Rusiñol, Casas i l’home de l’orgue. Original utilitzat per il·lustrar l’article de Santiago Rusiñol
“Aves de verano” (“La Vanguardia”, 5 d’octubre de 1890), de Ramon Casas i Carbó (1890)
Dibuix a tinta i llapis grafit sobre paper
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol
Encara que no existeix un acord en l’àmbit mundial, diversos països celebren cada 24 de gener el Dia del Periodista. Tot recordant la canonització de Sant Francesc de Sales l’any 1665 pel Papa Alexandre VII. Considerat patró de periodistes i escriptors, des que Pius XII el designà com a tal, Sant Francesc de Sales destacà per la seva capacitat comunicativa a través de l’escriptura.
El Dia del Periodista és una data que els Museus de Sitges no volen passar per alt, tot recordant els lligams de la Vila amb la literatura i la premsa. D’una banda, més enllà del Cau Ferrat, Sitges té Espais Escrits d’autors com Josep Carner, Joan Oliver o Artur Carbonell. Tot i que la seva Ruta Literària s’atura en dos noms concrets: Joan Maragall i Santiago Rusiñol.
Com tampoc s’ha d’oblidar la necessitat de recordar la faceta d’articulista del mateix Santiago Rusiñol. Col·laborador habitual de la premsa catalana del seu temps. D’aquesta vessant periodística de Rusiñol, certament poc explorada, podem trobar col·laboracions a diverses revistes de l’època. Tot i que l’obra que millor ho resumeix és ‘Desde El Molino’, on es compilen els seus articles per La Vanguardia escrits des de París.
I si no hem de descuidar la ploma del periodista, tampoc hauríem d’oblidar el mitjà per qui escriu. A finals de 2020, el jurat de la XIX edició dels Premis Nacionals de Comunicació atorgats per la Generalitat va guardonar un dels diaris més antics del país, L’Eco de Sitges, en la categoria de premsa.
Setmanari emblemàtic dels gairebé quatre segles d’història del periodisme a Catalunya i símbol de la premsa sitgetana on trobem, a més de L’Eco de Sitges, La Voz de Sitges, Baluard de Sitges, La Gaseta i La Punta.
Dibuix a llapis carbó i tinta, amb tocs de guaix, sobre paper
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol
La Ruta Literària del Cau Ferrat
El Museu del Cau Ferrat allotja, en l’interior de la casa-taller de Santiago Rusiñol, un important Espai Escrit. Accedint-hi, refem les passes d’un recorregut que configuren els més destacats escenaris modernistes compartits per Santiago Rusiñol i Joan Maragall de 1893 a 1898. Una combinació de llocs i successos que descobrim a través de la lectura dels textos, literaris i poètics, escrits per tots dos.
Ruta literària que arrenca a la plaça de l’Estació de Sitges, ja que el tren era el mitjà de transport que feien servir, a més de Rusiñol i Maragall, tots aquells personatges que van participar de les Festes Modernistes.
Tot seguit, prenem el carrer Francesc Gumà i ens detenim davant del Casino Prado Suburense, escenari tant de la Segona Festa (1893) com de la Quarta Festa Modernista (1894). El camí segueix, primer pel carrer de Jesús i després pel carrer d’Àngel Vidal, també conegut com del Retiro, on s’hi troba el Pati Blau. Espai que va inspirar Santiago Rusiñol, no només en la creació d’un cicle pictòric, sinó també d’una narració (1897) i d’una obra de teatre (1903).
(Sitges, 1882)
Pintura a l’oli sobre taula
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Fons Cau Ferrat
El trajecte segueix pel carrer de Barcelona, fins a arribar al Monument a Santiago Rusiñol situat davant de la Platja de Sant Sebastià de Sitges. Escenari de l’ofrena floral per part de l’Associació del Ram de tot l’Any. D’aquí, tot seguint els carrers de Port Alegre i de Fonollar, ens dirigim al Cau Ferrat. Lloc de celebració de la Tercera Festa Modernista (1894), en la qual Joan Maragall va ser guardonat per les ‘Estrofes Decadentistes‘ dins dels certamen literari.
Sent l’acte central d’aquesta Tercera Festa la presentació de dues obres d’El Greco: Santa Maria Magdalena penitent i Les llàgrimes de Sant Pere. Quadres adquirits per Rusiñol a París a principis de 1894 i que van ser portats en processó cívica des de l’estació de tren fins al Cau Ferrat. Un esdeveniment que ens porta pel carrer de Fonollar fins al passeig de la Ribera, on es troba el monument a El Greco. Camí que podem recórrer tot rellegint un fragment del discurs de Rusiñol sobre el gran mestre manierisme. Punt final d’aquesta ruta literària sitgetana.
L’herència periodística de Rusiñol
Les cròniques parisenques de Santiago Rusiñol, il·lustrades per Ramon Casas i publicades per Tipografia L’Avenç a finals del segle XIX, van ser reeditades pel Consorci del Patrimoni de Sitges cent vint-i-tres anys després. Permetent als nous lectors recuperar ‘Desde el Molino‘ (1894). Obra de referència periodística i artística que ha superat el pas de la història, i que compta amb dibuixos que formen part de les col·leccions del Museu del Cau Ferrat, com ‘Santiago Rusiñol amb capa i barret‘.
Tot i que també en trobem d’altres. Per exemple, “L’Auca del senyor Esteve” (1907) il·lustrada per Ramon Casas, que en commemoració del centenari de la seva publicació i del 75è aniversari de la mort de Santiago Rusiñol (1931), va protagonitzar la celebració de l’Any Rusiñol entre mitjans de 2006 i 2007. Un conjunt d’actes en què es va estudiar, més enllà d’aquesta novel·la, la vessant literària de Rusiñol.
