Peça del mes de maig 2024

Obra:  Aiguamans amb armari, obra de Christian Wilhem Fleischmann
Lloc / Data: Nuremberg o Múnic, Baviera, Alemanya, 1870-1890
Matèria / Tècnica: Fusta de roure i pi a l’estructura. Marqueteria amb xapa de roure, freixe, rel de roure i altres espècies. Roure tallat, motllurat i tornejat a les aplicacions. Estany i metall galvanitzat
Mides: 227 x 65 x 43,5 cm
Col·lecció: Palau de Maricel, Sitges. Antic dipòsit de la Junta de Museus de l’any 1936,procedent del Museu de Reproduccions Artístiques, núm. inv. 299

Reinterpretació d’un aiguamans amb armari renaixentista alemany. Es configura per una fornícula folrada d’estany, amb font i pica del mateix material, fixada al centre d’un moble alt i estret d’estructura arquitectònica i de roure, que aprofita l’espai superior i inferior per incloure armaris que obren per un únic batent. A l’interior de l’armari inferior es situa el tub del desguàs de la pica, amb una petita aixeta per tancar-lo.

El frontis es decora amb marqueteria d’algues en positiu i negatiu que inclou caps d’àliga, gerros i motius florals. S’organitza a partir de plafons rectangulars emmarcats entre bandes i filet de xapes diverses, i motllures, que es combinen amb rosetes tallades i aplicades. La fornícula es flanqueja per columnes toscanes, mentre que un mascaró tallat llueix al centre del fris que corre per sota d’aquesta. La cornisa i la socolada presenten motllures rectes que continuen pels laterals, que són llisos de roure.

El xassís està construït per plafons i bastigis enrassats, i amb posts verticals cargolades. Les parts visibles de l’estructura, motllures i aplicacions són de roure, mentre que les interiors i el darrere de pi. A la marqueteria predomina la xapa de roure, combinada amb les de freixe, rel de roure i d’altres espècies, possiblement noguera, llimoner i banús. Els metalls són galvanitzats i segueixen dissenys alemanys del Renaixement. Els escuts de pany de les portes inclouen una nansa i són en planxa calada amb motius vegetals. A l’interior de cada batent, destaca la qualitat dels dos panys i de les dues frontisses, que són de pala retallada i incisa amb motius vegetals. Conserva la clau, que també segueix models antics. S’ha perdut la nansa de l’armari inferior, però el clau que la subjectava es conserva a l’interior de l’armari superior. Al revers de la porta superior hi ha escrit a grafit el número 299 encerclat.

Estudi

En temps de sequera com l’actual és interessant i necessari girar la vista al passat per fixar-se en les solucions adoptades per disposar d’aigua quanles canalitzacions no arribaven a les cases.

L’aigua corrent funciona amb un sistema de distribució amb canonades i aixetes, molt confortable eficient i fàcil d’usar, que ens fa perdre de vista quan d’escàs i preuat és aquest bé imprescindible per viure. No oblidem que la racionalització de l’ús i la salubritat han estat els grans reptes, ja que fàcilment les aigües es contaminaven per falta de separació de les aigües brutes. Canals de rec, fonts públiques i pous controlats han estat punts de distribució d’aigua públics.

Per disposar d’aigua potable als interiors s’utilitzaven pous, s’aprofitava la pluja i es feien servir diversos utensilis que cobrien les necessitats, principalment cuinar i beure, neteja de la roba i higiene personal. L’aigua es transportava en contenidors i es guardava en fonts, dipòsits i gerres més o menys grans i de diversos materials, col·locats en les estances on s’empraven, principalment a la cuina. El moviment d’aigua neta i aigües brutes dintre de la casa era constant, tenint en compte que la latrina estava situada al pati o exterior i els orinals es deixaven a l’àrea del dormitori.

