Comprar entrades
Comprar entrades'Picaporta gòtic'. Casa de l'Ardiaca, Barcelona
Peça: Picaporta gòtic. Casa de l’Ardiaca, Barcelona
Data: Últim terç del segle XV
Tècnica: Ferro forjat, retallat, soldat en forja, llimat i cisellat
Mides: 210 x 345 x 120 mm
Col·lecció: Antiga col·lecció Santiago Rusiñol. Museu Cau Ferrat, número d'inventari: 30.987
Descripció i context històric:
En el segle XI, el descobriment de la manxa hidràulica per part de ferrers catalans, i l’enorme impuls que aquesta tecnologia permet en l’art de la forja, coneguda des d’aleshores amb el nom de forja catalana, fan que el ferro esdevingui un dels materials indiscutibles en la creació artística a Catalunya a partir d’aleshores.
Per tant, és la manxa hidràulica el que fa possible, mitjançant un corrent d’aire continu, que s’assoleixi una temperatura més elevada del forn de fundició. D’aquesta manera, el ferro es torna més dúctil i es pot forjar més fàcilment, però, sobretot, permet de fer barres més llargues. Això indueix els ferrers a doblegar-les sobre si mateixes i a crear la famosa espiral romànica, un element decoratiu absolutament nou en aquell moment, a causa de la impossibilitat tècnica que impedia forjar barres de gran longitud fins que no es va desenvolupar la “forja catalana”.
Així doncs, els ferrers catalans apliquen les noves formes en la construcció de reixes i ornaments, que ben aviat es convertiran en un element fonamental de l’estètica romànica.
La popularitat del ferro català arriba a l’extrem que els ferrers són cridats per completar les obres dels edificis europeus més representatius. D’aquesta manera, entre els anys 1248 i 1250 els mestres forjadors Blay i Suñol elaboren la ferramenta de les portes de Nôtre Dame de París, que encara podem admirar avui i que és un dels treballs més emblemàtics de la història de la forja a Europa.
La indústria de la forja a Catalunya és tan important que el 1200 ja s’estableix a Barcelona el primer gremi de ferrers d’Europa. Una prova de la puixança d’aquest col·lectiu en la societat de l’època és el fet que estava representat en el Consell de Cent, un autèntic parlament de Catalunya i un dels primers del món.
L’arribada de l’orde del Císter a Catalunya i la seva implantació, per tot el territori, de grans monestirs, impulsa l’art de la forja d’una manera definitiva. Els monestirs cistercencs, autèntics centres de poder no tan sols religiós, sinó també polític i econòmic, es converteixen en l’epicentre cultural i tecnològic de l’època. S’hi creen ferreries per cobrir les necessitats pròpies i també per satisfer la demanda creixent d’una societat civil cada vegada més important, que utilitza el ferro com a element decoratiu en la construcció de cases, palaus i edificis civils i eclesiàstics.
A partir del segle XIII, el nou estil gòtic troba en terres catalanes un desenvolupament insòlit gràcies a la pròspera economia de la Corona d’Aragó. El progrés de les ciutats i la importància d’una burgesia creixent impulsen decisivament la indústria de la forja. La gran quantitat de tallers i la perícia dels ferrers permeten de crear obres cada vegada més complexes i personalistes, a causa d’una competència creixent entre ells. El treball amb llima, calatge i cisellament, la superposició de xapes i tot el seu desplegament tècnic i artístic, s’utilitzen per crear reixes, picaportes i ferramentes de portes, caixes de missal, arques, canelobres i llums, claus i panys i objectes d’ús personal, que afavoreixen un important comerç a les dues bandes dels Pirineus.
Durant els segles XIV i XV l’escola de forja catalana s’estén per mitjà del Camí de Sant Jaume. En aquest període s’elaboren les obres de l’art gòtic en ferro més importants i, és evident, les peces de petit format viatgen pel Camí com a ambaixadores de l’activitat dels mestres ferrers.
El picaporta que és objecte d’aquest article, conegut com a picaporta de la Casa de l’Ardiaca de Barcelona, correspon a aquesta època, el segle XV, i és un model emblemàtic de la història de la forja a Europa.
El Picaporta
Es tracta d’un picaporta d’anell coronat per un cap de drac, que simbolitza el guardià dels tresors amagats, i se l’ha de vèncer per poder-hi accedir; com a protector de la casa i guardià sever, cal enfrontar-s’hi per penetrar a l’habitatge.
