'Granadina', de Santiago Rusiñol
Peça: Granadina, per Santiago Rusiñol
Data: 1895
Tècnica: Oli sobre tela
Mides: 200 x 87 cm
Col·lecció: Antiga col·lecció Santiago Rusiñol. Museu Cau Ferrat. Número d’inventari: 32.045
Descripció i context històric
La gitana de posat greu i seriós, de mirada llunyana i somniadora, recolzada de perfil en una paret blanca en la qual s’obre un finestral que dóna a un rerefons de vegetació on predomina la filera retallada de xiprers, constitueix un dels quadres més importants de la producció artística de Santiago Rusiñol.
El quadre és citat amb denominacions diverses, la més habitual és la de l’origen, Granadina; una altra és la de Gitana del Albaycín. Ambdues remarquen la procedència d’una model tan singular i tan diferent de les que fins llavors havien posat per a Rusiñol. No se’n coneix el nom propi, però sí l’entorn familiar; era parenta de Chorrohumo (o Chorrojumo) motiu pel qual es coneixia un tipus que rondava per l’Alhambra a la recerca dels pintors amb una targeta de presentació que pregonava els seus mèrits: “Mariano Fernández Príncipe de los Gitanos. Modelo de Fortuny”. La Granadina va ser una de les primeres obres que Rusiñol va pintar en el seu segon viatge a Granada, on va arribar l’octubre de 1895, acompanyat dels pintors Arcadi Mas i Fondevila, que ja hi havia passat uns anys abans, de Macari Oller i Codoñet, i de Miquel Utrillo.
Rusiñol va començar el quadre al cap de poc d’haver arribat a la ciutat de l’Alhambra simultaniejant aquesta obra amb el primer quadre de jardins, segurament els Xiprers vells de l’antic convent de la Victòria. “He començat a treballar. Faig jardins amb kioskos romàntics i una gitana de tamanyo que de què natural” escrivia al crític d’art i escriptor Raimon Casellas. També ho va notificar a un altre amic entranyable, l’escultor Enric Clarasó: “Tengo empezados algunos jardines y una figura grande de gitana”.
Mentre passejava pel recinte de l’Alhambra, mentre pintava sota els porxos del Patio de los Arrayanes o prenia apunts del diversos indrets del Generalife, Rusiñol passava compte de les seves impressions per transcriure-les a la sèrie Cartas de Andalucía, sèrie de nou cròniques que va anar publicant a les pàgines de La Vanguardia, amb il·lustracions de Mas i Fondevila, d’Oller, i també d’Utrillo, que va ser llavors quan es va iniciar en aquest art. I així com la sèrie Desde el Molino havia preparat el públic de Barcelona per a la recepció de la pintura moderna que ell i Ramon Casas havien importat des de París, les Cartas de Andalucía van ser el correlat literari de l’empremta profunda i definitiva que l’Alhambra, el Generalife, els cármenes i els jardins deixaren en l’ànima i en l’obra literària i plàstica de l’artista. El capítol titulat “El barrio de los gitanos” descriu la incursió dels artistes al Sacromonte acompanyats pel Príncipe de los Gitanos, que els va mostrar la seva manera de viure. En una de les coves, hi habitava una parella que va declarar el parentiu amb tan singular guia; ella, la dona “de color prudentemente moreno” és la Granadina. Ho testimonia Miquel Utrillo tant en el dibuix que acompanya la descripció de Rusiñol com, anys a venir, quan descrivia les obres del Museu del Cau Ferrat: “Allí es veu una gitana granadina, que és aquella que Rusiñol recordava en parlar de la compra de l’ase a Granada”. També Rusiñol la va dibuixar sobre la marxa, al Sacromonte, amb el nom de Gitana sentada junto a una chumbera el dibuix figura a les parets del Cau Ferrat (núm. inv. 30.672). A part d’alguns dibuixos de tipus popular que Rusiñol va portar a terme en els viatges de 1895-96 i de 1898, la Granadina és l’única gitana que va pintar.