En aquell context, l’aiguamans era un artefacte molt útil. Consistia en un petit dipòsit amb obertura superior i una aixeta a la part baixa. S’acompanyava d’una palangana o una pica amb tap per recollir l’aigua i un cubell sota per a l’aigua usada. Una modalitat més elemental i portàtil era la gerra i palangana, col·locades sobre una taula o suport.Si aquests components eren els bàsics, l’estructura podia variar fins arribar a l’aiguamans amb armari, com el que estudiem.

L’aiguamans es feia servir en diversos espais de l’habitatge. A l’entrada, especialment a les cases de camp, era imprescindible per netejar-se després del contacte amb la terra i els animals. Solien ser senzills, inclús lleugers i transportables, similars a la majoria dels situats als dormitoris. En canvi, l’aiguamans que es situava a prop de la sala on es menjava podia ser de més qualitat i fixe, formant part dels mobles de paret d’aquella àrea de rebre. Rentar-se les mans abans o després de dinar era una qüestió d’higiene i un acte que relacionava la menja d’aliments amb l’eucaristia. Igual que el sacerdot es renta les mans en el lavatori abans dels actes litúrgics, els privats, especialment les classes altes, mimetitzen aquell ritual i es preparen per celebrar el privilegi de tenir l’àpat a taula. El dipòsit o font d’aigua, a més, servia per netejar els coberts, sempre cars i escassos, entre plat i plat. En acabar el dinar, el criat o criada solia passar un pitxer amb la bacina perquè cada comensal es netegés les mans assegut a taula.

L’aiguamans amb armari que analitzem està construït per la casa C. W. Fleischmann a finals del segle xix, just quan les idees higienistes prosperaven i les canalitzacions a les cases començaven a ser una realitat. S’inspira en els models d’estil Renaixement del sud d’Alemanya, regió que junt a altres com Suïssa i moltes franceses desenvoluparen la tipologia en forma d’armari o de taula i el manteniren fins entrat el segle xix. La seva recuperació pràcticament sense ús en aquell moment, responia a l’ona historicista i nacionalista, així com la fixació de prototips de la memòria local.

La Kunstanstalt Plastischer Gegenstände C. W. Fleischmann es dedicà a la reproducció d’obres decoratives, encara que també venia dissenys nous propis, productes de bona qualitat i baix preu. L’empresa va ser creada per Christian Wilhem Fleishmann (1780-1867) el 1829 a Nuremberg (Hirschelgasse, 28). El seu fill Wilhelm continuà el negoci i obrí botiga a Múnic (Maximilianſtraße, 6)el 1874. L’empresa tancà a la seva mort el 1904. S’especialitzà en objectes emmotllats de cartó pedra per decoracions teatrals, mostres anatòmiques i mapes amb relleu, després en galvanoplàstia, ceràmica, com ara gerres i aiguamans, mobles historicistes, estufes de ceràmica, pintures de vidre, armadures, armes i trofeus de caça, entre altres, imitacions de les millors manufactures d’Alemanya, Anglaterra, França i Itàlia. Participà en exposicions internacionals, como la de Viena de 1873, París de 1878 i la Colombina de Chicago de 1893, i va guanyar diversos premis i medalles.

Una guia de Múnic recomanava la visita a la botiga i alabava les seves obres no només per decorar espais privats, «but particularly for Collections of Models for Industrial and Professional Schools. With comparatively little means the smallest provincial school of this kind is enabled to establish a miniature museum whose influence on taste and style is unlimited.»¹ Seguint la recomanació, l’aiguamans, junt a altres mobles de la mateixa firma, s’adquirí per ser exposat al Museu de Reproduccions Artístiques, d’Arquitectura, Escultura i Arts Aplicades.

1. H.F. M. A Guide to Munich, its Buildings, Institutions and Environs. With a plan of the town. Múnic: Hermann Manz, 1875, p. 219.

Bibliografia básica
Mónica Piera Miquel, doctora en Història de l’Art i presidenta de l’Associació per a l’Estudi del Moble.