Octubre 2013 | L'última recepta
- Obra: L’última recepta.
- Autor: Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931).
- Data: 1892-1893.
- Tècnica: Oli sobre tela.
- Mides: 81 x 65 centímetres.
- Col·lecció: Museu Cau Ferrat. Col·lecció Santiago Rusiñol (número d'inventari 32.029).
En la seva producció pictòrica, Santiago Rusiñol va tractar per un temps el tema de la malaltia, un dels recursos temàtics més habituals de la pintura naturalista. L’artista, a més, l’embolcalla en un àmbit de malenconia i intimisme propis de la seva visió, sempre empeltada de poesia en el sentit que els crítics naturalistes, amb Frederic Rahola al capdavant, atorguen a una determinada visió introspectiva i lírica de la pintura de l’època. A Malalt i infermer (1890, col·lecció particular) retrata un ambient humil que ratlla en la sordidesa, eludint mostrar directament el malalt i traslladant el pes físic i moral de la malaltia en la persona que el vetlla, descrit en els límits de l’esgotament. El dramatisme de la malaltia i els seus estralls creix al quadre Una malalta (1891-1892, col·lecció particular), en què aquesta es mostra vista de perfil, suficientment per tal que l’espectador pugui apreciar un rostre demacrat que contrasta amb l’entrada de llum per un finestral retallat sobre la paret blanca.
Un contrast similar es percep a Ramon Canudas malalt (1892, Museu del Cau Ferrat, Sitges), per bé que la llum és més esmorteïda, tal com correspon a la que penetrava per la balconada de l’habitatge de Rusiñol, Casas i Canudas al Moulin de la Galette l’hivern de 1892. En canvi, Ramon Canudas malalt al llit (1892, Museu del Cau Ferrat, Sitges), pintat a Sitges la primavera d’aquell mateix any, compleix amb tots els requeriments del retrat, un primer pla on el realisme i la malenconia no deixen espai per a cap altra lectura de l’esguard d’un moribund: la fixació de l’expressió i la reproducció dels trets més remarcables del rostre contrastats amb la blancor del coixí. A La convalescent (1893, col·lecció particular), Rusiñol bandeja el clima de tragèdia i se centra en l’afecte que una nena manifesta vers la seva germana malalta.
L’última recepta (1892-1893, Museu del Cau Ferrat, Sitges) és una obra d’un dramatisme àlgid. Pintada a Sitges el 1892 representa el moment en què el metge estén la darrera prescripció sabent que la malalta no superarà la malaltia, fet que la mare de la criatura sap i per això el seu gest, recolzada a la paret i vista d’esquena, és d’extrema desesperació. El rostre del metge és d’un afable escepticisme, que expressa en part també la dona dempeus al seu costat. La malalta resta totalment oculta dins del llit; l’únic referen és el de la palma penjada en un dels angles de la paret de l’alcova. És un interior humil i casolà en el que Rusiñol s’esplaia amb un magistral joc de llum i penombra. La claror que travessa la finestra no és suficient per il·luminar la tauleta on el metge estén l’última recepta i la llum de l’espelma és la que domina tot l’interior, una evocació dels jocs de llum d’espelma del pintor francès Georgs de La Tour. És un quadre que, vist en conjunt, sobreïx dramatisme i sentiment portats al límit.
Durant el temps de la influència que Rusiñol exerceix en el jove Picasso d’abans del tomb de segle, la malaltia constitueix un dels temes determinants que es pot observar, entre altres obres, a Ciència i caritat (1897, Museu Picasso, Barcelona) pel que fa al dramatisme, i a Al costat de la malalta (1899-1900, Museu Picasso, Barcelona) pel que fa a la composició.
El conjunt dels quadres esmentats, pintats entre 1890 i 1893, constitueixen el més fidel relat de la malaltia a l’obra plàstica de Rusiñol. Des del vessant literari, la seva producció adscrita a la prosa simbolista de caràcter autobiogràfic i aplegada principalment als reculls Anant pel món (1895) i Fulls de la vida (1898), constitueix un correlat explícit dels temes que tracta plàsticament. La malaltia de caràcter irremissible és narrada en tonalitats igualment dramàtiques a “El pati blau”, “Deixar morir o viure” o “La casa de París” (referent a Ramon Canudas) a Fulls de la vida. Quan aquest correlat desapareix amb el tomb de segle i el canvi de vida de Rusiñol, el tractament de la malaltia pren un altre caire. Deixant a part el tema de la morfinomania -descrita a bastament a “La casa del silenci” (Pèl & Ploma, 1901) o a “El morfiníac” (Ocells de fang, 1905)-, l’escriptor canvia de registre i opta principalment pel costumisme i la sàtira, desproveïts tots dos del dramatisme verista de les obres anteriors, com s’esdevé a l’obra de teatre El malalt crònic (1902).
