Comprar entrades
Comprar entradesLa Peça del mes de novembre 2022
Obra: Gerra d’aiguamans, procedent del convent de Santa Caterina (Palma de Mallorca), i anteriorment a la catedral de Palma de Mallorca
Lloc / Data: Barcelona, 1924-1928
Matèria / Tècnica: Vidre bufat i esmaltat
Mides: 32,6 cm (alçada)
Col·lecció: Museu de Maricel, Sitges. Dipòsit temporal de la Col·lecció Alfons Macaya, 2022
La gerra esmaltada de la col·lecció de vidres d’Alfons Macaya és un dels trenta-sis exemplars conservats de vidres catalans esmaltats del segle xvi fins la primera meitat del segle xvii. Tipològicament és una forma que podem relacionar amb les gerres d’aiguamans, comuns a l’època en altres materials com l’argent o la ceràmica. En realitat l’aiguamans es composava de dues parts: la gerra o pitxer i la safata que recollia l’aigua que el servent havia deixat caure sobre les mans de la persona que, a taula estant, se les rentava en diversos moments de l’àpat, a causa de la manca dels coberts actuals que feien que les mans s’embrutissin amb el contacte amb les menges.
L’ús d’aquesta forma a la taula del Renaixement és una apropiació de la pràctica de la litúrgia cristiana i aquest no és una cas aïllat, que es pot entendre com un traspàs dels rituals del luxe de la taula medieval per antonomàsia, l’altar, a la taula noble o burgesa posterior. L’aiguamans, com encara es fa servir actualment en el transcurs de la litúrgia de la missa, s’empra en dos moments en l’acte de rentar-se les mans: després de l’ofertori, això és després d’haver ofert el pa i el vi a Déu per ser consagrats, i després de la comunió, per netejar les mans de qualsevol resta de la sagrada forma.
Molt probablement aquesta gerra no és un aiguamans litúrgic, ja que sabem que des del segle XII es recomanava l’ús de metalls preciosos per a la creació dels objectes litúrgics, com calzes, patenes o les gerres i bacines dels aiguamans. Per a la tradició cristiana, la fragilitat del vidre dificultava el seu ús a l’altar. El fet de ser objectes consagrats complicava la gestió dels seus fragments, que no es podien llençar com qualsevol objecte trencat.
Aquesta gerra ens ha arribat amb un tap que, un cop estudiat hem vist que era fals. De fet, únicament en les primeres reproduccions en llibres o revistes porta el tap abans que el seu propietari o els estudiosos de la col·lecció Macaya que veurem més endavant, se n’adonessin d’aquest fet.
El conjunt de vidres esmaltats catalans conservat, com dèiem més amunt, és força limitat. Els trenta-sis exemplars conservats es poden dividir en dos grans grups: els realitzats a finals del segle xv i principis del xvi, amb esmalts policroms, i els posteriors, com la nostra gerra, amb una paleta de colors més limitada, amb esmalts verds i blancs bàsicament i amb uns elements formals de caràcter vegetal.
Aquesta gerra de la col·lecció Macaya és una obra destacada dins el conjunt de vidres esmaltats per la seva mida i també per ser l’única gerra d’aquestes característiques que ens ha arribat. Dins del col·leccionisme de vidre de les primeres dècades del segle passat, era sens dubte una “peça de caça major”. Quan Alfons Macaya inicia la seva col·lecció, una gran part dels vidres catalans més importants ja es trobaven “segrestats” en col·leccions importants i era cada cop més difícil poder trobar objectes singulars d’aquesta rellevància. Els altres exemplars de vidres esmaltats ja es trobaven dos a la col·lecció del Comte de València de Don Juan, dos al Museu del Louvre (un dels quals s’acaba de demostrar que és fals), un plat en el Museu de les Arts Decoratives de Berlin, dos a l’Hispanic Society de Nova York, tres al Victoria and Albert de Londres, un al Museu d’Hamburg, setze a la col·lecció d’Emili Cabot en el Museu de les Arts Decoratives de Barcelona, un a la col·lecció Mateu del Castell de Peralada, tres a l’Institut Amatller de Barcelona, dos a la col·lecció Plandiura, al Museu de les Arts Decoratives de Barcelona, i dos a la col·lecció Knauff de Lieja, a més, és clar de l’exemplar de la col·lecció Macaya que és el més gran conservat, avui al Museu de Maricel de Sitges.
