La Peça del Mes | Octubre 2017 | ‘Un llop de mar. Caricatura d’Emerecià Roig’

Obra: Un llop de mar. Caricatura d’Emerecià Roig.

Autor: Joan García Junceda i Supervia, (Barcelona, 1881 - Blanes, 1948).

Data i lloc: 1929, a Barcelona.

Tècnica: Dibuix a tinta sobre paper.

Mides: 20 x 16 centímetres.

Col·lecció: Can Rocamora, Sitges. Col·lecció de Marineria Emerencià Roig i Raventós, número d’inventari 83.

Descripció i context històric:
“Caricatura” deriva de l’italià caricare, que vol dir carregar; així, una caricatura seria la representació d’algú a qui se li han exagerat els trets per produir un efecte grotesc i, tanmateix, romandre individuat i identificable. Es considera que la caricatura fou introduïda pels germans Carracci, però altres creadors, com Da Vinci, Brueghel, Cranach, Dürer o Holbein, havien realitzat gran nombre de fesomies caricaturesques. Fet i fet, es conserven caricatures de temps immemorials, obra de grans creadors o d’anònims espontanis de totes les cultures, com els grafits de polítics de Pompeia que, per la simplicitat de traços i l'exageració de trets, poc els diferenciaríem d’una caricatura actual.

Aquesta caricatura fou un obsequi de Joan García Junceda a Emerencià Roig Raventós, amb qui tenia una relació amistosa, òbvia per la dedicatòria escrita a l’angle inferior esquerre: “A E. Roig Raventós penyora d’admiració i afecte.” Podien haver-se tractat a la redacció de La Veu de Catalunya o a la revista Recull, on ambdós contribuïen; conegut a Sitges, a través de Suriñach i Senties, al qual Junceda va il·lustrar llibres1. 

Era freqüent que els dibuixants es caricaturitzessin els uns als altres i que es fessin la seva pròpia caricatura, que empraven com a signatura. Junceda s’autocaricaturitzà diverses vegades i aparegué a acudits com a personatge. Conegudes són les que feu a Llaverias, Josep M. Folch i Torres, Gaietà Cornet, Lluís Millet, Mossèn Forn, Vila Puig, Josep Llimona, Suriñach i Senties, Josep Carner o Joaquim Ruyra. Ser caricaturitzat per un gran humorista s’apreciava molt: la de Junceda feta per Cornet i la pintura caricaturitzada realitzada per Feliu Elias es reproduïren als llibres a ell dedicats2. Ser caricaturitzat per Junceda deuria satisfer prou Roig i Raventós com per a que il·lustrés l’article que li dedicà a La Veu de Catalunya3. 

Podem classificar les caricatures de Junceda en: estilitzades, realitzades en pocs traços; imprescindibles i fonamentals, com la de Folch i Torres o Cornet; i realistes, deutores del dibuix d’il·lustració, com la de Joaquim Ruyra o la de Roig Raventós, un retrat realista, amanit amb un punt d’humor. Junceda fou un gran dibuixant del satíric, però la caricatura objecte del nostre comentari, respon al concepte que normalment és té de la sàtira? Resoludament no i, tanmateix, és caricatura. 

Bonhomia i afecte guien la mà de Junceda quan dibuixa Roig Raventós. Per la composició i la mirada afectuosa que el dibuixant els adreça, la podem assimilar a la que feu a Joaquim Ruyra. Ruyra apareix passejant davant del mar de Blanes, malgirbat i distret, fumant la sempiterna cigarreta que li colgava de cendra l’armilla. Roig i Raventós també passeja davant del mar, un xic tirat endavant i carregat d’espatlles. El barret d’estiuejant que duu per protegir-se del sol ens indica que és la costa sitgetana. Com a identificació, a més, porta una miniatura d’un veler i un llibre: La pesca a Catalunya. 