L’acceptació i la recepció crítica de L’última recepta ha estat des de sempre àmpliament positiva. El seu caràcter dramàtic i, alhora contingut, i l’habilitat de Rusiñol per evitar la grandiloqüència i l’explotació del registre sentimental han propiciat una perllongada presència del quadre en exposicions, catàlegs i estudis. Exposat per primera vegada al Salon National des Beaux Arts (París, 1893) va ser mostrat l’any següent a Munich i a Barcelona. D’allà Rusiñol es va endur el quadre al Cau Ferrat perquè va voler que formés part de la seva “col·lecció de records”, de manera que, en no estar destinat a un ús comercial, no va tornar a ser exposat fins a les diverses antològiques i temàtiques posteriors a la mort de l’artista (1956, 1961, 1981-1982, 2006, 2010).
L’escenari i els seus protagonistes
L’escenari sitgetà correspon a una humil casa de poble, com indiquen la nul·la decoració de la cambra, la simplicitat del mobiliari i del terra o la indumentària de les dones. La palma, encara en força bon estat, podria indicar una datació aproximada de l’obra a la tardor de 1892 i la seva pertinença a la criatura malalta, una nena.
L’autèntic protagonista de l’obra és el metge, identificat com el doctor Gaietà Benaprès i Mestre (Sitges, 1848-1907). Va ser un dels grans amics de Rusiñol a Sitges, descrit a El pati blau com un “metge de poble, intel·ligent i ple de bondat”. Metge, polític i lletraferit, deixeble i internista del Dr. Bartomeu Robert, Benaprès era un liberal laic per tradició i convicció que va preferir exercir a la seva vila natal, on va esdevenir un dels homes cabdals al llarg del darrer quart del segle XIX. De criteris científics i mèdics avançats per l’època va ser l’inspirador de les millores urbanístiques i higièniques de la Vila. Lletraferit i vinculat a la cultura va posar en marxa la primera biblioteca municipal (1886) i la subscripció popular per al Monument al Dr. Robert (1902). Les seves col·laboracions a la premsa local, tan clarividents com apassionades, van catalitzar en la sèrie “Sitges en el porvenir” (1901-1902).
Rusiñol hi entreveia el prototipus de metge de poble, intel·ligent i sensible, entregat a la seva professió en bé dels altres. Vers 1894 en va pintar un retrat, bust amb rerefons vermell (Retrat del metge Gaietà Benaprès, 1894-1895, col·lecció particular) i s’hi va inspirar per a diversos passatges literaris. Va ser Gaietà Benaprès qui va cridar Lluïsa Denís al capçal de llit on Rusiñol jeia en un estat avançat i greu desmorfinització la primavera de 1899.
En la seva producció pictòrica, Santiago Rusiñol va tractar per un temps el tema de la malaltia, un dels recursos temàtics més habituals de la pintura naturalista. L’artista, a més, l’embolcalla en un àmbit de malenconia i intimisme propis de la seva visió, sempre empeltada de poesia en el sentit que els crítics naturalistes, amb Frederic Rahola al capdavant, atorguen a una determinada visió introspectiva i lírica de la pintura de l’època. A Malalt i infermer (1890, col·lecció particular) retrata un ambient humil que ratlla en la sordidesa, eludint mostrar directament el malalt i traslladant el pes físic i moral de la malaltia en la persona que el vetlla, descrit en els límits de l’esgotament. El dramatisme de la malaltia i els seus estralls creix al quadre Una malalta (1891-1892, col·lecció particular), en què aquesta es mostra vista de perfil, suficientment per tal que l’espectador pugui apreciar un rostre demacrat que contrasta amb l’entrada de llum per un finestral retallat sobre la paret blanca.
Un contrast similar es percep a Ramon Canudas malalt (1892, Museu del Cau Ferrat, Sitges), per bé que la llum és més esmorteïda, tal com correspon a la que penetrava per la balconada de l’habitatge de Rusiñol, Casas i Canudas al Moulin de la Galette l’hivern de 1892. En canvi, Ramon Canudas malalt al llit (1892, Museu del Cau Ferrat, Sitges), pintat a Sitges la primavera d’aquell mateix any, compleix amb tots els requeriments del retrat, un primer pla on el realisme i la malenconia no deixen espai per a cap altra lectura de l’esguard d’un moribund: la fixació de l’expressió i la reproducció dels trets més remarcables del rostre contrastats amb la blancor del coixí. A La convalescent (1893, col·lecció particular), Rusiñol bandeja el clima de tragèdia i se centra en l’afecte que una nena manifesta vers la seva germana malalta.
L’última recepta (1892-1893, Museu del Cau Ferrat, Sitges) és una obra d’un dramatisme àlgid. Pintada a Sitges el 1892 representa el moment en què el metge estén la darrera prescripció sabent que la malalta no superarà la malaltia, fet que la mare de la criatura sap i per això el seu gest, recolzada a la paret i vista d’esquena, és d’extrema desesperació. El rostre del metge és d’un afable escepticisme, que expressa en part també la dona dempeus al seu costat. La malalta resta totalment oculta dins del llit; l’únic referen és el de la palma penjada en un dels angles de la paret de l’alcova. És un interior humil i casolà en el que Rusiñol s’esplaia amb un magistral joc de llum i penombra. La claror que travessa la finestra no és suficient per il·luminar la tauleta on el metge estén l’última recepta i la llum de l’espelma és la que domina tot l’interior, una evocació dels jocs de llum d’espelma del pintor francès Georgs de La Tour. És un quadre que, vist en conjunt, sobreïx dramatisme i sentiment portats al límit.
