Peça del mes de juny 2024

Obra: Taula de Sant Esteve, de Lluís Borrassà (Girona, cap al 1360 - Barcelona, cap al 1425)
Lloc / Data: Cap al 1424
Matèria / Tècnica: Pintura al tremp i pa d’or sobre taula de pi
Mides: 179 x 94 x 8 cm
Col·lecció: Colección Casacuberta Marsans, Barcelona

Aquesta taula mostra la imatge de sant Esteve protomàrtir, vestit de diaca i amb els seus atributs tradicionals: un llibre i la palma del martiri a la mà esquerra, dues pedres a la mà dreta i una tercera al damunt del cap. El sant apareix representat dempeus, en un setial escultòric mancat de tron i sobre una plataforma octogonal amb sòcol, el paviment de la qual alterna estels de sis puntes i hexàgons decorats amb motius vegetals, formant un conjunt de gust arabitzant.

Es tracta d’una pintura al tremp i pa d’or realitzada sobre fusta de pi. És la taula central d’un retaule atribuït al pintor Lluís Borrassà, un dels representants més destacats del Gòtic internacional a Catalunya. Documentat per primer cop a Girona l’any 1380 i posteriorment establert a Barcelona, en aquesta ciutat va arribar a dirigir l’obrador més important del seu temps, especialitzat en la pintura de retaules, dels quals hi ha documentats més de cinquanta encàrrecs.

Forma part de la Colección Casacuberta Marsans des del 2013. Fou adquirida després de ser donada a conèixer per l’historiador Jaume Barrachina, l’estudi del qual va confirmar la seva atribució i va exposar la seva extraordinària història.

La taula va restar gairebé dos segles adaptada com a porta de magatzem o d’un estable en una masia ubicada a la zona de Vallirana. Sens dubte, l’ús secundari esmentat la va salvar de la destrucció, tot i que, per adaptar-la a aquesta funció, es va modificar la seva estructura original: la part superior fou serrada i la maçoneria original rebutjada. Per altra banda, se li van afegir un tirador, un pany i una gatera a la part inferior dreta. Malgrat aquestes alteracions, el revers s’ha mantingut intacte: presenta uns muntants perimetrals i tres travessers horitzontals encaixats mitjançant sòbries cues de milà. La conservació de l’estructura ha permès associar aquesta taula a un calvari de Lluís Borrassà conservat en una col·lecció particular, la imatge del qual es conserva a l’Institut Amatller d’Art Hispànic des del 1990. És el calvari que culminava la taula de Sant Esteve, la part posterior del qual ostenta la continuació dels muntants i els travessers de la taula del sant. Ambdues escenes foren pintades en un mateix suport, que es devia serrar per separar-les.

Respecte a la seva composició, és interessant advertir una peculiaritat en la representació dels atributs del sant, que habitualment són un llibre en una mà, una palma a l’altra, i una pedra al damunt del cap. En aquest cas, sant Esteve sosté tant la palma del martiri com el llibre amb la mà esquerra, perquè a la mà dreta porta dues pedres, a més d’una altra sobre el cap. És curiós observar com el pintor va solucionar la representació de la pedra del cap del sant mitjançant una doble aura que l’allotja, recurs que també s’observa al Sant Esteve conservat al Museu Diocesà de Barcelona.

La representació de la palma, no obstant, planteja una qüesti. infreqüent; la seva factura és aliena a la de la resta de la composició. La consistència, la densitat, el color i la brillantor de la palma són diferents de la capa pictòrica que l’envolta i, sobretot, es presenta sense reserva, sobreposada a la túnica i a l’arquitectura pintada.

Arran d’aquesta qüesti., amb la primera neteja que va fer de la taula el restaurador Francesc Arraiza el 2012, es va eliminar la capa gruixuda de brutícia que ennegria la composició, permetent la identificació d’uns traços discontinus de color groc i d’unes línies incises que dibuixaven la silueta d’una altra palma, des de la tija a la mà esquerra del sant fins la punta fregant el paviment. És a dir, és una palma orientada cap avall, amb les fulles al terra.