La peça, modelada en volum, cisellada i tallada amb llima, ens presenta la figura d’un drac d’ulls prominents, amb una gran boca oberta en actitud ferotge, el coll curvilini decorat amb franges cisellades i les potes esteses cap a l’exterior en forma desafiant.
Del coll de l’animal penja una gran anella circular, decorada amb franges concèntriques, i sota la mateixa enclusa antropomorfa subjecta un escut heràldic.
La peça se superposa sobre una placa circular calada en doble planxa, típica d’aquest període, decorada amb cercles tangents dividits per línies en S.
Aquest gran picaporta, que sens dubte és el més important de l’art gòtic i una peça emblemàtica de la col·lecció de Santiago Rusiñol, ha servit de model per a una infinitat de peces, tant coetànies com posteriors. Els seus elements decoratius van tenir una influència capital en el desenvolupament del neogòtic i el modernisme català, i van esdevenir una font d’inspiració en molts elements, com ara canelobres, llums, picaportes i ferros de foc.
El picaporta de la Casa de l’Ardiaca, avui en aquest museu, és la peça de petit format en ferro més reproduïda en llibres i monografies sobre aquest material de totes les que integren el fons patrimonial de l’art hispànic.
El Museu del Ferro d’Orpesa en conserva una còpia elaborada el 1900, en què l’escut heràldic original va ser substituït per la lletra C (de Catalunya).
Bibliografia bàsica:
Artiñano Galdácano, P.M. de. Catálogo de la exposición de hierros antiguos españoles. Madrid: Sociedad Española de Amigos del Arte, 1919.
Folch i Torres, J.; Rigal, A.; Pérez Bueno, L. El tesoro artístico de España. Barcelona: Ed. David, 1915.
García Llanzo, A. (1916). “Colección de hierros de Santiago Rusiñol”. A: Arte y Ciencias. Barcelona.
Labarta, L. Hierros artísticos. Barcelona: Seix Barral, 1901.
Orduña y Viguera, E. Rejeros españoles. Madrid: Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, 1915.
Rubio Aragonés, M.J. Hierros antiguos. Orpesa: Elvira, L., 1989.
Ruíz del Castillo, A. El arte del hierro en España. Barcelona: Meseguer Editor, c. 1930.
Autoria de la fitxa: Lluís Elvira
En el segle XI, el descobriment de la manxa hidràulica per part de ferrers catalans, i l’enorme impuls que aquesta tecnologia permet en l’art de la forja, coneguda des d’aleshores amb el nom de forja catalana, fan que el ferro esdevingui un dels materials indiscutibles en la creació artística a Catalunya a partir d’aleshores.
Per tant, és la manxa hidràulica el que fa possible, mitjançant un corrent d’aire continu, que s’assoleixi una temperatura més elevada del forn de fundició. D’aquesta manera, el ferro es torna més dúctil i es pot forjar més fàcilment, però, sobretot, permet de fer barres més llargues. Això indueix els ferrers a doblegar-les sobre si mateixes i a crear la famosa espiral romànica, un element decoratiu absolutament nou en aquell moment, a causa de la impossibilitat tècnica que impedia forjar barres de gran longitud fins que no es va desenvolupar la “forja catalana”.
Així doncs, els ferrers catalans apliquen les noves formes en la construcció de reixes i ornaments, que ben aviat es convertiran en un element fonamental de l’estètica romànica.
La popularitat del ferro català arriba a l’extrem que els ferrers són cridats per completar les obres dels edificis europeus més representatius. D’aquesta manera, entre els anys 1248 i 1250 els mestres forjadors Blay i Suñol elaboren la ferramenta de les portes de Nôtre Dame de París, que encara podem admirar avui i que és un dels treballs més emblemàtics de la història de la forja a Europa.
La indústria de la forja a Catalunya és tan important que el 1200 ja s’estableix a Barcelona el primer gremi de ferrers d’Europa. Una prova de la puixança d’aquest col·lectiu en la societat de l’època és el fet que estava representat en el Consell de Cent, un autèntic parlament de Catalunya i un dels primers del món.
