La Peça del Mes | Febrer 2016 | 'El tresor de la platja de l'Estanyol'
Obra: El tresor de la platja de l'Estanyol (monedes de plata recuperades l’any 1962).
Data: Segle XVII.
Col·lecció: Museu d’Arqueologia de Catalunya, Barcelona.
La història:
L’abril de 1962 va tenir lloc la troballa d’un tresor monetari en el fons marí de la platja de l’Estanyol. Darrere de tot tresor s’amaga sempre un conflicte i, d’aquí, la seva idoneïtat de ser objecte d’atenció com a Peça del mes en la II Jornada d’Arqueologia de Sitges dedicada a l’arqueologia del conflicte.
Un tresor, des de l’òptica numismàtica, és un conjunt tancat de monedes, més enllà que el seu valor intrínsec sigui més o menys alt. El seu valor històric radica en oferir al numismàtic la possibilitat d’endinsar-se en una part de l’univers de la circulació monetària en un moment determinat i reconstruir-lo amb ajuda de l’estadística i d’altres ciències auxiliars.
Els senyors Frederic Malagelada, Rafael Padrol i Xavier Sardà van recuperar un material arqueològic que, finalment, va ser dipositat per la Comandància de Marina al Museu d’Arqueologia de Catalunya. Allà ha estat custodiat fins que el dinàmic Pere Izquierdo, organitzador d’aquestes Jornades, ha aconseguit la implicació del Museu d’Arqueologia de Catalunya, del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya i del Museu Nacional d’Art de Catalunya en la seva restauració, estudi i futura exhibició.
L’estat de les monedes, després d’estar segles sota l’aigua patint la corrosió marina, fa que sigui un pas imprescindible la seva restauració. En l’actualitat un terç de les monedes ja està restaurat. La intervenció l’ha coordinat des del Museu d’Arqueologia de Catalunya Isabel Moreno Martínez, comptant amb la col·laboració del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya i el mateix laboratori del Museu d’Arqueologia de Catalunya.
Caldrà esperar la restauració total de les peces per poder fer l’estudi global del tresor. El conjunt actual consta d’unes 2.300 monedes de plata castellanes. És molt probable que un nombre indeterminat es dispersés abans de la seva intervenció. Cal, també, aprofitar aquesta tribuna per sol·licitar a tots aquells que poguessin tenir alguna peça d’aquesta procedència la seva col·laboració, reivindicant que una moneda aïllada i fora de context té un valor limitat, mentre que quan la peça està en el seu context –particularment, quan es tracta d’un tresor o conjunt monetari–, el seu valor informatiu es multiplica.
En l’estat incipient de l’estudi del tresor, una vegada analitzat el terç de peces restaurades, es pot dir el següent. Ens trobem davant d’un tresor exclusivament de plata castellana integrat per diversos nominals, entre els que predominen els menuts de 2 i 4 rals amb poques peces de 8 rals. Entre les seques de procedència identificades n’hi ha algunes de peninsulars com Toledo, Segòvia i, especialment, Sevilla, així com d’americanes com Mèxic i Potosí. La formació del tresor és, per tant, clarament peninsular. La gran majoria de peces són de les anomenades macuquines, fabricades a martell de manera molt ruda, tant en seques peninsulars com en les dels anomenats regnes d’Índies –moneda mexicana i perulera–, i algunes poques fabricades a molí en el Real Ingenio de la Moneda de Segòvia.
La datació del tresor és provisional, tenint en compte que només tenim restaurat un terç del conjunt i que bona part està integrat per monedes macuquines en les quals la data és il·legible per corrosió o per mala encunyació. De les aproximadament 600 peces analitzades es pot llegir fàcilment la data en només 14 d’elles. El que és significatiu és que d’aquestes monedes ben datades, la cronologia sigui la següent: 1 peça de 1622; 4 de 1627 i 10 de 1628. També és significativa la peça de Segòvia de 1627, sense rastres de desgast per circulació. Si tenim present que la composició està formada a l’atzar en podem treure la conclusió, a mode d’hipòtesi de treball i a l’espera de la catalogació de totes les peces, que el tresor es va tancar el mateix 1628 o a principis de 1629.
En el nostre cas, l’evidència ens vincula el tresor a un derelicte i al tràgic enfonsament d’una nau indeterminada sotmesa a la monarquia catòlica que caldrà identificar en la documentació d’arxiu. La proximitat a la costa de determinats naufragis propiciava empreses de rescat i recuperació de les restes. Està clar que, en aquest cas, això no es va donar. En aquest context, cal tenir present que Sitges tenia un paper destacat en el comerç costaner català i que prova d’això n’és que la Diputació del General de Catalunya tenia un tauler i un magatzem a la vila per controlar aquest comerç i exigir-ne, principalment, el dret d’entrades i eixides.
Per altra banda, si bé a la Catalunya dels Àustria es batia tant moneda de billó, plata i or de curs general a Barcelona, cal tenir present que la moneda de plata castellana era molt ben rebuda arreu d’Europa i també al Principat, que la utilitzava informalment com a moneda grossa. Aquesta moneda arribava no només amb el comerç usual, sinó també amb els carregaments que enviava el rei i, molt sovint, salpava de la plaça de Barcelona cap a Gènova on finançava els terços hispànics a Flandes. La presència d’aquestes peces a Catalunya, per tant, no és estranya i sabem que, fins i tot en el període quan s’havia de batre moneda de plata a la Casa de la Moneda de Barcelona, es feia fonent –amb el preceptiu permís del lloctinent o virrei– aquest tipus de moneda.
La plata arribava d’Amèrica amb l’anomenada flota d’Índies al port de Sevilla, on estava ubicada la cèlebre Casa de Contratación que controlava el comerç transatlàntic. Precisament el 1628 es va produir la captura de la flota a la badia de Matanzas (Cuba) –un autèntic desastre per a les finances reials– en mans dels holandesos de l’almirall Piet Hein, en el context de la guerra dels vuitanta anys per consolidar la seva independència. Ara, només cal paciència per acabar de restaurar el que falta del tresor i emprendre l’estudi global mentre interroguem la documentació de l’entorn del 1629.
Albert Estrada-Rius