Aquest llibre (escrit per ell i publicat el 1927) ens permet aproximar la datació. A començaments de 1929, La Veu de Catalunya dedicà un article a una altra obra seva, recentment publicada4, el que fa pensar que Junceda va realitzar la caricatura el 1927, en tot cas, abans del 1929, altrament hauria titulat el llibre com el que l’article glosava.

A Junceda li desagradava el terme caricatura, perquè fomenta un malentès “ve a recalcar el concepte equivocat de l’humorisme que es tenia fa uns quants anys (...) de creure que el “fi” de l’humorisme era la deformació, essent així que aquesta no passa d’ésser un “mitjà”(...) que han posat en pràctica totes les arts i artistes que han volgut expressar alguna cosa que no fos tangible, que fos espiritual, que pertangués a l’ànima”5. És a dir a la psique, a allò que no és només la forma bella. Així, Junceda es desmarca del Noucentisme, de profunda voluntat educativa, però també formalista i decorativista i ell, malgrat ser considerat dins del moviment, fa una obra altra. 

Annibale Carracci excusava l’exageració de les formes en l’ideal del classicisme, que consisteix a revelar la veritat última que es troba emmascarada pels accidents de l’aparença externa. Interès idèntic al de Carracci porta a Junceda a optar per la contenció en les formes. No només ell. Feliu Elias, teòric de l’art, pintor i dibuixant del satíric, a L’art de la caricatura, compara Junceda amb Apel·les Mestres per la finor i elegància, i diu: “és indubtablement el més ferm il·lustrador català del nostre temps i també el primer dels nostres caricaturistes (...) Junceda és un caricaturista pur, ferm i graciós (...) Observador agudíssim i dotat d’un sentit crític profund, el seu gran talent de dibuixant li permet expressar tot allò que observa i els judicis que tot ésser i tota cosa li mereixen”6. El pur (Junceda) és “l’humorista que més s’ha d’esforçar a posar el propi esperit en aquell estat de receptivitat que equival fins a un cert punt a la beatitud dels grans artistes. Poder-se trobar en un estat d’esperit propici a la captació de les situacions (...) no és donat a tothom”7. 

Pel que fa a l’estil, Junceda és a la seva plenitud, a l’època d’or. Per arribar-hi, havia pres com a esperó creatiu obres dels autors que admirava, però sempre en sorgia una obra original, diferent. L’art juncedià radica en el propi talent, però també en la influència del satíric germànic8 de principis de segle, hereu de l’Expressionisme alemany, clau en la formació del dibuixant. Els primers acudits i il·lustracions, i les caricatures, llevat de les “realistes” esmentades, són fruit d’aquell geni que inspirà el Junceda primerenc; també Cornet, Apa (pseudònim de Feliu Elias), la inicial Lola Anglada, per citar-ne alguns. És notable la voluntat d’expressar no només els trets fisiognòmics, sinó també la personalitat, allò d’intangible que, quan l’artista troba, malda per comunicar. A això cal afegir el gust per l’entorn real, la vida observada. Junceda difícilment inventava les figures que representava; la realitat li era massa rica per necessitar-ho. Ell observava, ull afuat, humorístic i amable, la insondabilitat humana que l’envoltava. Se’l va qualificar de cronista gràfic, però anà més enllà. Testimoni de l’entorn, dibuixa, retrata, caricaturitza persones individuades, sense acumular-les en multituds com feu Opisso. Tot artista vol comunicar un estat de la ment que va lligada a la síntesi que crea. Comunicar què? Sentiment? Coneixement? Forma bella? Regla? Regla no, sinó joc pur i intuïtiu. 

El Junceda contemplatiu, aquell qui veu més enllà de l’aparença, a més de dibuixar amb precisió i perícia la forma, en retratava l’esperit. En aquest cas, la personalitat completa del farmacèutic sitgetà i esforçat historiador de les arts del mar i la marineria a Catalunya, Emerencià Roig i Raventós, en una petita caricatura. 

Montserrat Castillo i Valero