Col·lecció Santiago Rusiñol

La manía de poseer y coleccionar antigüedades es una enfermedad incurable

Santiago Rusiñol, Mis hierros viejos (1893)

“Els col·leccionistes d’antigüetats són els drapaires dels records”

Santiago Rusiñol, Màximes i mals pensaments (1927)

L’art, el col·leccionisme i l’excursionisme van constituir els tres medis on va confluir l'interès artístic de Santiago Rusiñol i van propiciar la figura polièdrica de l’artista, intel·lectual, excursionista científic, periodista, arqueòleg, escriptor i  col·leccionista. Rusiñol es va iniciar com a col·leccionista al taller de qui va ser el seu primer mestre, el pintor Tomàs Moragas, amic i seguidor de Marià Fortuny. L’excursionisme científic, en el que Rusiñol va participar assíduament i entusiasta durant la dècada dels anys vuitanta, va ser l’altre àmbit on Rusiñol va desenvolupar la seva activitat de col·leccionista. La faceta de col·leccionista va constituir la primera projecció pública de l’artista i el perfil  que, juntament amb la de la seva dedicació al culte de l’art, el va definir amb més precisió. El col·leccionisme va esdevenir un dels perfils més característics a la seva personalitat d’artista total fins a la fi dels seus dies. Cadascuna de les obres del museu guarda relació directa amb algun passatge de la vida de l’artista. El Museu del Cau Ferrat, a més de mostrar una esplèndida col·lecció d’art antic i modern, constitueix la “col·lecció del cor” de l’artista.

La formació de la col·lecció d'art de Rusiñol correspon a tres etapes. La primera, més perllongada, s'inicia vers 1875 i culmina amb la conferència que va pronunciar a l'Ateneu Barcelonès el 1893, Mis hierros viejos⁠. Es correspon, principalment, a la formació de la col·lecció de forja i a les peces d'art antic, conservades llavors al taller que compartia amb l’escultor Enric Clarasó a Barcelona, denominat Cau Ferrat. La col·lecció de forja. Les arts del ferro i els diferents objectes de caràcter religiós o profà que esdevenien objectes fora d’ús o formaven part del gran nombre d’obres antigues i anònimes fruit de l’esforç constructiu i artístic dels antics artesans eren objecte d’atenció preferent per a alguns dels excursionistes del moment, com manifesten les diverses il·lustracions dels butlletins i publicacions excursionistes dels anys setanta i vuitanta del segle XIX.

La segona etapa s'esdevé al Cau Ferrat de Sitges. S’inicia amb la compra dels quadres del Greco a París el gener de 1894, Les llàgrimes de sant Pere i la Magdalena penitent i es tanca el 1902, amb l'adquisició de la col·lecció de vidres d'Alexandre de Riquer i amb la instal·lació del quadre Dijous Sant a Pollença (1902), la darrera obra de Santiago Rusiñol que entra al Cau Ferrat de Sitges. Són els anys de les Festes Modernistes (1892-1899) que culminen el 1898 amb la inauguració del Monument al Greco la dècada daurada sitgetana de l'artista. Durant aquesta etapa entra al Cau Ferrat i amb la voluntat de formar la col·lecció de l'artista la major part de l'obra pictòrica de Rusiñol i la dels seus amics i companys Ramon Casas, M. T. Müller,  Enric Clarasó, Arcadi Mas i Fondevila, Ramon Pichot, Zuloaga, Regoyos, així com la que va adquirint als joves valors emergents: Isidre Nonell, Picasso i Manolo Hugué, que freqüenta als 4 Gats. S’incorporen al Cau Ferrat una important quantitat d’obres i objectes artístics procedents dels seus viatges i campanyes artístiques: Montmartre i París, Itàlia (còpies realitzades per Rusiñol dels frescos i quadres dels Primitius); Andalusia (els olis i dibuixos realitzats a Granada i Víznar); còpies realitzades per ell i altres (Ramon Pichot o Pere Ferran) al Museo del Prado, etc. Objectes com el paravent japonès o el piano de l’estudi, amb el que Manuel de Falla va concloure la suite Noches en los jardines de España el 1916 atorgen al Cau Ferrat un aspecte i un ambient únic i irrepetible.

La tercera etapa correspon al primer terç del segle XX, quan el canvi de vida de Rusiñol després del tractament de desmorfinització implica una nova rutina d'hàbits i gairebé sempre acompanyat de la muller i la filla - de les quals hi ha obra penjada a les parets del museu-. Cal remarcar l’entrada de la col·lecció d’arqueologia preromana i púnica procedent de les excavacions del Puig des Molins (Eivissa) i de les vinyetes de Ramon Casas amb el rodolins de Gabriel Alomar per a L’Auca del senyor Esteve (1907). Diverses peces de ceràmica provenen dels viatges i campanyes de Rusiñol per Andalusia, Mallorca, el País Valencià o Castella. El Cau Ferrat passa de ser la casa-taller a taller-museu i el seu propietari arriba a estendre targetes per autoritzar visites en absència seva.

A manera d’epíleg, la darrera etapa del Cau Ferrat és la que s’inicia amb la reobertura coma museu públic (1933). Santiago Rusiñol el va llegar a la vila de Sitges per l’amor que professava a la població, tal com estableix el seu testament. Sense trair ni modificar l’estructura ni els àmbits, Joaquim Folch i Torres, director del Museu d’Art de Catalunya i primer director del Museu del Cau Ferrat juntament amb el seu equip van portar a terme treballs d’inventari, classificació i reubicació de les peces. És l’etapa de la museïtzació del Modernisme. El 1935 hi ingressa el Penell del gall, de l’escultor Pau Gargallo, donat per la seva vídua per que sigui afegit a la col·lecció de forja.

El Cau Ferrat esdevingué un dels símbols de la història cultural del país i és reconegut com el Temple del Modernisme.