L’arribada de l’orde del Císter a Catalunya i la seva implantació, per tot el territori, de grans monestirs, impulsa l’art de la forja d’una manera definitiva. Els monestirs cistercencs, autèntics centres de poder no tan sols religiós, sinó també polític i econòmic, es converteixen en l’epicentre cultural i tecnològic de l’època. S’hi creen ferreries per cobrir les necessitats pròpies i també per satisfer la demanda creixent d’una societat civil cada vegada més important, que utilitza el ferro com a element decoratiu en la construcció de cases, palaus i edificis civils i eclesiàstics.
A partir del segle XIII, el nou estil gòtic troba en terres catalanes un desenvolupament insòlit gràcies a la pròspera economia de la Corona d’Aragó. El progrés de les ciutats i la importància d’una burgesia creixent impulsen decisivament la indústria de la forja. La gran quantitat de tallers i la perícia dels ferrers permeten de crear obres cada vegada més complexes i personalistes, a causa d’una competència creixent entre ells. El treball amb llima, calatge i cisellament, la superposició de xapes i tot el seu desplegament tècnic i artístic, s’utilitzen per crear reixes, picaportes i ferramentes de portes, caixes de missal, arques, canelobres i llums, claus i panys i objectes d’ús personal, que afavoreixen un important comerç a les dues bandes dels Pirineus.
Durant els segles XIV i XV l’escola de forja catalana s’estén per mitjà del Camí de Sant Jaume. En aquest període s’elaboren les obres de l’art gòtic en ferro més importants i, és evident, les peces de petit format viatgen pel Camí com a ambaixadores de l’activitat dels mestres ferrers.
El picaporta que és objecte d’aquest article, conegut com a picaporta de la Casa de l’Ardiaca de Barcelona, correspon a aquesta època, el segle XV, i és un model emblemàtic de la història de la forja a Europa.
El Picaporta
Es tracta d’un picaporta d’anell coronat per un cap de drac, que simbolitza el guardià dels tresors amagats, i se l’ha de vèncer per poder-hi accedir; com a protector de la casa i guardià sever, cal enfrontar-s’hi per penetrar a l’habitatge.
La peça, modelada en volum, cisellada i tallada amb llima, ens presenta la figura d’un drac d’ulls prominents, amb una gran boca oberta en actitud ferotge, el coll curvilini decorat amb franges cisellades i les potes esteses cap a l’exterior en forma desafiant.
Del coll de l’animal penja una gran anella circular, decorada amb franges concèntriques, i sota la mateixa enclusa antropomorfa subjecta un escut heràldic.
La peça se superposa sobre una placa circular calada en doble planxa, típica d’aquest període, decorada amb cercles tangents dividits per línies en S.
Aquest gran picaporta, que sens dubte és el més important de l’art gòtic i una peça emblemàtica de la col·lecció de Santiago Rusiñol, ha servit de model per a una infinitat de peces, tant coetànies com posteriors. Els seus elements decoratius van tenir una influència capital en el desenvolupament del neogòtic i el modernisme català, i van esdevenir una font d’inspiració en molts elements, com ara canelobres, llums, picaportes i ferros de foc.
El picaporta de la Casa de l’Ardiaca, avui en aquest museu, és la peça de petit format en ferro més reproduïda en llibres i monografies sobre aquest material de totes les que integren el fons patrimonial de l’art hispànic.
El Museu del Ferro d’Orpesa en conserva una còpia elaborada el 1900, en què l’escut heràldic original va ser substituït per la lletra C (de Catalunya).
Bibliografia bàsica:
Artiñano Galdácano, P.M. de. Catálogo de la exposición de hierros antiguos españoles. Madrid: Sociedad Española de Amigos del Arte, 1919.
Folch i Torres, J.; Rigal, A.; Pérez Bueno, L. El tesoro artístico de España. Barcelona: Ed. David, 1915.
García Llanzo, A. (1916). “Colección de hierros de Santiago Rusiñol”. A: Arte y Ciencias. Barcelona.
Labarta, L. Hierros artísticos. Barcelona: Seix Barral, 1901.
Orduña y Viguera, E. Rejeros españoles. Madrid: Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, 1915.
Rubio Aragonés, M.J. Hierros antiguos. Orpesa: Elvira, L., 1989.
Ruíz del Castillo, A. El arte del hierro en España. Barcelona: Meseguer Editor, c. 1930.
Autoria de la fitxa: Lluís Elvira - Inicieu sessió per a enviar comentaris