I, paral·lelament a la seva obra com novel·lista i dramaturg, també hauríem de dedicar un espai al Santiago Rusiñol periodista. Col·laborador de diverses revistes de l’època, com L’Avenç, L’Esquella de la Torratxa o La Veu de Catalunya.
Dibuix a tinta, aiguada i llapis grafit sobre paper
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol
Personatge que, en paraules de Josep Maria Cadena, va ser “un periodista constant i tenaç en la seva joventut i maduresa; un periodista articulista, d’humor i de crònica de viatges, enviat especial en algunes ocasions i relator d’experiències personals que podien interessar els lectors d’acord amb unes pautes que ja no tenen res a veure amb la professionalització periodística“.
A banda de les anteriorment esmentades capçaleres, si Santiago Rusiñol va sentir-se especialment proper a un diari aquest va ser La Vanguardia, amb qui col·laborà a partir de l’Exposició Universal del 1888. Etapa amb diversos articles individuals i algunes sèries (‘¿Conviene formar museos de antigüedades?’ (1888), ‘Por Cataluña. Desde mi carro’ (1889), ‘En la Cerdaña’ (1890), ‘Desde el Molino’ (1890-1892), ‘Lo sarau de Llotja’ (1891), ‘El funicular de Montserrat’ (1891), ‘Desde el carro, De Manlleu a Sant Feliu’ (1892), ‘Desde una isla’ (1893), ‘Desde otra isla’ (1894), ‘Cartas de Andalucía’ (1896) i ‘Llibertat’ (1901)).
Col·laboracions que en el cas de la reflexió sobre la necessitat de crear museus va donar lloc al discurs pronunciat l’any 1893 davant l’Ateneu Barcelonès en la conferència ‘Mis hierros viejos‘, i que durant la seva estada a París entre 1890 i 1892 va recollir la sèrie d’articles en l’obra ‘Desde el Molino‘. Dues obres disponibles en edició facsímil a La Puntual.
La història de l’Eco de Sitges
Des dels anys de la publicació de les primeres gasetes catalanes, a mitjans del segle XVII, fins al final de la dictadura franquista, l’inici de la democràcia i la transformació del periodisme, arran de la revolució digital, la premsa no ha deixat d’evolucionar i d’innovar a Catalunya. Adaptant-se a l’aparició dels primers diaris digitals (1994) únicament aquells mitjans més arrelats al territori, com L’Eco de Sitges.
Un setmanari comarcal que continua editant-se 134 anys després del seu primer número “amb l’objectiu intacte de continuar fent periodisme“. Aquesta ha estat la raó destacada pel jurat dels Premis Nacionals de Comunicació de la Generalitat de Catalunya del 2020 per premiar ‘L’Eco de Sitges’ en la categoria de premsa. L’Eco, que va ser fundat l’any 1886, ha estat capaç de superar temps difícils pel país. Adaptant-se als nous temps. Des del canvi en la direcció que va assumir Premsa de Sitges SL l’any 2013, prenent el relleu a la família Soler, a l’estrena de l’edició digital l’any 2012.
D’entre les capçaleres històriques de la premsa comarcal, el Diari de Vilanova, fundat l’any 1850, i L’Eco de Sitges, nascut pocs anys després, es troben entre els més veterans. Editats ambdós originalment en castellà i publicats cada divendres.
El tiratge de L’Eco de Sitges ronda avui els 2.000 exemplars i compta fins i tot amb un suplement mensual, L’Eco de Ribes amb notícies de Sant Pere de Ribes, que l’any 2018 va passar a tenir també edició setmanal.
Un mitjà que combina els articles periodístics amb notícies de redacció i comentaris dels lectors, sent un autèntic vehicle d’expressió dels sitgetans que ha vist passar grans periodistes. I que entre els seus directors ha comptat amb Josep Soler i Cartró, Josep Soler i Tasis, Josep Manuel Soler i Soler o Antoni Sella. Sent l’actual responsable Magí Fortuny i Poch, després d’assumir el càrrec l’agost de 2020.
Estem doncs davant d’un diari que demostra el fet que Sitges no només és bressol de grans periodistes sinó també d’històrics mitjans de comunicació.
Bibliografia
Panyella, Vinyet: ‘El premi’. Dins: L’Eco de Sitges. 14/12/2020. En línia: http://lecodesitges.cat/el-premi/
Pont Sorribes, Carles: ‘3. Comarques en paper. Capdavanters en el procés de catalanització’. Dins: Historia del periodisme de Catalunya. 3. De la Transició al segle XXI. Barcelona: Sapiens, 2016. p. 52-72
Panyella, Vinyet: ‘L’Any Rusiñol’. Dins: Estudis Romànics [Institut d’Estudis Catalans]. Vol. 30, 2008. p. 351-357
Cadena, Josep M.: ‘Santiago Rusiñol, col·laborador habitual de la premsa catalana del seu temps’. Dins: RACBASJ. Butlletí XX. 2006. p. 127-142
Salmurri, Carles. ‘Santiago Rusiñol, polifacético artista’. Dins: La Vanguardia. 13/06/2011. En línia: https://www.lavanguardia.com/hemeroteca/20110613/54161935071/santiago-rusinol-polifacetico-artista.html
Guillamet i Lloveras, Jaume. Els orígens de la premsa a Catalunya: catàleg de periòdics antics (1641-1833). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2003. 436 p.
Crèdits fotogràfics
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
Xavier Garcia, bibliotecari dels Museus de Sitges
Deixa un comentari