La Peça del mes de desembre 2022
Obra: Toilette matinal, de Federico Zandomeneghi (Venècia, 1841 - París, 1917)
Lloc / Data: París, cap al 1891-1892
Matèria / Tècnica: Dibuix a llapis carbó i pastel sobre paper marró
Mides: 30,5 x 27,4 cm
Col·lecció: Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol, núm. inv. 30.683
Toilette matinal o Dona pentinat-se és un dibuix de petit format en llapis carbó i pastel sobre paper marró, obra del pintor italià Federico Zandomeneghi, que pertany a la col·lecció de dibuix i pintura de Santiago Rusiñol. Està dedicat a Miquel Utrillo i entra a formar part de la col·lecció com a donació del mateix Utrillo a Rusiñol. La dedicatòria
testimonia l’amistat entre els pintors català i italià, coincidint tots dos a París als anys vuitanta i noranta del segle xix.
Citem les paraules de Josep Pla a Un senyor de Barcelona de 1952, per entendre una mica millor aquesta relació d’amistat i comprendre com algunes de les temàtiques i poètiques impressionistes passen als pintors de modernisme català a través també de la visió de Zandomeneghi: «Utrillo conegué als impressionistes a través d’un jueu
grec venecià anomenat Zandomeneghi, pintor que havia conegut Manet i tractava alguns pintors impressionistes, sobretot Sisley i Pissarro. El grec i Utrillo eren aficionats al ciclisme i feien llargues excursions pels voltants de Paris (...) Zandomeneghi li parlava dels impressionistes, i al vespre, Utrillo explicava als amics del seu grup (Casas, Rusiñol, Regoyos...) el que havia sentit.»
L’amistat amb l’Utrillo es consolida a partir de l’any 1889 quan el català torna a París desprès d’una estada als Estats Units. Zandomeneghi, conegut a la capital francesa com a “Zandò” o “el venecià”, es considera un dels pintors italians més propers als impressionistes francesos. Nascut a Venècia al 1841, prové d’una família d’escultors i encara que trencarà la tradició familiar dedicant-se a la pintura, es quedarà per sempre amb la idea de la importància fonamental del dibuix entès per a ell com a eina d’investigació de la realitat i de la bellesa de les coses en tots els seus aspectes. I aquesta concepció del dibuix el portarà a compartir les posicions i l’estilisme de Degas.
Després d’una estada a Florència, on entra en contacte amb el grup realista dels “Macchiaioli”, pintors interessats en l’estudi à plein air i en el tractament de la llum a la tela, Zandomeneghi arriba a París l’any 1874. Dibuix i llum esdevenen així les dues paraules claus per llegir i entendre tota l’obra del pintor italià a la capital francesa.
Entre el 1876 i 1877 veu l’obra dels pintors impressionistes presentada a les diverses col·lectives d’aquells anys. D’aquesta època són unes visions del barri de Montmartre a la perifèria de la ciutat i uns dibuixos que representen l’entrada al Moulin de la Galette (1878-1879), on s’adverteix la influència de Degas pel que fa a la utilització del pastel vermell com a eix conductor dels sons i les rialles de l’atmosfera festiva.
D’influència impressionista són també unes composicions que representen places, bulevards i cafès parisencs. A l’obra Femme au bar del 1884, Au café nouvelle Athènes i Au café del 1885, el tall fotogràfic i la presència d’elements formals com el mirall que reflecteix la cara de l’home suggereixen la visió d’obres com L’absenta (1875) de Degas i Un bar aux Folie Bergère (1882) de Manet. La idea de la captura del moment immediat i la constant recerca del tall original de la composició són pròpies de l’estètica i la temàtica impressionistes. L’italià, però, utilitza el traç de la pinzellada i el color per subratllar el color de la llum i la intimitat de la conversa entre els dos protagonistes, identificats per a la crítica com el mateix Zandomeneghi i la pintora i model Suzanne Valadon.
Aquest estudi i proximitat amb l’obra de Degas és encara més evident a partir del 1886, quan a la vuitena exposició de pintura impressionista tant Zandomeneghi com el francès presenten una sèrie de nus femenins i escenes de toilettes en olis i pastels que, a part de la temàtica, tenen en comú moltes solucions formals i compositives.
L’obra regalada a l’Utrillo, conservada al despatx del museu i datada entre 1891 i 1892, és un dibuix sobre paper marró amb la representació d’una figura femenina que s’està pentinant. La captació immediata del gest de la dona es resol amb el moviment del braç que acompanya la llarga cabellera negra. El llapis blanc utilitzat per a la camisa de dormir entra en contrast amb el llapis carbó de la silueta del braç i dels cabells i esdevé el punt de llum de tota la composició.
El pintor aprofita el color marró del paper i, jugant amb només aquests tres colors (blanc, negre i marró), construeix la escena sencera. La utilització del blanc per a la camisa de dormir és freqüent en escenes de toilette femenina, ja tant en estudis preparatoris com en dibuixos acabats. Ho veiem en dos dibuixos sense data provinents d’unes col·leccions particulars i a l’estudi preparatori fet per al quadre El rínxol (1895-1900), un dibuix en pastel blanc i llapis carbó, també sobre paper marró.
Pel que fa la temàtica en canvi, aquest mateix gest de la dona pentinant-se el podem tornar a trobar en obres de Degas, tals com Dona pentinat-se del 1887 o La tassa de te del 1894.
Comparant les escenes de toilette de l’italià amb aquelles del francès trobem sovint els mateixos gestos i posicions de la model i, fins i tot, la utilització de les mateixes tècniques pictòriques, amb resultats però una mica diferents. L’ull de Degas no fa concessions poètiques a l’escena, i sembla voler aportar la visió més rigorosa possible de la realitat subratllant la força del moviment amb el traç del llapis de color. Zandomeneghi en canvi, entra en la intimitat de l’escena gairebé de puntetes; la seva és una participació amable i cortès, el traç del llapis no subratlla sinó que acompanya els gestos de la dona. En totes les composicions de l’italià, tant les de toilette com a les escenes dels cafès, trobarem un lirisme i una participació altrament absents en Degas. No obstant les solucions compositives i formals pròpies de l’impressionisme, la visió de Zandomeneghi es lliga a un concepte més tradicional de la pintura, vinculat als gustos d’un públic burgès.
Es pot dir llavors que l’obra de Zandomeneghi, tal com faran després Casas, Utrillo i Rusiñol, és capaç de trencar esquemes “a la manera francesa”, però perseguint una modernitat en línia amb els gustos de la burgesia de la època.
Giulia Bellisai, historiadora de l’art i moderadora cultural
Bibliografia bàsica
Catálogo de Pintura y Dibujo del Cau Ferrat. Fundación Rusiñol (Sitges). Barcelona: Publicaciones de la Junta de Museos, 1942, p. 51, 96.
Coll i Mirabent, Isabel. El ressò de l’Impressionisme en el Cau Ferrat. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges, 1999, p. 71, cat. núm. 30, 71.
Panyella i Balcells, Vinyet; Domènech i Vives, Ignasi; Parra i Mestres, Francesc et al. Miquel Utrillo i les Arts. Sitges: Ajuntament de Sitges, 2009, p. 65, cat. núm. 15, 65.
Dini, Francesca i Mazzocca, Fernando. L’impressionismo di Zandomeneghi. Càtaleg d’exposició. Venècia: Marsilio Editori, 2016.
Piceni, M. G. Federico Zandomeneghi. Catalogo generale. Milano: Fondazione Enrico Piceni, 2006.
Pla, Josep. Un senyor de Barcelona. Barcelona: Destino, 1998.