El complex artístic de Maricel

El conjunt artístic i monumental de Maricel, construït entre 1910 i 1918 per l'artista i enginyer Miquel Utrillo (1861-1934) per encàrrec del magnat, col·leccionista i filantrop nord-americà Charles Deering (1852-1927) va transformar la fesomia del barri  atorgant-li una imatge única. Maricel és un dels primers i grans exemples del Noucentisme.

Charles Deering volia una residència amb totes les comoditats per a ell i les seves obres d’art. Utrillo va complir l’encàrrec amb eficàcia la disposició arquitectònica de l’edifici.  El 1910 van començar les obres de reconversió d’hospital a residència privada que van finalitzar al cap d’un any. Alhora, Miquel Utrillo va posar tota la seva experiència i coneixements en la creació de la col·lecció d’art hispànic de Charles Deering. L’edifici va rebre el nom de Maricel pel paisatge imponent que presencia davant de mar, que evoca l’obra homònima de Guimerà. Utrillo el va dotar també d’un escut que es troba arreu dels edificis: un sol ixent en roig sobre les onades blaves de la mar, per al qual s’inspirà en el dibuix de la portada del llibre Oracions que havia realitzat per a Rusiñol.

La voluntat de Deering i l’obra d’Utrillo no van acabar aquí. L’americà va  comprar les casetes de pescadors des de la placeta de Sant Joan i el carrer Fonollar fins al baluard de Santa Caterina perquè volia que la col·lecció d’art que Utrillo anava configurant amb una acurada i exquisida tria s’instal·lessin amb la magnificència que els pertocava.  El complex de Maricel es va construir entre 1910 i 1917 i va canviar per complet la fesomia del barri. El 1918 esdevenia un arquetípic conjunt d’arquitectura noucentista que va valer els elogis dels artistes i intel·lectuals del moment.

Utrillo s’havia inspirat en la bellesa de l’art popular antic i modern existent al Cau Ferrat i en les dues grans cases pairals sitgetanes de Can Falç i Can Llopis. Va resoldre la visió del conjunt arquitectònic respectant el color blanc característic del barri, utilitzant la totxana la ceràmica i embellint-lo amb la incorporació d’elements artístics bé fent-los fabricar als artesans o bé adquirint-ne de procedències diverses (Salamanca,  Raixa, el monestir del Tallat, Ayerbe,  la Seu d’Urgell, Santa Coloma de Queralt, Logronyo…) cosa que justificava arran del perill de destrucció en què es trobaven al seu emplaçament original. Va dirigir les obres amb un gran sentit de l’estètica i en base als coneixements d’enginyeria, comptant un conjunt d’artesans la major part dels quals eren sitgetans, que van donar el millor del seu ofici: els mestres d’obres Magí i Anton Pascual, encarregats de la construcció; el picapedrer Antoni Fíguls; els manyans i serrallers Selva,  Cerdà i Magí Sans; els fusters Salvador Marsal, Joan Marsal i Pere Claramunt;  el daurador Francesc Vinardell, i l’escultor Pere Jou, que els va retratar a tots plegats, juntament amb Deering i Utrillo, als dos capitells dits dels constructors de Maricel. Utrillo l’havia fet venir de Barcelona, on treballava amb al taller del marmolista Capdevila i li va encomanar que decorés les finestres del carrer Fonollar. En Pere Jou va esculpir 61 elements artístics, entre els que destaquen 36 capitells de les façanes i de l’interior i que constitueixen un conjunt únic d’escultura noucentista.

L’exemplaritat arquitectònica i decorativa de Maricel va ser reconeguda, entre altres, per Joaquim Folch i Torres, segons el qual era “el fruit del moment culminant de la civilització catalana moderna”, i per l’escriptor Joaquim Folguera, que va destacar com a preceptiva del bon gust adaptar vells instints a bells indrets.

La col·lecció artística que Utrillo va formar per a Deering era extraordinària, amb preferència vers l’art hispànic i amb la incorporació d’obres que Deering, de vegades conjuntament amb Ramon Casas, adquirien en altres geografies. Entre les més importants obres hi havia retaules gòtics com el de Sant Jordi de Bernat Martorell i els de Sant Àgata i Santa Llúcia de Rafael Bergós; pintures de Viladomat, Palomino, Pareja, el Greco, Zurbaran, Vicente López, Goya;  escultura gòtica com la Marededéu de Bellpuig de les Avellanes; talles castellanes, mobiliari antic de procedència castellana i francesa, tapissos flamencs. La pintura moderna estava representada principalment per Ramon Casas, juntament amb Santiago Rusiñol, Anglada Camarasa, Boldini, Meifrèn, Larson, Regoyos, Mas i Fondevila, Padilla, Nogués, Mir i  Joaquim Sunyer i escultures per  Josep Llimona, Miquel Blai, Gustave Violet, Clarà i Enric Casanovas. El 1915 Utrillo va encarregar a Josep M. Sert els murals per al rebedor, per als quals l’artista es va inspirar en la Gran Guerra que en aquells moments assolava Europa.

