Comprar entrades
Comprar entrades'La cursa de braus (El quite)', de Pablo Ruiz Picasso
Peça: La cursa de braus (El quite), de Pablo Ruiz Picasso
Data: 1900
Tècnica: Oli i pastel sobre cartró
Mides: 16 x 30 cm
Col·lecció: Antiga col·lecció Santiago Rusiñol. Museu Cau Ferrat, número d'inventari: 30.669
Descripció i context històric
Per a l’anàlisi d’una obra normalment és suficient la visió objectiva d’aquesta, però en el cas d’El quite no es pot el.ludir la condició de tauròmac del seu autor per fer-ne una lectura realment acurada. I diem tauròmac per marcar una línia entre aquells artistes temporalment seduïts per l’estètica taurina i aquells que tenen un elevat coneixement de la tauromàquia. El quite ens permet diferents lectures; una aproximació formalista ens revela el tombant prefauvista operat a l’obra de Picasso l’any 1900 i que significa una proposta inèdita fins llavors a l’obra picassiana. Una lectura iconogràfica ens ajuda a inserir-la en la producció taurina de l’artista, confrontar-la amb obra coetània i escatir-ne alguns dels seus immediats precedents. Una subsegüent derivació iconològica ens permetrà desvetllar la significació real de l’obra, ben allunyada de tota aleatorietat. Finalment, una visió sociològica consignarà el paper del Rusiñol col.leccionista com a pioner en l’adquisició de picassos.
La temàtica taurina ostenta un caire pioner alhora que transversal dintre de la producció picassiana. Fou el seu pare José Ruiz Blasco qui introduí el seu fill en el món taurí. Resulta eloqüent, per exemple, que quan encara era un nen el dugué a un hotel de Màlaga per que conegués el torero andalús Cara-Ancha i un impressionat Picasso acabà assegut als seus genolls. Es dóna la circumstància que el primer gravat així com uns dels primers olis i escultures són de caire taurí, encara que tots ells al voltant de la figura del picador. Aquest pastel i aiguada sobre cartó fou executat amb tota seguretat durant l’any 1900. Si convenim que es tracta d’un apunt del natural - el propi artista manifestà que moltes obres taurines no les va realitzar a la plaça- hauria pogut ser executat a la Plaça de la Barceloneta -també coneguda per Torín- on caldria situar la majoria d’obres taurines de Picasso a Barcelona. Tot i això, el mes de juny del mateix 1900 es va inaugurar una segona plaça a Barcelona, Las Arenas, fet que no ens permet confirmar el lloc d’execució. La temporada taurina començava amb l’inici de la primavera i finalitzava a l’inici de la tardor, dates entre les que probablement Picasso va realitzar aquesta obra.
Aquell any Picasso inicià una sèrie d’obres de temàtica taurina amb un especial interès pels estudis lumínics a partir de colors vibrants que el situaven en un cert prefauvisme. Algunes d’aquestes obres taurines, sembla que només olis, van integrar la segona exposició personal de Picasso als Quatre Gats, menys coneguda, que tingué lloc el juliol del 1900. El crític Frederic Pujulà i Vallès, l’únic testimoni d’aquesta exposició que ens ha arribat a dia d’avui, advertí aquesta singularitat quan descrivia la “luz cegadora que bate en los tendidos” i posteriorment es referia al públic com a “manchas” i als toreros com a “siluetas”. A El quite el públic està a penes insinuat amb un parell de traços i els toreros estan construïts a partir de taques de manera que les formes s’assoleixen gairebé a través dels colors. La composició es divideix en dues meitats, els toreros en primer terme apuntats amb traços blancs, verds, morats i ataronjats i la graderia solejada en segon terme, resolta amb groc de cadmi. Es coneixen diversos pastels de Picassso similars d’aquest moment, per exemple El toril obert (Col.lecció Mr & Ms Henry John Heinz II, Sant Petersburg), entre d’altres. En aquesta sèrie Picasso acostumava a combinar el pastel amb l’oli i/o el gouache i, pel que fa als suports emprava tant la tela com el paper, com l’obra que ens ocupa. El propi artista, referint-se precisament a casos com aquest, li confessà a Pierre Daix que ell els considerava veritables “quadres”.