Després de descartar diverses hipòtesis, com la de que pogués ser el primer esbós d’una composició desestimada, es va comprovar que no es tractava únicament d’una silueta incisa, sinó d’una palma completament acabada. L’erosió de la capa pictòrica en alguns punts revela el color groc que la distingeix i que fou aplicat de manera simultània a la resta de la composició.

No obstant això, posteriorment aquesta palma va ser anul·lada mitjançant un retoc que la va cobrir reconstruint la túnica i el paviment. Aquí també s’aprecia una discordança de textura i cromatisme entre la capa de color en aquesta zona i a la resta de la composició. S’observa fins i tot la dificultat per reproduir les formes geomètriques del paviment pel fet de no haver estat previstes a la composició original.

Al mateix temps que es va cobrir la palma, es va substituir per una altra pintada a la mateixa mà esquerra del sant, però aquesta vegada posicionada cap amunt. La seva condició de reintegració la suggereix el fet que no presenti dibuix incís i que, sota seu, persisteixi la policromia que correspon a cadascuna de les zones sobre les que fou pintada, previstes i dibuixades a incisió.

Amb motiu de l’exposició d’aquesta taula a la mostra Lluís Borrassà: Els colors retrobats de la catedral de Barcelona al Museu Nacional d’Art de Catalunya, Cèsar Favà i Monllau, conservador d’art gòtic i expert autor de diversos estudis sobre l’artista, va tenir l’oportunitat d’inspeccionar l’obra i va suggerir les anàlisis científiques que varen confirmar la condició d’originalitat de la palma oculta.

Així doncs, ambdues integracions –l’ocultament de la palma original i la creació de la segona– foren correccions executades de manera simultània i amb posterioritat a la creació de la composició. Per tant, pintar la palma del martiri de sant Esteve cap avall va ser una acció voluntària de l’autor de la taula, quelcom completament insòlit i sense precedents a la història de l’art gòtic català. Una representació tan aliena a la tradició pictòrica que, tal com hem vist, es va haver de revertir; la palma original fou eliminada i se’n va pintar una de nova orientada cap amunt.

És precís aquí fer al·lusió a la taula de Sant Esteve conservada al Museu Diocesà de Barcelona. Aquesta obra borrassiana, molt deteriorada, presenta un sant de cànon allargat, assegut en un tron, i una petita figura orant que probablement cal relacionar amb un donant. Aquesta taula s’ha considerat tradicionalment el retaule contractat a Lluís Borrassà per a l’església de Sant Esteve de Palautordera l’agost del 1423. Ara bé, Francesc Ruiz i Quesada ja va expressar els seus dubtes sobre aquesta vinculació en el seu estudi sobre la darrera producció del taller de Borrassà, publicat el 1997 a la revista Lambard. Es basava en certes

incongruències que s’adverteixen a la documentació conservada a l’Arxiu Històric d’Arenys de Mar. Sens dubte, la taula de Sant Esteve de la Colección Casacuberta Marsans s’ha d’estudiar en aquest context. Culminada per un calvari, la seva composició rectificada respon amb precisió a la descripció de la taula central del retaule contractat a Lluís Borrassà per a l’església abans esmentada.

Bibliografia básica
Nadia Hernández Henche, historiadora de l’art i conservadora de col·leccions

Alcolea, Santiago. «Entorn de tres retaules de Lluís Borrassà», a: Miscel·là-nia en Homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, vol. II. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998, p. 404-406.

Madurell i Marimon, Josep Maria. «El pintor Lluís Borrassà. Su vida, su tiempo, sus seguidores y sus obras», a: Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, núm. VIII, 1950, docs. 265 i 266; núm. X, 1952, doc. 555.

Ruiz i Quesada, Francesc. «Aportacions al coneixement de la pintura de Lluís Borrassà a la catedral de Barcelona», a: Lambard: Estudis d’art medieval, núm. VIII, 1996, p. 228.

Ruiz i Quesada, Francesc. «La darrera producció del taller de Lluís Borrassà, una via per l’aproximació a dos artistes: Lluc Borrassà i Pere Sarreal», a: Lambard: Estudis d'art medieval, núm. X, 1997, p. 57.