La producció de vidres esmaltats catalans del Renaixement floreix dins el període en el que l’elaboració de vidre a casa nostra arriba a uns nivells de qualitat que el fa competir amb els exemplars de centres de prestigi com Murano a Venècia. Venècia i Catalunya tenien en comú el fet d’haver estat grans importadors de vidres sumptuaris produïts a Síria o Egipte al llarg dels segles xiii al xv. Com dues gran potencies comercials, importaven objectes de luxe de l’orient del Mediterrani, que distribuïen per l’Europa de la Baixa Edat Mitjana. És per això que, en els inventaris del segle xiv a Catalunya, trobem moltes referències a “vidres de Damasc” o “vidres damasquins”, fent al·lusió als vidres esmaltats policroms, molts dels quals arribaven als ports de Barcelona o de Venècia des de Síria, però també des d’Egipte.
Els vidriers catalans i muranesos, abans del segle xv, s’esforçaven en crear objectes cada vegada més cristal·lins, però deixaven la producció de vidres acolorits amb esmalts als vidriers de l’altre extrem del Mediterrani, amb els que, en aquest aspecte, no podien competir. A principis del segle xv aquest flux de vidres esmaltats es va interrompre a causa de la invasió de Síria per les tropes de Tamerlà. Fou llavors quan, tant els vidriers de la ciutat de la Llacuna com els catalans, començaren a crear vidres esmaltats per cobrir la demanda que ja no podia satisfer el comerç.
La resposta fou diversa i els vidres esmaltats italians i catalans són molt diferents però, en un principi, els dos molt lligats als esmalts que cobrien els objectes d’orfebreria. A Catalunya, l’aparició dels vidres amb esmalts bàsicament verds i blancs, significà l’abandonament d’aquesta influència i la creació d’un llenguatge propi i distintiu de les produccions catalanes d’entre 1550 i 1650.
La gerra esmaltada és, sens dubte, un dels objectes més destacats de la col·lecció d’Alfons Macaya (Barcelona, 1878-1950), però no l’única. Alfons Macaya construí una col·lecció de vidre amb una voluntat enciclopèdica, amb objectes relacionats amb el naixement del vidre, però encara anteriors a la seva aparició com faiances egípcies, fins a objectes de manufactures europees de principis del segle xix.
L’any 1935 publicà el catàleg del que llavors era la seva col·lecció: dos edicions en paper de fil il·lustrades, una en català i l’altra en castellà, amb un text de la història del vidre encarregat als dos grans especialistes del període: Pedro Maria de Artiñano i Josep Gudiol i Ricart, encara que la mort d’Artiñano el gener de 1934, feu que la pràctica totalitat de la catalogació i la redacció del text fos de Gudiol. El llibre, que Macaya distribuí arreu del món, recollia 340 objectes, però la col·lecció actual està composta per poc més de 400, ja que va seguir creixent fins a la mort del col·leccionista, 15 anys després de la publicació del catàleg.
La col·lecció va ser instal·lada l’any 1925 a la casa que Alfons Macaya encarregà a l’arquitecte Enric Sagnier a l’Avinguda del Tibidabo 32 de Barcelona, on permetia la seva visita ocasionalment. En l’actualitat, la col·lecció es troba dipositada en el Museu de Maricel, gràcies a la generositat dels seus propietaris actuals que han decidit compartir-la amb els visitants dels nostres museus.
Ignasi Domènech Vives, Cap de Col·leccions dels Museus de Sitges
Bibliografia bàsica
Joaquim Folch i Torres (1926). El tresor artístic de Catalunya. Els antics vidres catalans esmaltats. Barcelona: Políglota.
Ignasi Domènech (2008): “El vidre d’ús i de prestigi”, a: L’Art Gòtic a Catalunya. Arts de l’objecte. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.
Ignasi Domènech (2011): “Vidrios españoles de los siglos XVI al XVII”, a: Frágil transparència. Vidrios españoles de los siglos xvi al xvii, Museo Grand Curtius, Lieja y Knauf Museum, Iphofen. Dettelbach: J. H. Roll GmBh, p. 19-61.