Aquesta obra és al capdavall una recreació artificial dels colors d’una corrida, es tracta ras i curt de la sublimació de l’atmosfera solejada d’una tarde taurina on Picasso privilegia la percepció sensorial com a aficionat per davant de la plasmació objectiva de l’espectacle. Durant aquell 1900 havia operat un gir de cent vuitanta graus a la seva obra i, inopinadament, emergí un Picasso lluminós i estrident inconegut fins aleshores. Francesc Fontbona ho atribueix a l’exposició d’Anglada-Camarasa celebrada a la Sala Parés al mes d’abril doncs ningú altre havia ofert fins llavors unes propostes similars dintre del panorama artístic barceloní. Aquest interès taurolumínic s’inseria en una línia precedent d’artistes com Ramon Casas o Darío de Regoyos, noms també presents al Cau Ferrat. Ultra la confluència luminista amb tots dos, del primer n’heretà sol.lucions de perspectiva i d’enquadrament i del segon un enfocament de tall sovint negrista. Per exemple, olis com El toro esventrat (Col.lecció Niarchos) ens evoquen Las víctimas de la fiesta de l’artista asturià instal.lat a Barcelona.
Al nostre entendre el sempitern títol La cursa de braus és excessivament genèric per titular aquesta obra. Picasso era un “tauròmac”, allò que el diccionari defineix com a “persona entesa en tauromàquia” i la tauromàquia és, sense cap mena de dubte, una activitat amb tot un seguit de moments perfectament protocolitzats. Al llarg de la història de l’art trobaríem milers d’obres amb un títol semblant, fins i tot del mateix Picasso. Si hem decidit anomenar-la El quite és perque és exactament això el que reflecteix Picasso. El quite és una sort taurina que té lloc durant el primer terç de la corrida, el que es coneix com a terç de vares. Un cop el toro ha rebut la vara corresponent –ha estat picat amb la pica- el torero a qui pertoca la seva lídia o qualsevol dels altres de la terna, tenen l’opció de donar-li uns passes –quite- on poden mostrar els seus millors recursos taurins. Llavors el torero es dirigeix a l’animal mentre els altres queden expectants sense abandonar l’arena. Si ens fixem veurem com el torero que ocupa el centre de la composició és l’únic que es mou apropant-se a l’animal que ja ha estat picat, tal com indica la sang que li brolla del llom.
Per acabar, farem menció a l’origen d’aquesta peça. Segons li confessà Picasso a Palau i Fabre, els picassos del Cau Ferrat li foren adquirits personalment per Rusiñol als Quatre Gats: “La mitja dotzena d’obres que hi ha al Cau Ferrat de Sitges provenen de les subhastes amicals que, per pagar-se un ressopó, Picasso improvisava als 4 Gats.’Qui en dóna més?‘. I, gairebé sempre, era Rusiñol qui s’enduia l’obra.” Algunes de les obres que podrien haver integrat aquesta sèrie en els seus inicis van pertànyer a col.leccions barcelonines; un parell a la col.lecció Riera, un a la col.lecció Barbey i un altre a la d’Enric Morera. Però posteriorment una bona part van ser adquirits per col.leccions o museus estrangers sent el de Rusiñol un dels pocs que ha restat a Catalunya. El quite , juntament amb d’altres picassos més de la seva col.lecció, fou publicat l’any 1917 a instàncies de Rusiñol a les pàgines de L’Esquella de la Torratxa fent constar expressament la seva condició d’inèdit. Rusiñol, que havia abjurat com tants altres artistes i crítics catalans de l’aventura cubista de Picasso, mai va posar en dubte la seva capacitat com a artista: “Ahora se pinta en broma. Pero todo lo que sea broma no está mal. Picasso pinta en broma y, además, es un gran pintor” manifestà poc abans de morir. Però això seria trenta anys més tard. Allò que realment ens interessa és que al tombant del 1900, abans que el món comencès ni tan sols a capir el potencial de Picasso, Rusiñol ja li havia comprat mitja dotzena d’obres.