Charles Deering, que va passar a Maricel diverses temporades, va esdevenir en benefactor de Sitges ajudant el desenvolupament de l’Hospital nou, oferint donatius a l’església parroquial i  sufragant diverses obres socials, mèrits pels quals la vila el va declarar Fill Adoptiu l’any 1916.

L’esplendor de Maricel es va extingir el 1921, després que les desavinences entre Deering i Utrillo culminessin amb la partida de Charles Deering, que es va endur totes les seves pertinences. La col·lecció d’obres d’art va ser donada parcialment a l’Institut d’Art de Chicago, una altra part va quedar en poder de la família Deering i, diverses obres van ser traslladades de Sitges al castell de Tamarit, que Deering havia comprat el 1916, i posteriorment van ser venudes. El complex arquitectònic, desmantellat, va passar per diferents usos perdent la seva unitat conceptual. El 1933 la Junta de Museus va llogar el Palau de Maricel per a instal·lar-hi l’ampliació de Cau Ferrat, que el 1936 es va obrir al públic juntament amb la col·lecció de pintura sitgetana i la Col·lecció de Marineria d’Emerencià Roig Raventós, que havia estat donada a l’Ajuntament de Sitges el 1935. El 1954 l’edifici va ser adquirit per l’Ajuntament de Sitges. El 1969 la Diputació de Barcelona va comprar l’antiga residència de Charles Deering per a instal·lar-hi la col·lecció d’art donada a la Diputació pel Dr. Jesús Pérez-Rosales. El 1970 la Diputació va adquirir la residència d’hivern de Deering, Can Rocamora.

En conjunt de Maricel hostatja el Museu de Maricel en la seva façana Marítima; Can Rocamora, edifici patrimonial i museogràfic de nexe entre el Museu del Cau Ferrat i el Museu de Maricel; el Palau de Maricel, al davant d’aquests edificis i, amb entrada per la façana que dóna a la plaça de l’Ajuntament, la Biblioteca Popular Santiago Rusiñol, inaugurada el 1936, i l’Arxiu Històric de Sitges, ubicat en planta baixa des de 1981.

Des de 2012 el complex de Maricel s’ha reorientat vers la reconstitució i recuperació de la unitat arquitectònica i conceptual, a la que ha contribuït la reordenació museogràfica portada a terme al Museu de Maricel. És un complex noucentista de marcat caràcter artístic i patrimonial tant per les seves característiques com per les seves funcions. El Palau de Maricel, el Museu de Maricel i Can Rocamora formen un  conjunt únic que gaudeix de protecció patrimonial tant pel que fa als edificis com per les col·leccions artístiques que contenen. L’antic somni del seu artífex, Miquel Utrillo, cobra vigència i actualitat perquè Maricel és tot ell un conjunt arquitectònic dedicat a les arts, al patrimoni i a la cultura.

El Museu de Maricel ocupa l’espai que havia estat l’antiga residència de Charles Deering. Va ser construïda per Miquel Utrillo en dues etapes. Una primera adaptació, efectuada el 1910, va permetre que Deering ocupés la residència el 1911. El 1912 començà la segona etapa, en la que va reformar totalment la façana del baluard de Santa Caterina (actual mirador Miquel Utrillo), culminant-la amb la torre de Sant Miquel i encastant a la façana una escultura gòtica de Sant Miquel procedent del pont de Balaguer.

L’interior de l’edifici, que havia estat hospital, convent de monges concepcionistes i escola de noies a les darreries del segle XIX va ser habilitat com a residència. A la planta baixa el menjador va ocupar el que havia estat l’antiga capella de l’hospital, i es va modificar l’espai que es convertí en mirador. Enllestida la torre de Sant Miquel (1914) el 1915 Utrillo va encomanar al pintor Josep M. Sert la decoració interior de la planta baixa, amb les pintures murals al·legòriques a la Gran Guerra. La planta primera va ser habilitada per a les habitacions de la família Deering amb totes les comoditats de la vida moderna de l’època, i la segona, com a biblioteca i estudi. Les obres d’art eren arreu de l’edifici.

La intervenció de 1969-1970 que va convertir la residència de Deering en el museu dit Maricel de Mar va transformar l’edifici per adaptar-lo al seu nou ús, conservant algunes de les característiques decoratives.

La disposició actual del Museu de Maricel ha respectat en tot el que ha estat possible l’esperit inicial de Maricel, tant en la restauració dels elements que en resten –fusteria, balconades, obertures–, al mateix temps que s’hi ha implementat una museografia d’acord amb el nou discurs expositiu i les instal·lacions actualment imprescindibles (climatització, seguretat, tecnologia de la informació, etc.). L’eliminació de les barreres arquitectòniques dóna accés a la totalitat de l’edifici a tot tipus de públic visitant.