Peça del Mes | Novembre 2019 | L’arquitectura del Cau Ferrat

Obra: L’arquitectura del Cau Ferrat.

Autor: Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931).

Lloc i data: Sitges, 1893-1894.

Mides: 323 metres quadrats.

Descripció i context històric:
Els orígens del Cau Ferrat rauen en la personalitat del seu fundador, Santiago Rusiñol (1861 -1931), col·leccionista, pintor i escriptor, perquè encarna el culte a l’art que Rusiñol va professar fins al final dels seus dies. El que inicialment constituí el lloc d’aixopluc de la seva gran col·lecció de forja antiga, amb els anys va esdevenir el gresol de les idees estètiques del Modernisme. Cadascuna de les obres que conté és fruit de la relació amb la biografia artística del seu fundador.

Quan Rusiñol va arribar a Sitges per primera vegada l’octubre de 1891 hi va trobar l’entorn paisatgístic i humà que va captivar-lo. Dos anys més tard va trobar la llar on instal·lar la seva col·lecció d’art que, fins al moment, l’havia tinguda a Barcelona, al taller compartit amb l’escultor Enric Clarasó. El 30 de juliol va adquirir una casa de planta i pis al número 25 de l’antic carrer de Sant Joan (actual Fonollar) per mil pessetes.

Amb la col·laboració de l’arquitecte i amic Francesc Rogent (1864-1898) i del mestre d’obres Jaume Sunyer i Juncosa (1832- 1918), Rusiñol hi va efectuar unes primeres obres d’adequació i embelliment. Hi va fer instal·lar gas ciutat; va encomanar la gran vidriera modernista per a la façana de mar a la planta baixa; va fer col·locar antics finestrals i llindes gòtiques procedents de l’antic castell de la Vila, que havia sol·licitat a l’Ajuntament i  va fer instal·lar la pica baptismal del segle xv que, procedent de l’antiga església gòtica, havia anat a parar a l’hort del Santuari del Vinyet, on Rusiñol i Casas l’havien pintada l’estiu anterior. De la sala del brollador cap enfora Rusiñol va fer construir una torratxa amb sortida a les roques.

L’artista va donar nom a la casa amb el motiu que la seva família tenia a Manlleu, Can Falua. El 7 de setembre hi va traslladar la col·lecció de forja i els objectes d’art antic. El dia 10 es celebrava la Segona Festa Modernista al Teatre Prado, amb un concert de música simbolista dirigit per Enric Morera i amb la representació de La Intrusa, de Maurice Maeterlinck, traduïda per Pompeu Fabra, i l’endemà es va inaugurar per primera vegada el Cau Ferrat amb una festa literària.

El 20 de maig de 1894 Rusiñol va adquirir la casa contigua situada entre la seva propietat i les cotxeres de Manuel Vidal-Quadras, de planta i pis, per altres mil pessetes i l’endemà presentà una nova instància a l’Ajuntament annexant el plànol per modificar les façanes, signat per l’arquitecte Rogent. Rusiñol va concebre l’espai del Cau Ferrat des d’un doble punt de vista. A la planta baixa hi va consolidar l’estil arquitectònic popular, i a la primera planta hi va atorgar un caràcter monumental, d’estil modernista neogòtic, per donar cabuda a la col·lecció de forja i a les grans obres d’art antic i modern. Rusiñol va conservar la denominació popular de la casa, coneguda com Can Sense.

La planta baixa va ser revestida amb elements artístics: finestrals de forja, arrambadors i plafons de ceràmica popular dels segles xvii al xix, elements de pedra tallada i arcs per distingir les estances. Els arcs de pedra que separen el rebedor del menjador i el menjador de la sala i alcova de l’artista corresponen a les antigues estructures. L’espai de 1893 està format pel portal rebedor, el menjador amb llar de foc i la sala del brollador; el de l’ampliació de 1894 configura la gran llar de foc amb la cuina econòmica al costat de llevant; l’habitació denominada “el despatxet” on Rusiñol solia escriure, amb el piano que l’artista tocava de tard en tard, i a la façana del carrer de Fonollar, la sala i l’alcova decorades amb mobiliari antic.

La primera planta mostra un gran contrast conceptual i decoratiu d’estil neogòtic i grans columnes que acaben en un sostre enteixinat de fusta decorat amb motius heràldics, una estructura merament decorativa sense cap funció arquitectònica. A l’entrada del Saló hi ha una franja concebuda a manera de pòrtic, que ocupa el llarg de la façana amb un parell de metres de fondària, evocant una loggia inspirada en la de San Paolo de Florència, ciutat que Rusiñol havia visitat la primavera de 1894. La decoració de parets i sostres del Gran Saló va ser dissenyada entre Rusiñol i Rogent, amb la intervenció del dibuixant i decorador Josep Pascó (1855-1910). Seguint les instruccions de Rusiñol, en la construcció del Gran Saló es va instal·lar la col·lecció de forja en panòplies i sobre grans tires de pi de Flandes envoltant tot el perímetre de la sala. Els vitralls de les dues façanes del Gran Saló palesen la doble utilitat decorativa i lluminosa. La paret del carrer de Fonollar està formada per tres vitralls i, a la part superior, hi figura una còpia dels de la catedral d’Ulm, mentre que la vidriera de la façana de mar mostra una decoració inspirada en motius heràldics. Vista des de l’exterior, la façana del Cau Ferrat va quedar establerta segons el projecte de Rogent incorporant-hi els finestrals de l’antic castell de Sitges. El 1933 es van instal·lar dues reixes de ferro forjat del segle xv a les finestres laterals baixes, procedents de la col·lecció de la Junta de Museus.

El 4 de novembre de 1894, amb la celebració de la Tercera Festa Modernista, es va inaugurar solemnement el Cau Ferrat amb l’entrada dels quadres d’El Greco, Les llàgrimes de Sant Pere i la Magdalena penitent, i amb el certamen literari en el qual Rusiñol va pronunciar el seu més famós discurs programàtic a favor del culte a l’Art Total. La placa esculpida per Pere Jou amb motiu de l’obertura del Cau Ferrat com a museu públic evoca dos significatius passatges de la seva història i les seves col·leccions, com són l’entrada dels quadres d’El Greco el 1894 i els dos picaportes de forja que van salvar la vida a gent de Consuegra arran de les riuades de 1891. 

“El Cau Ferrat és el museu de tota una vida; per això viu”. Guia sumària del Cau Ferrat, 1933.

Vinyet Panyella i Balcells