Autoria de la fitxa: Eduard Vallès
Per a l’anàlisi d’una obra normalment és suficient la visió objectiva d’aquesta, però en el cas d’El quite no es pot el.ludir la condició de tauròmac del seu autor per fer-ne una lectura realment acurada. I diem tauròmac per marcar una línia entre aquells artistes temporalment seduïts per l’estètica taurina i aquells que tenen un elevat coneixement de la tauromàquia. El quite ens permet diferents lectures; una aproximació formalista ens revela el tombant prefauvista operat a l’obra de Picasso l’any 1900 i que significa una proposta inèdita fins llavors a l’obra picassiana. Una lectura iconogràfica ens ajuda a inserir-la en la producció taurina de l’artista, confrontar-la amb obra coetània i escatir-ne alguns dels seus immediats precedents. Una subsegüent derivació iconològica ens permetrà desvetllar la significació real de l’obra, ben allunyada de tota aleatorietat. Finalment, una visió sociològica consignarà el paper del Rusiñol col.leccionista com a pioner en l’adquisició de picassos.
La temàtica taurina ostenta un caire pioner alhora que transversal dintre de la producció picassiana. Fou el seu pare José Ruiz Blasco qui introduí el seu fill en el món taurí. Resulta eloqüent, per exemple, que quan encara era un nen el dugué a un hotel de Màlaga per que conegués el torero andalús Cara-Ancha i un impressionat Picasso acabà assegut als seus genolls. Es dóna la circumstància que el primer gravat així com uns dels primers olis i escultures són de caire taurí, encara que tots ells al voltant de la figura del picador. Aquest pastel i aiguada sobre cartó fou executat amb tota seguretat durant l’any 1900. Si convenim que es tracta d’un apunt del natural - el propi artista manifestà que moltes obres taurines no les va realitzar a la plaça- hauria pogut ser executat a la Plaça de la Barceloneta -també coneguda per Torín- on caldria situar la majoria d’obres taurines de Picasso a Barcelona. Tot i això, el mes de juny del mateix 1900 es va inaugurar una segona plaça a Barcelona, Las Arenas, fet que no ens permet confirmar el lloc d’execució. La temporada taurina començava amb l’inici de la primavera i finalitzava a l’inici de la tardor, dates entre les que probablement Picasso va realitzar aquesta obra.
Aquell any Picasso inicià una sèrie d’obres de temàtica taurina amb un especial interès pels estudis lumínics a partir de colors vibrants que el situaven en un cert prefauvisme. Algunes d’aquestes obres taurines, sembla que només olis, van integrar la segona exposició personal de Picasso als Quatre Gats, menys coneguda, que tingué lloc el juliol del 1900. El crític Frederic Pujulà i Vallès, l’únic testimoni d’aquesta exposició que ens ha arribat a dia d’avui, advertí aquesta singularitat quan descrivia la “luz cegadora que bate en los tendidos” i posteriorment es referia al públic com a “manchas” i als toreros com a “siluetas”. A El quite el públic està a penes insinuat amb un parell de traços i els toreros estan construïts a partir de taques de manera que les formes s’assoleixen gairebé a través dels colors. La composició es divideix en dues meitats, els toreros en primer terme apuntats amb traços blancs, verds, morats i ataronjats i la graderia solejada en segon terme, resolta amb groc de cadmi. Es coneixen diversos pastels de Picassso similars d’aquest moment, per exemple El toril obert (Col.lecció Mr & Ms Henry John Heinz II, Sant Petersburg), entre d’altres. En aquesta sèrie Picasso acostumava a combinar el pastel amb l’oli i/o el gouache i, pel que fa als suports emprava tant la tela com el paper, com l’obra que ens ocupa. El propi artista, referint-se precisament a casos com aquest, li confessà a Pierre Daix que ell els considerava veritables “quadres”.
