‘Catifes de ciment. El món de la rajola hidràulica’

Catifes de ciment. El món de la rajola hidràulica és una exposició itinerant organitzada per l’Oficina de Patrimoni Cultural de l’Àrea de Presidència de la Diputació de Bar­celona, l’Ajuntament de Sitges i el Consorci del Patrimoni de Sitges gràcies als préstecs de la col·lecció particular de Jordi Griset i d’altres fons procedents d’institucions públiques i privades, i de diverses empreses.

La Xarxa de Museus Locals és un instrument de coop­eració entre la Diputació de Barcelona i els ajuntaments que tenen museus municipals. Amb l’exposició es pretén posar en valor la rajola hi­dràulica ja que és un objecte estretament vinculat a l’arquitectura catalana, a més a més d’haver estat abas­tament utilitzant entre 1890 i 1930. El discurs expositiu que s’ha articulat ens permet situar-ne els orígens, quins n’han estat els principals fabricants i la tècnica, i percebre’n l’evolució del disseny.

Un desconegut art modernista
De les diverses arts aplicades que conformen l’arquitectura modernista, la rajola hidràulica és un dels elements més originals i menys coneguts. Probable­ment el fet que sigui un tipus d’objecte pensat per ser trepitjat —amb les connotacions negatives que aquest acte porta associades— ha causat que se n’hagi estudi­at poc la naturalesa, la tècnica i l’evolució, i que encara avui se’n negligeixi la conservació o la salvaguarda quan es restaura un edifici antic. Malgrat tot, la seva presència atorga als espais una solució duradora, resistent, higiènica i de gran bellesa.

A Catalunya les empreses que en manufacturaren van comptar amb la col·laboració d’artistes i arquitectes reconeguts, com ara Josep Pascó, Alexandre de Riquer, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, An­toni Maria Gallissà o Rafael Masó, entre d’altres. La ràpi­da difusió que va tenir convertí aquestes vives catifes de ciment en un element íntimament lligat al desenvolupa­ment de l’ornamentació de l’arquitectura modernista. El seu èxit traspassà els límits d’aquest estil, i els seus dissenys menys bigarrats s’adaptaren al nou gust sorgit de l’art déco. Actualment, la rajola hidràulica viu un renaixement guiat per nous dissenyadors i arquitectes que continuen creient en les seves possibilitats constructives i ornamentals.

Catifes de ciment
Des de temps antics, l’home ha creat espais per viure procurant unir la funcionalitat i la bellesa. La necessitat d’anivellar els terres amb materials que aportessin durabilitat i resistència va comportar l’aparició de terres ceràmics en forma de rajoles, terres de pedra en forma de mosaic o terres amb paviments continus.

L’evolució de l’arquitectura des de l’antiguitat fins a l’actualitat ha fet aparèixer diverses solucions materials per als paviments, en les quals la recerca de la bellesa i la del confort han anat de bracet. Tenim coneixement d’aquest fet per l’arqueologia o per la pintura que, de manera especial des de l’edat mitjana, ens ha anat donant informació valuosa sobre com han estat els interiors públics i privats.

Abans de l’aparició de la rajola hidràulica a casa nostra, els paviments ceràmics eren el més comuns i freqüentment es cobrien amb catifes a l’hivern i amb estores vegetals a l’estiu, per atorgar calidesa i confort als interiors benestants. A partir de la dècada del 1880, però, els paviments van anar perdent l’aspecte funcional i els seus dissenys complexos van passar a recordar les catifes que s’hi posaven al damunt, amb un dibuix central i una sanefa perimetral. En aquell moment els motius heràldics o extrets d’una certa interpretació del passat medieval tenien un paper principal en les decoracions. Cap a finals de segle, els terres es posaren al nivell de la densitat ornamental de l’arquitectura modernista i contenien elements extrets bàsicament del món vegetal. La convivència de vitralls, esgrafiats, papers pintats, elements tèxtils, arrambadors ceràmics, paviments, mobles, objectes ornamentals i obres d’art fou la protagonista d’una nova manera d’expressar la domesticitat burgesa.

Al llarg de les primeres dècades del segle passat, el natural esgotament d’aquell gust per l’atapeïment decoratiu féu nàixer un nou gust, fortament influenciat per l’art déco. La rajola hidràulica es crea a partir del morter de ciment hidràulic, emmotllat i premsat. Així, doncs, la paraula hidràulic no prové de les premses hidràuliques emprades per a la seva creació, sinó per l’efecte d’enduriment del ciment en contacte amb l’aigua. El seu procés d’elaboració, a mig camí entre la producció artesanal i la mecanitzada, servia per crear rajoles normalment de 20 × 20 cm, encara que se’n realitzaren d’altres mides i formes.

Les rajoles, creades una per una, s’elaboren mitjançant l’ús d’un motlle metàl·lic, que prèviament s’ha untat amb greix. Dins del motlle s’hi col·loca la trepa, amb la qual s’elaborarà el dibuix, vessant en les cel·les els pigments. Un cop retirada la trepa s’hi afegeix el brassatge, compost de sorra i ciment a parts iguals que absorbeix l’excés d’aigua. Posteriorment s’hi aboca el gros, mescla de ciment pòrtland i sorra, i es premsa.