La Granadina és una figura singular, tant pel que fa a la producció artística de Rusiñol com pel tractament d’aquest enfront d’un dels tòpics de la pintura de gènere. No és ben bé un retrat sinó un estat d’esperit. Qui el protagonitza és ben diferent de les figures femenines dels interiors parisencs. La indumentària pertany al tòpic dels quadres costumistes granadins; en canvi, tant el posat com el rerefons no s’acorden gens ni mica amb altres notables precedents del gènere, com la deliciosa Gitanilla bailando en el jardín (oli, 1870-1872), de Marià Fortuny, i encara menys amb el terbolí de la protagonista de El jaleo (oli,1879), de John Singer Sargent. La Granadina de Rusiñol mostra com l’artista ha superat el repte de l’equilibri perfecte entre la figura i el paisatge mostrant la serenitat tant de la dona model com del rerefons de tàpies i jardins que clou la filera retallada de xiprers foscos.
És un quadre de comiat i de descoberta. El blanc de la tàpia i de les parets que fan de marc al quadre de jardins que apunta en segon terme és la darrera versió de les galeries blanques sitgetanes. La irrupció de l’heura, de les arbredes i dels xiprers marca l’inici del perllongat període de l’obra russinyoliana definit de manera excessivament reduccionista com l’etapa de la pintura de jardins.
Innominada però real, i símbol de les vivències i impressions d’aquell segon viatge a la ciutat de l’Alhambra, Rusiñol va penjar la Granadina a les parets del Cau Ferrat i no se’n va voler desprendre mai. Exposicions: Cinquantenari de la mort de Santiago Rusiñol. Aranjuez, Girona, Barcelona, 1981 Cinquantaneri de la mort de Santiago Rusiñol. Sitges 1981. Els jardins de l’ànima de Santiago Ruisñol. Sabadell, Salamanca, Palma de Mallorca, Girona, 1999. Bibliografia bàsica: Autors diversos. Els jardins de l’ànima de Santiago Rusiñol. Girona, Fundació Caixa de Girona, 1999. Articles de Margarida Casacuberta, Xavier Antic, Josep Gordi i Serrat, Vinyet Panyella, Marina Gustà. Coll i Mirabent, Isabel. Rusiñol. Vilafranca del Penedés. Museu de Vilafranca, 1990. Inclou correspondència amb Víctor Balaguer i Enric Clarasó. Laplana, Josep de C. Santiago Rusiñol. El pintor, l’home de Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995. (Biblioteca Abat Oliba; 151). Panyella, Vinyet. “Andalucía vista por un catalán. Santiago Rusiñol en Andalucía (1887-1922).” Historiar, núm. 4 (1.2000), pàg. 130-142. Panyella, Vinyet. Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol (Sitges, París, Granada). Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Curial, 2000. Textos i estudis de cultural catalana; 75. Rusiñol, Santiago. Impresiones de arte Barcelona, La Vanguardia, 1897. Sánchez Rodrigo, Lourdes: “Santiago Rusiñol a Granada”. Revista a Catalunya, núm. 77 (setembre 1993), pàg. 86-95. Utrillo, Miquel. Història anecdòtica del Cau Ferrat. Pròleg de Francesc Fontbona. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1989. (Estudis Sitgetans, 18). Autoria de la fitxa: Vinyet Panyella i Balcells
Rusiñol va començar el quadre al cap de poc d’haver arribat a la ciutat de l’Alhambra simultaniejant aquesta obra amb el primer quadre de jardins, segurament els Xiprers vells de l’antic convent de la Victòria. “He començat a treballar. Faig jardins amb kioskos romàntics i una gitana de tamanyo que de què natural” escrivia al crític d’art i escriptor Raimon Casellas. També ho va notificar a un altre amic entranyable, l’escultor Enric Clarasó: “Tengo empezados algunos jardines y una figura grande de gitana”.
Mentre passejava pel recinte de l’Alhambra, mentre pintava sota els porxos del Patio de los Arrayanes o prenia apunts del diversos indrets del Generalife, Rusiñol passava compte de les seves impressions per transcriure-les a la sèrie Cartas de Andalucía, sèrie de nou cròniques que va anar publicant a les pàgines de La Vanguardia, amb il·lustracions de Mas i Fondevila, d’Oller, i també d’Utrillo, que va ser llavors quan es va iniciar en aquest art. I així com la sèrie Desde el Molino havia preparat el públic de Barcelona per a la recepció de la pintura moderna que ell i Ramon Casas havien importat des de París, les Cartas de Andalucía van ser el correlat literari de l’empremta profunda i definitiva que l’Alhambra, el Generalife, els cármenes i els jardins deixaren en l’ànima i en l’obra literària i plàstica de l’artista. El capítol titulat “El barrio de los gitanos” descriu la incursió dels artistes al Sacromonte acompanyats pel Príncipe de los Gitanos, que els va mostrar la seva manera de viure. En una de les coves, hi habitava una parella que va declarar el parentiu amb tan singular guia; ella, la dona “de color prudentemente moreno” és la Granadina. Ho testimonia Miquel Utrillo tant en el dibuix que acompanya la descripció de Rusiñol com, anys a venir, quan descrivia les obres del Museu del Cau Ferrat: “Allí es veu una gitana granadina, que és aquella que Rusiñol recordava en parlar de la compra de l’ase a Granada”. També Rusiñol la va dibuixar sobre la marxa, al Sacromonte, amb el nom de Gitana sentada junto a una chumbera el dibuix figura a les parets del Cau Ferrat (núm. inv. 30.672). A part d’alguns dibuixos de tipus popular que Rusiñol va portar a terme en els viatges de 1895-96 i de 1898, la Granadina és l’única gitana que va pintar.