Durant el temps de la influència que Rusiñol exerceix en el jove Picasso d’abans del tomb de segle, la malaltia constitueix un dels temes determinants que es pot observar, entre altres obres, a Ciència i caritat (1897, Museu Picasso, Barcelona) pel que fa al dramatisme, i a Al costat de la malalta (1899-1900, Museu Picasso, Barcelona) pel que fa a la composició.
El conjunt dels quadres esmentats, pintats entre 1890 i 1893, constitueixen el més fidel relat de la malaltia a l’obra plàstica de Rusiñol. Des del vessant literari, la seva producció adscrita a la prosa simbolista de caràcter autobiogràfic i aplegada principalment als reculls Anant pel món (1895) i Fulls de la vida (1898), constitueix un correlat explícit dels temes que tracta plàsticament. La malaltia de caràcter irremissible és narrada en tonalitats igualment dramàtiques a “El pati blau”, “Deixar morir o viure” o “La casa de París” (referent a Ramon Canudas) a Fulls de la vida. Quan aquest correlat desapareix amb el tomb de segle i el canvi de vida de Rusiñol, el tractament de la malaltia pren un altre caire. Deixant a part el tema de la morfinomania -descrita a bastament a “La casa del silenci” (Pèl & Ploma, 1901) o a “El morfiníac” (Ocells de fang, 1905)-, l’escriptor canvia de registre i opta principalment pel costumisme i la sàtira, desproveïts tots dos del dramatisme verista de les obres anteriors, com s’esdevé a l’obra de teatre El malalt crònic (1902).
L’acceptació i la recepció crítica de L’última recepta ha estat des de sempre àmpliament positiva. El seu caràcter dramàtic i, alhora contingut, i l’habilitat de Rusiñol per evitar la grandiloqüència i l’explotació del registre sentimental han propiciat una perllongada presència del quadre en exposicions, catàlegs i estudis. Exposat per primera vegada al Salon National des Beaux Arts (París, 1893) va ser mostrat l’any següent a Munich i a Barcelona. D’allà Rusiñol es va endur el quadre al Cau Ferrat perquè va voler que formés part de la seva “col·lecció de records”, de manera que, en no estar destinat a un ús comercial, no va tornar a ser exposat fins a les diverses antològiques i temàtiques posteriors a la mort de l’artista (1956, 1961, 1981-1982, 2006, 2010).
L’escenari i els seus protagonistes
L’escenari sitgetà correspon a una humil casa de poble, com indiquen la nul·la decoració de la cambra, la simplicitat del mobiliari i del terra o la indumentària de les dones. La palma, encara en força bon estat, podria indicar una datació aproximada de l’obra a la tardor de 1892 i la seva pertinença a la criatura malalta, una nena.
L’autèntic protagonista de l’obra és el metge, identificat com el doctor Gaietà Benaprès i Mestre (Sitges, 1848-1907). Va ser un dels grans amics de Rusiñol a Sitges, descrit a El pati blau com un “metge de poble, intel·ligent i ple de bondat”. Metge, polític i lletraferit, deixeble i internista del Dr. Bartomeu Robert, Benaprès era un liberal laic per tradició i convicció que va preferir exercir a la seva vila natal, on va esdevenir un dels homes cabdals al llarg del darrer quart del segle XIX. De criteris científics i mèdics avançats per l’època va ser l’inspirador de les millores urbanístiques i higièniques de la Vila. Lletraferit i vinculat a la cultura va posar en marxa la primera biblioteca municipal (1886) i la subscripció popular per al Monument al Dr. Robert (1902). Les seves col·laboracions a la premsa local, tan clarividents com apassionades, van catalitzar en la sèrie “Sitges en el porvenir” (1901-1902).
Rusiñol hi entreveia el prototipus de metge de poble, intel·ligent i sensible, entregat a la seva professió en bé dels altres. Vers 1894 en va pintar un retrat, bust amb rerefons vermell (Retrat del metge Gaietà Benaprès, 1894-1895, col·lecció particular) i s’hi va inspirar per a diversos passatges literaris. Va ser Gaietà Benaprès qui va cridar Lluïsa Denís al capçal de llit on Rusiñol jeia en un estat avançat i greu desmorfinització la primavera de 1899.
Vinyet Panyella i Balcells
Bibliografia
-Laplana, Josep de C. - Palau Ribes i O’Callaghan, Mercedes. La pintura de Santiago Rusiñol. Barcelona: Mediterrània, 2004.
-Panyella, Vinyet. Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2000.
-Panyella, Vinyet. Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona: Ed. 62, 2003.
-Rusiñol i la pintura europea. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges, 2006.
-Serramalera, Pere. “Sitges en el porvenir” i Gaietà Benaprès i Mestre. Una vida al servei de Sitges. Sitges: (Imp. Abadia de Poblet), 1984.
-Sierra i Farreras, Roland. Diccionari Biogràfic de Sitgetans. Sitges: Ajuntament, 1998.