La tècnica d’elaboració, que provenia de França, va arribar a Catalunya cap al 1866, però el seu ús no s’hi consolidà fins ben avançada la dècada dels vuitanta. A finals de la dècada següent, en plena maduresa del Modernisme, la gran acceptació que tenia la rajola hidràulica féu créixer el nombre d’empreses dedicades a elaborar aquest producte.

Els panots que entapissen les voreres de les nostres viles i ciutats són rajoles hidràuliques. La diferència és que el panot s’elabora amb una única capa de ciment pòrtland. Aquest tipus de paviment regularitza el terra de les voravies, és resistent, antilliscant, econòmic i fàcil de col·locar. La pavimentació parcial i amb materials desiguals de l’Eixample de Barcelona a principis del segle passat féu que aquesta ciutat fos coneguda com a Can Fanga, a causa dels bassals i el fang que de manera generalitzada i recorrent ocupaven les voreres de la ciutat. L’any 1906 l’Ajuntament va aprovar sis models de panot, dels quals actualment s’utilitzen el de quatre pastilles i el de la flor. Aquesta rajola de 20 × 20 × 4 cm té un dibuix força similar al que Josep Puig i Cadafalch excavà en el paviment de pedra del vestíbul de la Casa Amatller del Passeig de Gràcia de Barcelona, construïda entre el 1898 i el 1900.

Un altre panot icònic català és el panot hexagonal de 25 cm que projectà Antoni Gaudí per a la Casa Batlló l’any 1904, però que finalment instal·là per primera vegada en els terres de les plantes de servei de la Casa Milà, coneguda com a La Pedrera. L’any 1997 aquest panot es va reeditar i l’Ajuntament de Barcelona, en homenatge a l’arquitecte, el va col·locar com a paviment al Passeig de Gràcia.

Diverses empreses han seguit editant dissenys de paviments hidràulics de finals de segle xix o de les primeres dècades del segle passat. Actualment, però, aquest material viu un veritable renaixement amb l’actualització de les seves formes i decoracions per part de dissenyadors i arquitectes contemporanis que continuen veient-hi un ampli ventall de recursos expressius i constructius.

La casa Mariano Carles Butsems va iniciar la seva activitat a Barcelona l’any 1875 i canvià de nom el 1892 amb la incorporació de Josep Fradera com a soci. L’empresa estava especialitzada en l’elaboració de rajoles hidràuliques i elements de pedra artificial com ara columnes, escultures, balcons, balustrades o mènsules. Malgrat que inicià la producció de ciment a Olèrdola (Baix Penedès), l’any 1903 inaugurà la fàbrica a la vall de Vallcarca, a Sitges. El lloc era més adequat per la naturalesa geològica del massís del Garraf, de formació calcària, que era idònia per a la fabricació de ciment. També fou fonamental la possibilitat de transportar la producció per via marítima, amb la creació d’un port i la presència del ferrocarril. El 1973, Cementos Fradera S.A., tal com s’anomenava llavors l’empresa, es convertí en Cementos Uniland, encara que ja feia molts anys que no fabricava rajoles hidràuliques. 

Activitats complementàries
– Presentació del llibre de Jordi Griset L’art del mosaic hidràulic a Catalunya, a càrrec de Vinyet Panyella, directora gerent del Consorci del Patrimoni de Sitges.
Divendres 8 de maig, 19h. 
A la Sala Gòtica del Museu de Maricel.

- Visita guiada i taller infantil Fem catifes de ciment. Per a nens i nenes de 5 a 12 anys.
Dissabte 25 d’abril, 17h.
Dissabte 23 de maig, 17h.
Preu: 4 € per nen/a.

- Visita guiada i ruta per Sitges.
Diumenge 12 d’abril, 11h.
Diumenge 10 de maig, 11h.
Preu: 5 € per persona.

- Sortida cultural a Manresa.
Visita cultural a la capital del Bages amb entrada a la fàbrica de Mosaics Martí.
Divendres 17 d’abril.
Reserves: 93 894 03 64.

Horaris
- Dilluns, dijous i divendres:
De 10h a 14h.

- Dimarts i dimecres:
De 10h a 18h.

- Dissabtes:
D’11h a 14h i de 16h a 19h.

- Diumenges i festius:
D’11h a 15h.

Recorregut de la mostra per Catalunya
• Vilassar de Dalt: del 15 de setembre al 4 de novembre de 2015
• Cerdanyola del Vallès: del 4 de novembre de 2015 al 18 de gener de 2016
• Esplugues de Llobregat: del 18 de gener al 30 de març de 2016
• Sabadell: del 30 de març al 17 de juny de 2016
• Canet de Mar: del 17 de juny al 18 de setembre de 2016
• Martorell: del 18 de setembre al 29 de novembre de 2016
• Ripollet: del 3 de maig al 28 de juny de 2017

NOTÍCIA: Una exposició sobre rajoles hidràuliques rememora la indústria cimentera de Sitges