Peça del Mes | Gener 2020 | ‘Creu de ferro forjat de la tomba de Ramon Canudas’

Obra: Creu de ferro forjat de la tomba de Ramon Canudas.

Autor: Santiago Rusiñol i Prats (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931).

Lloc i data: Taller de Salzburg, segle XVIII.

Tècnica: Ferro forjat, repussat i cisellat.

Mides: 203 x 80 x 12 centímetres (mides aproximades).

Estil: Barroc (Rococó).

Col·lecció: Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol, número d’inventari MCFS 326.

Descripció i context històric:
La creu Canudas pot dividir-se en tres parts ben diferenciades:

1.  La base de la creu està forjada en ferro i presenta un treball simètric estructurat a partir de l’eix vertical. A banda i banda, trobem un joc de llaços que es recargolen per formar volutes, tot conformant figures geomètriques com el rombe de la part central. Tota aquesta delicada decoració es transforma a les puntes en fulles d’acant. Treballades de manera molt acurada, aquestes formes vegetals estan repussades per donar sensació de volum.

2.  A la part superior és on trobem el creuament amb els braços, fets també de forja. A la part central, apareix una xapa de ferro retallada en forma d’escut, on es perfilen, a banda i banda, uns àngels. Aquestes figures subjecten una corona. Situat al mig, hi ha un petit armariet, a la porta del qual trobem pintada una inscripció amb la data de la mort de Ramon Canudas (22 de setembre de 1892).

3.  Protegint la creu, hi ha una teulada ondulada amb una decoració de semicercles. Rematant el conjunt es pot veure una xapa de ferro retallada amb el perfil d’un home amb una bandera, en acció de beneir. Aquestes dues peces, en ser intervingudes, es va poder veure que havien sigut reposades seguint els originals malmesos.

Santiago Rusiñol va voler que una creu funerària, que formava part de la seva col·lecció de ferros forjats, fos col·locada a la sepultura del seu amic Ramon Canudas a Sitges. Aquest fet ha convertit la creu en un símbol de l’amistat entre dos artistes amb vides i sorts ben diferents. Rusiñol explica en la conferència pronunciada a l’Ateneu Barcelonès Mis hierros viejos el 21 de gener de 1893: «Era una hermosa cruz de hierro, que habíamos comprado con Canudas, en un rincón de París (...)».

Comprada al París del 1890, a un ferroveller, provenia segurament del cementiri de Montmartre, que estava a pocs metres de la Rue de l’Orient. Aquesta fou l’adreça de la primera casa que compartiren una sèrie d’artistes catalans: Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Miquel Utrillo, Enric Clarasó i Ramon Canudas. Aquest grup d’amics anà a París a viure la bohèmia que es respirava en aquest gueto de marginats, artistes i gent “lliure”. Molts trobaren la inspiració que els convertí en creadors de prestigi, donant lloc al que es coneix com la “bohèmia daurada”. Altres, com Ramón Canudas, d’origen humil, va trobar una vida de patiments, misèria i malaltia.

Canudas va emmalaltir de tuberculosi i fou traslladat a Sitges on va morir el 22 de setembre de 1892. La Vanguardia va publicar un sentidíssim panegíric escrit per Rusiñol on es forjà la imatge de l’artista dissortat. Canudas esdevingué l’arquetip del bohemi romàntic tan cèlebre al segle XIX. Pel que fa al seu origen, la creu col·locada per Rusiñol a la tomba de Ramon Canudas és una peça força enigmàtica. No tenim cap tipus de documentació per saber de la seva fabricació. Al llarg dels anys, diferents historiadors han parlat repetidament de la creu alsaciana, atribuint-li erròniament una tipologia inexistent.

L’element que ens va posar sobre la pista del seu possible origen va ser la teulada. És la part singular de la creu, més pràctica que decorativa, donat que la protegeix de la climatologia extrema. Quan férem una cerca d’imatges de creus amb teulada trobàrem que, a Àustria, eren força habituals.

A banda, hi havia un altre element curiós: la presència d’una corona subjectada per dos àngels a la part superior, iconografia estranya al món funerari. Tot feia pensar que aquets motius provenien d’un escut heràldic. Focalitzant en la seva possible factura centreeuropea, es va trobar que els elements figuratius podien formar part de l’escut del Sacre Imperi Romanogermànic. L’arquebisbat de Salzburg, avui territori austríac, va identificar-se durant varis segles amb aquest escut. En ell, es poden veure uns àngels subjectant la corona imperial sobre una àguila bicèfala. La nostra hipòtesi és que aquesta representació hauria pogut estat pintada al centre de la porta de l’armariet de la creu i, a la part interior, s’hauria retolat el nom del difunt. Tota aquesta policromia ha desaparegut, segurament per les successives intervencions a la peça.

Avançant en la investigació, vàrem comprovar com al cementiri de Salzburg es troben gran quantitat de creus de característiques idèntiques a la de Sitges. Aquestes foren realitzades per tallers especialitzats en forja durant els segles xviii i xix. Un cop el ferrer havia finalitzat el seu treball, aquesta obra era portada a un pintor que la decorava amb imatges de sants i aplicacions en daurat, a més de retolar el nom del difunt a qui anava dedicada. Com a hipòtesi voldria pensar que aquesta creu va ser portada des de Salzburg per decorar la sepultura d’un ciutadà austríac mort a París a finals de segle XVIII.

Malgrat la proximitat del mar, la peça no semblava haver patit de manera extrema els previsibles danys que provoca la humitat ambiental en aquest tipus de clima. Era força evident que presentava vàries capes de pintura marronoses, on es podien veure molts focus d’oxidació. Aquests, en algun punt, havien produït petites butllofes. Un dels remats decoratius del braç esquerre estava trencat; alguna de les fulles d’acant era fisurada i la cama d’un àngel presentava una esquerda. A la peça es podia veure la brutícia normal d’estar a la intempèrie. 

Per iniciar els treballs és descalçà la creu per poder-la traslladar al taller. Un cop allí, es va fotografiar per documentar quin era l’estat de conservació inicial. Seguidament es realitzà un anàlisi de les alteracions, de manera rigorosa. Els treballs de restauració començaren amb l’eliminació mecànica de les capes de pintura amb un escalpel, i de l’òxid amb un micromotor i freses metàl·liques. Durant aquestes feines, es va tenir molta cura de no ratllar la pàtina estable que presentava el ferro que, a més de tenir un valor estètic, protegeix el metall de manera natural. Es va fer també el segellat d’esquerdes per evitar la filtració de l’aigua de pluja, així com el soldat de fragments de fulla i de l’esquerda del peu d’un àngel. Va ser aplicada una capa de passivant a tota la superfície. Per protegir-la de les inclemències del temps, es va aplicar una protecció final de resina acrílica i cera microcristal·lina. La creu fou restituïda al seu emplaçament al cementiri de Sitges on es pot admirar actualment.

Ramon Canal i Roca