Les noves troballes arqueològiques reafirmen la hipòtesi que Súbur va ser a Sitges

Les recents troballes de peces de l’època romana a la rasa oberta al carrer Fonollar amb motiu de les obres de reforma dels museus Cau Ferrat i Maricel han aportat nova llum sobre el passat més antic de Sitges. L’aparició d’aquestes noves restes permet reordenar les tesis arqueològiques exposades fins al moment i refermar la teoria que al nucli antic de Sitges hi havia una àrea habitada de dues hectàrees o més a l’època dels ibers i els romans.  
Durant anys, la identificació de Súbur ha esdevingut una incògnita per a arqueòlegs, historiadors i investigadors. Les primeres tesis havien relacionat amb Sitges aquesta ciutat romana, esmentada per Plini el Vell, Pomponi Mela i Claudi Ptolomeu i una inscripció de Tarragona, però la manca de proves suficients que ho demostressin va generar dubtes sobre la seva ubicació exacta. Si bé el topònim “Súbur” ha estat localitzat a Sitges des de l’Edat Mitjana, la posició majoritària entre els arqueòlegs ha mantingut en les darreres dècades una postura d’escepticisme i de prudència a l’hora de precisar un punt exacte on situar-lo, seguint les fonts, en l’àrea entre les actuals Barcelona i Tarragona.  
Les noves troballes del carrer Fonollar, però, desmenteixen que el jaciment iber i romà de Sitges fos petit i secundari, com s’havia dit en base a la manca de troballes, i permeten, ara sí, apuntar al nucli més antic de Sitges com el lloc on fa gairebé 2.000 anys es va identificar com a Súbur. Aquestes restes de murs i objectes apareguts fa unes setmanes, i els treballs anteriors realitzats per l’arqueòleg Joan Garcia Targa, permeten sostenir la tesi de l’existència d’un assentament extens d’època ibèrica que va tenir continuïtat en època romana, com a mínim fins al segle III dC.  
La zona arqueològica –que  coneixem com a Puig de Sitges– abastava des de l’actual carrer Carreta i la Torreta, ja que és en aquesta superfície on han aparegut diverses peces i restes. De fet, l’arqueòleg del Consorci de Patrimoni de Sitges Pere Izquierdo creu que ha descobert noves Sitges antigues situades actualment una mica per sota del nivell del mar, sota el baluard de la Torreta, que confirmarien que Sitges va ser un port comercial d’elevada activitat a l’època dels ibers i dels romans, d’on sortia el blat i el vi del Penedès vers el Mediterrani.  
Les noves troballes constitueixen una peça clau en la cadena històrica, probablement una de les més de major relleu arqueològic i històric. Des que al segle XIX es van produir les primeres aparicions de restes d’època clàssica en aquesta zona de l’actual nucli antic, les troballes han estat regulars, tot i que intermitents. Als anys setanta del segle XX hi van aparèixer nous materials arqueològics arran d’unes obres i el 1988 es va realitzar la primera intervenció arqueològica a la zona, on ara està situat l’Arxiu Municipal Històric, i es va localitzar el fons de dues sitges, una d’època moderna i una altra d’època ibèrica. L’any 2000 es van trobar les restes d’un mur d’època ibèrica davant la Biblioteca Santiago Rusiñol, i entre el 2001 i el 2002 es van excavar nou sitges i una petita fossa –datades entre la primera edat del ferro i època romana– on hi ha l’ascensor de l’edifici de l’Ajuntament. El 2004 van aparèixer sis sitges antigues més al número 4 de la plaça de l’Ajuntament. També es coneixen importants murs d’època romana al carrer Nou (on actualment hi ha l’OAC).  
De les peces trobades ara fa unes setmanes a la rasa del carrer Fonollar, l’anell d’or del segle I dC ha estat la peça estel·lar. Però el jaciment ha permès localitzar altres objectes de notable valor arqueològic, que ens informen que a les darreries del segle I, on ara hi ha el Palau Maricel, hi havia murs que ja eren vells i en queia el revestiment, quan es va emprendre una reforma important amb la construcció d’una terrassa davant del mar. Alguns fragments de teula romana impliquen que hi havia espais coberts. També ens donen dades sobre les activitats de la gent que hi vivia, com ara la pesca, amb un pes de xarxa, petxines i pedres que procedeixen del fons del mar, que implica que abans que s’hi fes la terrassa, la roca nua i polida per l’ús es feia servir per a netejar i adobar les xarxes. Les activitats comercials són testimoniades per nombroses importacions de vaixella de taula de vernís vermell procedent d’Itàlia i del sud de França, així com de ceràmica de cuina feta al nord d’Àfrica i d’altres de tradició ibèrica local.  
Al jaciment hi havia també un centenar de trossos d’àmfora, entre els quals n’hi ha quinze que corresponen a àmfores ibèriques i vuit d’àmfores d’Eivissa, probablement d’abans de l’arribada dels romans. D’època romana, s’han trobat cinc fragments d’àmfores d’oli i de conserves de peix que procedeixen d’Andalusia, vuit fragments d’àmfora de vi d’Itàlia, i una vintena de trossos d’àmfores de vi de producció catalana.  
Una lloseta romboïdal de pedra vermella d’Eramprunyà hauria format part d’un paviment i s’hauria reaprofitat com a pedra d’esmolar. També hi havia una fitxa de joc d’època ibèrica, un clau de ferro, dos passadors de bronze, alguns fragments de vidre i una nansa d’un llum d’oli.  
La major part dels materials correspon a les darreries del segle I dC, en època dels emperadors Vespasià, Titus i Domicià, coneguts com els emperadors Flavis, i no hi havia res en la capa de terra que fos posterior a aquest moment, però sí que hi quedaven alguns objectes més antics, d’època ibèrica.