Aquesta obra és al capdavall una recreació artificial dels colors d’una corrida, es tracta ras i curt de la sublimació de l’atmosfera solejada d’una tarde taurina on Picasso privilegia la percepció sensorial com a aficionat per davant de la plasmació objectiva de l’espectacle. Durant aquell 1900 havia operat un gir de cent vuitanta graus a la seva obra i, inopinadament, emergí un Picasso lluminós i estrident inconegut fins aleshores. Francesc Fontbona ho atribueix a l’exposició d’Anglada-Camarasa celebrada a la Sala Parés al mes d’abril doncs ningú altre havia ofert fins llavors unes propostes similars dintre del panorama artístic barceloní. Aquest interès taurolumínic s’inseria en una línia precedent d’artistes com Ramon Casas o Darío de Regoyos, noms també presents al Cau Ferrat. Ultra la confluència luminista amb tots dos, del primer n’heretà sol.lucions de perspectiva i d’enquadrament i del segon un enfocament de tall sovint negrista. Per exemple, olis com El toro esventrat (Col.lecció Niarchos) ens evoquen Las víctimas de la fiesta de l’artista asturià instal.lat a Barcelona.
Al nostre entendre el sempitern títol La cursa de braus és excessivament genèric per titular aquesta obra. Picasso era un “tauròmac”, allò que el diccionari defineix com a “persona entesa en tauromàquia” i la tauromàquia és, sense cap mena de dubte, una activitat amb tot un seguit de moments perfectament protocolitzats. Al llarg de la història de l’art trobaríem milers d’obres amb un títol semblant, fins i tot del mateix Picasso. Si hem decidit anomenar-la El quite és perque és exactament això el que reflecteix Picasso. El quite és una sort taurina que té lloc durant el primer terç de la corrida, el que es coneix com a terç de vares. Un cop el toro ha rebut la vara corresponent –ha estat picat amb la pica- el torero a qui pertoca la seva lídia o qualsevol dels altres de la terna, tenen l’opció de donar-li uns passes –quite- on poden mostrar els seus millors recursos taurins. Llavors el torero es dirigeix a l’animal mentre els altres queden expectants sense abandonar l’arena. Si ens fixem veurem com el torero que ocupa el centre de la composició és l’únic que es mou apropant-se a l’animal que ja ha estat picat, tal com indica la sang que li brolla del llom.
Per acabar, farem menció a l’origen d’aquesta peça. Segons li confessà Picasso a Palau i Fabre, els picassos del Cau Ferrat li foren adquirits personalment per Rusiñol als Quatre Gats: “La mitja dotzena d’obres que hi ha al Cau Ferrat de Sitges provenen de les subhastes amicals que, per pagar-se un ressopó, Picasso improvisava als 4 Gats.’Qui en dóna més?‘. I, gairebé sempre, era Rusiñol qui s’enduia l’obra.” Algunes de les obres que podrien haver integrat aquesta sèrie en els seus inicis van pertànyer a col.leccions barcelonines; un parell a la col.lecció Riera, un a la col.lecció Barbey i un altre a la d’Enric Morera. Però posteriorment una bona part van ser adquirits per col.leccions o museus estrangers sent el de Rusiñol un dels pocs que ha restat a Catalunya. El quite , juntament amb d’altres picassos més de la seva col.lecció, fou publicat l’any 1917 a instàncies de Rusiñol a les pàgines de L’Esquella de la Torratxa fent constar expressament la seva condició d’inèdit. Rusiñol, que havia abjurat com tants altres artistes i crítics catalans de l’aventura cubista de Picasso, mai va posar en dubte la seva capacitat com a artista: “Ahora se pinta en broma. Pero todo lo que sea broma no está mal. Picasso pinta en broma y, además, es un gran pintor” manifestà poc abans de morir. Però això seria trenta anys més tard. Allò que realment ens interessa és que al tombant del 1900, abans que el món comencès ni tan sols a capir el potencial de Picasso, Rusiñol ja li havia comprat mitja dotzena d’obres.
Autoria de la fitxa: Eduard Vallès - Inicieu sessió per a enviar comentaris
