Abril 2002 | 'La processó de Corpus', d’Arcadi Mas i Fondevila

Peça: La processó de Corpus, d’Arcadi Mas i Fondevila (Barcelona, 1852 - Sitges, 1934) Data: 1887 Tècnica: Oli sobre tela Mides: 94,5 x 140,5 cm Col·lecció: Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges (núm. inv. 7)  
Després de passar poc més de deu anys a Roma, l’any 1886 Arcadi Mas i Fondevila decidí establir-se de nou al seu país i va prendre la decisió de quedar-se a Sitges, població que el 1880 havia començat a estimar de la mà de Joan Roig i Soler. En aquest lloc va centrar la seva pintura i hi va voler reflectir tot allò que l'envoltava.  
El principal repte fou el d'atrapar la llum d’aquell indret i, per tant, plantava el cavallet a la platja o al camp, sense oblidar-se de pintar l’atmosfera vital de la vila. En resultaren unes obres en què es tractaven uns ambients sentits, amb els quals s'identificava, i volia copsar-los tal com la seva ànima els hi transmetia.  
Aquesta assimilació del pintor amb les tradicions sitgetanes queda especialment palesa en l'esplèndida obra La processó de Corpus (1887), composició que té com a tema el moment en què la Custòdia s’atura davant de la casa Catasús, al carrer de les Parellades, on es trobava un altar que s’havia col·locat amb motiu de la festivitat del Corpus, amb la imatge d’un Eccehomo que avui es conserva al Santuari de Vinyet. Seguint els “veduttisti” italians, i com feia el seu amic Joan Roig i Soler, Mas i Fondevila pintà aquella cantonada sitgetana transformada per una visió emotiva i una gran sensibilitat. Així doncs, canvià la perspectiva del carrer alhora que, en primer pla, hi situà unes reixes que corresponen a un altre edifici de Sitges: la casa Amell del carrer de Sant Pau.  
Una primera lectura tècnica d’aquesta composició permet descobrir les particularitats tècniques de l'autor que, una vegada més, aconsegueix unir en una sola obra la força impetuosa d’un molt bon colorista i la capacitat d’un gran dibuixant, aspectes que es tradueixen en una pintura sòlida, expressiva, enèrgica i dinàmica, molt d’acord amb el tema representat.  
Si ens fixem en la solució compositiva que Mas i Fondevila va donar al quadre, veurem que aquest queda dividit horitzontalment en dos espais iguals. La part superior acull un cel lluminós, en què suren núvols blancs i les façanes de les cases amb balcons plens de gent, amb domassos —que ens recorden Fortuny—, amb finestres i fanals, etc. Un conjunt d’elements que Mas i Fondevila situa de manera que no siguin únicament objectes d’animació, ja que aconsegueix unir-los estretament a l’escena. Aquesta manera de fer comportarà que l'ésser humà allà representat no quedi separat del seu entorn i que aquest no sigui un simple decorat, sinó l’atmosfera i l’aire enmig del qual els protagonistes respiren. Quant a la part inferior, la deixa per col·locar-hi les figures que conformen el seguici processional, una zona definida per un marcat triangle rectangle, que serveix per acollir un grup de fidels agenollats que adoren la Custòdia. L’estatisme dels protagonistes contrasta amb els nens que marquen dos dels vèrtexs del triangle: la nena que agafa flors del carrer i el nen que s’enfila a la reixa. Cal dir, també, que la figura del nen augmenta la forma triangular d’aquest primer terme.  
En tots els punts del quadre —en les flors, en les façanes dels edificis, en els domassos que pengen dels balcons, en les banderes, en el tàlem— Mas s’esforça per fer-nos arribar la veritat tonal de les formes i els colors, oferint-nos una representació d’un sòlid cromatisme basat en els vermells, els daurats, els blaus i els verds, uns colors que brillen amb força costat dels ocres i negres disposats en plans d’una gran fidelitat.  
En primer terme hi situa també un espai buit pintat amb realisme, una solució necessària per al que es volia representar: el camí per on havia de continuar la processó. Aquest punt li servirà per demostrar una vegada més la seva altíssima aptitud com a colorista, especialment en la manera de tractar les flors pintades amb gran delicadesa i, de resultes, aconsegueix uns elements d'una brillantor i frescor admirables. Aquestes taques cromàtiques, tan petites com potents, són un esglaó més de l’ampli catàleg d'elements subtils i delicats que es troben en aquest quadre, en què el color triomfa ple d’energia.  