La Granadina és una figura singular, tant pel que fa a la producció artística de Rusiñol com pel tractament d’aquest enfront d’un dels tòpics de la pintura de gènere. No és ben bé un retrat sinó un estat d’esperit. Qui el protagonitza és ben diferent de les figures femenines dels interiors parisencs. La indumentària pertany al tòpic dels quadres costumistes granadins; en canvi, tant el posat com el rerefons no s’acorden gens ni mica amb altres notables precedents del gènere, com la deliciosa Gitanilla bailando en el jardín (oli, 1870-1872), de Marià Fortuny, i encara menys amb el terbolí de la protagonista de El jaleo (oli,1879), de John Singer Sargent. La Granadina de Rusiñol mostra com l’artista ha superat el repte de l’equilibri perfecte entre la figura i el paisatge mostrant la serenitat tant de la dona model com del rerefons de tàpies i jardins que clou la filera retallada de xiprers foscos.
És un quadre de comiat i de descoberta. El blanc de la tàpia i de les parets que fan de marc al quadre de jardins que apunta en segon terme és la darrera versió de les galeries blanques sitgetanes. La irrupció de l’heura, de les arbredes i dels xiprers marca l’inici del perllongat període de l’obra russinyoliana definit de manera excessivament reduccionista com l’etapa de la pintura de jardins.
Innominada però real, i símbol de les vivències i impressions d’aquell segon viatge a la ciutat de l’Alhambra, Rusiñol va penjar la Granadina a les parets del Cau Ferrat i no se’n va voler desprendre mai. Exposicions: Cinquantenari de la mort de Santiago Rusiñol. Aranjuez, Girona, Barcelona, 1981 Cinquantaneri de la mort de Santiago Rusiñol. Sitges 1981. Els jardins de l’ànima de Santiago Ruisñol. Sabadell, Salamanca, Palma de Mallorca, Girona, 1999. Bibliografia bàsica: Autors diversos. Els jardins de l’ànima de Santiago Rusiñol. Girona, Fundació Caixa de Girona, 1999. Articles de Margarida Casacuberta, Xavier Antic, Josep Gordi i Serrat, Vinyet Panyella, Marina Gustà. Coll i Mirabent, Isabel. Rusiñol. Vilafranca del Penedés. Museu de Vilafranca, 1990. Inclou correspondència amb Víctor Balaguer i Enric Clarasó. Laplana, Josep de C. Santiago Rusiñol. El pintor, l’home de Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995. (Biblioteca Abat Oliba; 151). Panyella, Vinyet. “Andalucía vista por un catalán. Santiago Rusiñol en Andalucía (1887-1922).” Historiar, núm. 4 (1.2000), pàg. 130-142. Panyella, Vinyet. Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol (Sitges, París, Granada). Barcelona. Publicacions de l’Abadia de Montserrat: Curial, 2000. Textos i estudis de cultural catalana; 75. Rusiñol, Santiago. Impresiones de arte Barcelona, La Vanguardia, 1897. Sánchez Rodrigo, Lourdes: “Santiago Rusiñol a Granada”. Revista a Catalunya, núm. 77 (setembre 1993), pàg. 86-95. Utrillo, Miquel. Història anecdòtica del Cau Ferrat. Pròleg de Francesc Fontbona. Sitges: Grup d’Estudis Sitgetans, 1989. (Estudis Sitgetans, 18). Autoria de la fitxa: Vinyet Panyella i Balcells
- Inicieu sessió per a enviar comentaris