La Peça del mes d'abril de 2023
Obra: La vídua, d’Isidre Nonell i Monturiol (Barcelona, 1872-1911)
Lloc / Data: Barcelona, 1905-1906
Matèria / Tècnica: Pintura a l’oli sobre tela
Mides: 156 x 124 cm
Col·lecció: Museu de Maricel, Sitges. Dipòsits externs, núm. inv. 62
La vídua, d’Isidre Nonell i Monturiol
Quan Nonell va tornar a Barcelona l’octubre del 1900, després de la seva segona estada a París, tenia en ment un objectiu molt clar. A la capital francesa havia exposat uns dibuixos moderns i genuïns que havien triomfat entre el públic i la crítica. Ara, al seu estudi barceloní del carrer Comerç i amb els estímuls artístics que havia rebut a París, estava decidit a emprendre un projecte pictòric innovador. Al llarg de l’any 1901 va realitzar un conjunt de pintures de gitanes que, en els anys successius, acabaria conformant una sèrie temàtica excepcional, la seva aportació pictòrica més original.
Aquestes gitanes, en ser exposades a la Sala Parés de Barcelona en diverses ocasions entre el gener del 1902 i el novembre del 1903, van ser frontalment rebutjades pel públic i una part important de la crítica. Malgrat el desànim en el qual Nonell va caure davant de tanta incomprensió, no va deixar mai de creure en el seu art i, amb ferma determinació, va continuar pintant gitanes quasi de forma monogràfica fins l’any 1907, i esporàdicament més enllà d’aquesta data. Un conjunt de tema únic que, en total, suma uns cent trenta olis; la majoria del quals són caps i bustos de gitanes, i en una quantitat molt menor, parelles de gitanes i figures de cos sencer.
Nonell va trobar la inspiració en la comunitat gitana arran de les excursions que feia als barris miserables de Montjuïc, Somorrostro o a l’avinguda del Paral·lel de Barcelona, acompanyat dels seus amics Ricard Canals, Juli Vallmitjana o Joaquim Biosca. Cap al 1906, Vallmitjana, que inicialment s’havia dedicat a la pintura, va començar la seva carrera literària enfocada en narrar la vida d’aquests barris baixos i també dels gitanos.
Les protagonistes d’una obra teatral seva, La gitana verge del 1912, semblen sorgir d’alguns dels quadres de Nonell (Soledad, Flores, Gitana Vella o Esperança). Un repertori onomàstic que, en el cas de les gitanes del pintor, s’amplia amb altres noms, com: Amparo, Dolores, Leonor, Carmen, Juana, Trini,... o sobrenoms: La Tana, La Chata, La Pelona, La Paloma. O La vídua.
Tots aquests podrien ser els apel·latius reals de les models, tot i que a Nonell li preocupava molt poc la identitat de les figures que pintava. No tenia cap intenció de pintar retrats a l’ús de les gitanes i segurament, en alguns casos, es devia inventar els noms per donar títol als seus quadres. En moltes ocasions els intitulava de manera genèrica (Gitana o Estudi) i, fins i tot, podríem arribar a pensar que obres com Soledad, Angustias o Dolores fan més al·lusió a estats anímics o físics relacionats amb l’abatiment o aflicció de les models, que als seus propis noms de pila.
Quan Nonell va tornar de París i va decidir pintar gitanes ho va fer, sobretot, amb la voluntat de ser modern; elles van ser només un pretext (com les catedrals per a Monet, per posar un exemple) per explorar les possibilitats plàstiques del color, la llum i la pasta pictòrica. El fet de triar-les no va ser precisament per treure profit de l’arquetip folklòriccostumista del poble gitano com van fer altres artistes de l’època, amb resultats comercialment avantatjosos. Nonell va optar, en canvi, per reflectir amb una pintura original i audaç la condició de pobresa d’aquest col·lectiu, representant dones cobertes amb parracs, abatides i desesperançades. Figures, en molts casos, amb el cap cot o el rostre mig amagat, que Raimon Casellas va descriure, en una crítica demolidora, com «deixadas anar demunt d’una cadira de boga, ab el cap penjant, l’esquena corvada, els brassos caiguts com sumidas en una són de marmota xopa d’alcohol [sic]».1 Nonell, en realitat, va realitzar allò que cap altre artista de l’època va aconseguir: fer de moltes de les seves gitanes unes figures que transcendeixen la categoria de subjecte; desprovistes d’identitat individual esdevenen expressions atemporals de la misèria, la marginalitat o la dissort.
Quan Nonell va pintar La vídua tenia molt present el tema de la mort i el sentiment que provoca la pèrdua d’una persona estimada. El 13 de novembre de 1905 va morir, en un tràgic accident, la Consuelo, la seva model preferida: una jove gitana d’una «bellesa plàstica gens convencional» segons la descriu el pintor Sebastià Junyent en l’article necrològic que va dedicar-li a la revista Joventut. Aquella mort devia torbar Nonell d’una manera especial i aquell mateix novembre va pintar un quadre de gran format de la noia (MNAC 69008), un homenatge del pintor a la model.
Tot i que La vídua és una gitana, la identitat, i fins la seva condició ètnica, passen a ser aquí circumstàncies clarament irrellevants. La figura de la dona, de qui tampoc cal mostrar el rostre per copsar-ne l’expressió, és tota ella la representació de la viudetat, d’un estat anímic d’impotència, consternació i solitud davant de la mort d’una parella estimada.
La vídua és una obra singular dins del conjunt de la producció nonelliana, en la qual no abunden les obres de gran format ni les figures de cos sencer, dues característiques d’aquesta pintura. És també un quadre excepcional per la quasi absència de color –tota una apologia del negre–, realitzat en el moment en què Nonell estava a punt de fer un gir cap a una pintura de paleta més colorista i de temàtica no exclussivament gitana.
Nonell va exposar aquesta obra a la V Exposició Internacional d’Art de 1907 al costat de tres gitanes més: Angustias, Estudi de gitana i Consuelo. Aquesta última, l’obra a la qual ens hem referit abans, Nonell va dedicar-la a la model que «s’estimava ab l’amor més pur y més immaterial, l’amor de l’artista a la encarnació viventa de son ideal [sic]», segons Sebastià Junyent.
Mentre Consuelo és, excepcionalment, la representació d’una dona de qui en coneixem la identitat, unida a Nonell per una relació especial, amb La vídua el pintor podria haver exterioritzat, en un acte de catarsi artística, la pròpia expressió de dolor per la seva pèrdua.
Glòria Escala Romeu, doctora en Història de l’Art
Bibliografia bàsica
V Exposición Internacional de Arte. Barcelona: Henrich y Compañía, 1907, p. 25, núm. cat. 18.
Art. Barcelona, núm. 10 (juliol del 1934), fig. p. 345.
BENET, R. Isidro Nonell y su época. Barcelona: Iberia, 1947, fig. XXVIII.
JARDÍ, E. Nonell. Barcelona: Polígrafa, [1969], p. 130, núm. cat. 82, fig. 8, p. 308-309; 1984, p. 112, núm. cat. 128, fig. 128, p. 262.
Isidre Nonell, 1872-1911. Barcelona i Madrid: MNAC i Fundación Cultural Mapfre Vida, 2000, núm. cat. 51, p. 160, fig. p. 161.