A més, l'autor va voler que l’espectador rebés la vibració atmosfèrica d’aquella escena. Per aquest motiu maldà per captar els variats efectes de llum: la llum real, que incideix sobre les façanes i que envolta l’ambient, i la llum divina, que es troba entorn de l'altar i que s’aconsegueix gràcies als reflexos daurats i platejats dels canelobres, de la llum resplendent dels ciris, la de l’espai on arriba l’encens al voltant de l’altar o bé aquella que surt de la mateixa pasta pictòrica que representa l'arranjament floral situat sobre l’altar. Un compendi d’infinits matisos que submergeixen figures i objectes dins d’una subtil ambientació.  
Mas buscà testimoniar el sentiment exquisit i sincer d’aquella realitat, en la qual no es va estar de posar-hi tots i cadascun dels detalls, amb la qual cosa aconsegueix una perfecta harmonia en una escena en què la religiositat popular impregna ànimes i objectes. En les figures de primer terme, hi ha molts records de la manera de fer de pintors italians posteriors a Fortuny, com Dalbono o Michetti. Més realista és el tractament dels personatges de la banda que al acompanya el tàlem, representats amb la intenció d'individualitzar-los.  
Podríem concloure dient que aquesta obra ens ofereix la possibilitat d'entendre que Mas i Fondevila fou un paisatgista que no únicament va voler traduir la veritat de la natura en solitari, ans al contrari. No es descuidà d’adjuntar-hi l'ésser humà; va unir estretament les dues existències, lligant-les de tal manera que esdevinguessin una mateixa cosa. El resultat és aquest quadre, fruit de la mà d’un paisatgista verídic i sensible que transporta a l’ànima de l’espectador tota l’emoció que l’ha dut a escollir el motiu. Un tractament que ens porta a definir aquest autor com un pintor a la vegada realista i poeta. L'obra va ser definida per Raimon Casellas com a “somriure de color fet de flors, d’encens i llum d’estiu”.  
A l’alta qualitat del quadre com a obra pictòrica, cal afegir-hi el fet que uns anys més tard, la filla del pintor, Túlia Mas, es va casar amb el poeta Trinitat Catasús i el matrimoni s’establí a la residència dels Catasús al carrer de les Parellades. Així doncs, quan va morir la muller de Mas i Fondevila, com que ja estava malalt, el pintor es va traslladar a viure amb la seva filla i es va donar la coincidència de què, aquella casa a la qual ell havia donat tant de protagonisme en l’obra La processó de Corpus, va ser on li va esdevenir la mort l’any 1934.  
Aquest quadre va assolir un gran reconeixement i va ser reproduït en diferents publicacions. Fou presentat a l’Exposició Nacional de Madrid de 1887, on va obtenir una medalla de segona classe. Després, fou adquirida per l’Estat i passà a ser propietat del Museo del Prado. L’any 1891 va ser donada als museus de Barcelona, que van creure oportú que estigués a Sitges, on es troba actualment.  
Bibliografia bàsica Casellas, Raimon. Etapes Estètiques. Barcelona: Societat Catalana d’Edicions, 1916. Catálogo de la Exposición Nacional de Madrid de 1887. Coll Mirabent, Isabel. "Mas i Fondevila, part del binomi fundador de l’Escola Luminista de Sitges", a Revista d’Art (1981) [Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona]. Coll Mirabent, Isabel. Etapes i influències en la pintura d'Arcadi Mas i Fondevila. Sitges: Ajuntament de Sitges / Grup d’Estudis Sitgetans, març de 1985. Coll Mirabent, Isabel. "La captació de la llum, una inquietud de l’avantguarda europea del darrer terç del segle XIX", a Recull de ponències i comunicacions de l’Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos (1985). Coll Mirabent, Isabel. "Sitges com a univers dels pintors luministes", a Els americanos i el Garraf. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2001. El Eco de Sitges (15 de març de 1886). El Eco de Sitges (12 de juny de 1887). El Eco de Sitges (27 de maig de 1894). La Ilustració Catalana (15 de desembre de 1887). La Ilustración Ibérica, any V, núm. 237 (16 de juliol de 1887). La Renaixensa (17 de novembre de 1887).  
Autora de la fitxa: Isabel Coll i Mirabent