La Peça del mes de gener 2023

Obra: Parella de canelobres de peu, procedents de l’antic monestir de Sant Miquel
de Fluvià (Alt Empordà, Girona)
Lloc / Data: Catalunya, segles xii-xv
Matèria / Tècnica: Ferro forjat, laminat, reblat, retorçat i soldat a la calda. Planxa de ferro retallada,
forjada i cisellada
Mides: 257 x 90 cm / 252 x 92 cm
Col·lecció: Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col. Santiago Rusiñol, núm. inv. 30.962A / 30.962B

Parella de canelobres, en forma d’arbre, per a quatre bugies –un ciri i tres candeles–. Responen al tipus anomenat ‘de lliri’, que es caracteriza per presentar una decoració que reprodueix les flors de lilium.

Consten d’un trípode de potes arquejades, de secció rectangular, acabat en peus laminats en rombe. Al seu damunt s’alça un barrot vertical, a manera de tronc o tija, que s’ajusta al perfil fabricat per les fargues des d’època medieval. Presenta una secció quadrada que es transforma en circular al darrer tram i acaba en una espiga que servia per clavar-hi el ciri.

Les potes i la tija són decorades amb nusos bitroncopiramidals distribuïts en intervals gairebé iguals, llevat del tram cilíndric que presenta un nus bicònic. Entre ells, i en posició vertical, hi encaixen unes barnilles cilíndriques, decorades amb torsió helicoidal, que van fixades dins uns traus practicats a les cares inclinades dels nusos. El traçat irregular de les hèlices fa pensar que la torsió de la barra es devia fer ‘a mà alçada’.

La decoració vegetal, força realista, es concentra a la part inferior i superior del tronc: a sobre del trípode, i enfilat a l’extrem del barrot, s’hi disposa un disc del qual neixen tres branquillons rectilinis coronats per sengles flors de lliri centrades per una espiga, on s’hi devien clavar les candeles. La copa de l’arbre és presidida per un vistós ram de lliris, constituïts per quatre pètals amb els corresponents estams, sota el qual hi havia un registre foliaci parcialment perdut en l’actualitat. També s’ha perdut el platet que devia recollir la cera fosa del ciri, funció que assumia la corol·la floral en el cas de les candeles.

No s’han conservat restes del revestiment original però, atenent a les fonts escrites, devia estar empavonat, policromat o daurat amb l’objectiu de protegir el ferro de la corrosió i dotar la peça d’un caràcter més sumptuari.

Miquel Utrillo explica a la Història Anecdòtica del Cau Ferrat que, l’any 1887, Rusiñol va adquirir la parella de canelobres a prop de Berga a «un antiquari que els havia comprat al monestir de Serrateix». Però, gràcies a una fotografia presa per Josep Maria Cañellas entre els anys 1888 i 1889, on s’aprecien els canelobres a l’interior de l’església de Sant Miquel de Fluvià, l’historiador de l’art Jordi Mota ha pogut identificar la procedència real del conjunt i confirmar-la a través de les fonts escrites: l’any 1883, l’excursionista Pere Santamaria escrivia al número 7 de la Memòria de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques que havia vist uns «notabilíssims canalobres de ferro forjat» a l’antic monestir de Fluvià i, al gener del 1890, el rector de la parròquia els venia per 500 pessetes a Cassimiro Lasserre, anotant al llibre d’obra que estaven «deteriorados por el orín e inservibles» i que eren «sólo estimados por su antigüedad».

Des de l’any 1891 consten formant part de la col·lecció de ferros de Santiago Rusiñol, on encara hi romanen.

Uns canelobres d’època alt medieval?
El Museu del Cau Ferrat i el Museu Episcopal de Vic, entre d’altres, conserven diversos canelobres de lliri, fet que confirma la popularitat d’un model iconogràficament associat a la puresa mariana. No obstant això, pocs poden presumir de la qualitat tècnica i la monumentalitat dels de Fluvià, comparable a una altra parella de menor alçada localitzada a la col·lecció Artur Ramon.

El canelobre ‘de lliri’ és un model que la historiografia ha associat tradicionalment a l’època gòtica, amb l’argument que aquest tipus de flor acostuma a formar part del coronament de reixes d’aquest període. Tanmateix, desconeixem si fou habitual també en la reixeria alt medieval.

Pel que fa a les barnilles torsionades de secció circular, es troben en nombroses reixes gòtiques i tardogòtiques –com les que tanquen el santuari de la Marededéu del Mont o l’altar de Santa Maria de Castelló d’Empúries, datades l’any 1544–, però també en romàniques –com les de Santa Anna de Barcelona, Sant Vicenç de Cardona, Sant Pere d’Auïra, o les catedrals de Pamplona, Jaca i León.

De fet, els canelobres arborescents es documenten des d’època alt medieval: Sant Bernat de Claravall, en la famosa Apologia a Guillem de Sant Thierry (1121-1124), explica que a les esglésies es podien contemplar uns canelobres metàl·lics, treballats amb admirable artifici, que prenien forma d’arbres elevats (cap. 28, v. 4).

Els canelobres de ferro apareixen registrats freqüentment als inventaris de béns de les esglésies, per bé que les cites localitzades no es
poden relacionar amb la tipologia ‘de lliri’. A Sant Miquel de Fluvià, les visites pastorals consultades no citen cap canelobre de ferro, malgrat que en alguns casos detallen l’abillaments de l’església amb força precisió. Sabem tanmateix que, l’any 1390, va ser saquejada i destruïda pels armanyaguesos i que, a inicis del segle xv, es van
adquirir diverses peces amb l’objectiu de refer el seu aixovar litúrgic.1 La visita pastoral del 1478 esmenta que estava mancada del necessari per al culte i que, a l’altar major, s’hi exposava només el Santíssim i una píxide de fusta. En canvi, en una altra visita datada l’any 1513, es registren diversos ornaments i objectes luxosos, entre els quals la famosa arqueta gòtica dels Embriachi conservada al Museu d’Art de Girona.

Aquestes dades fan pensar que els canelobres s’haurien pogut encarregar en el marc de les reformes impulsades pel bisbe Margarit a finals del segle xv, però l’argumentari formal i documental expressat més amunt ens obliga a no descartar una datació més reculada. Pel que fa al silenci de les visites pastorals, cal plantejar-se la possibilitat que procedissin d’un altre temple i haguessin ingressat al monestir en una data que ens és desconeguda.

Lluïsa Amenós, doctora en Història de l’Art, amb l’assessorament de Jordi Mota, historiador de l’Art
Bibliografia bàsica
AMENÓS, Lluïsa. “La forja”, a: L’art gòtic a Catalunya, 8 [Arts de l’objecte]. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2008, p. 152.
AMENÓS, Lluïsa. “L’origen de la col·lecció de ferros conservada al Museu Cau Ferrat de Sitges”, a: Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, vol. 20 (2006), p. 111-112.
MOTA MONTSERRAT, Jordi. “L’església de Sant Miquel de Fluvià en época moderna i contemporània (segles xvi-xix)”, a: Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol. LXII (2021), p. 241-242 i 266-267.
MOTA MONTSERRAT, Jordi. “El periple de dos conjunts medievals procedents de Sant Miquel de Fluvià: els capitells romànics del MNAC i els canelobres floronats del Cau Ferrat de Sitges”, a: Lambard: Estudis d’art medieval, núm. 26 (2014-2016), p. 329-332.