Introducció

La història dels museus de Sitges està estretament vinculada al col·leccionisme artístic des dels seus orígens i de bastant abans de l’obertura del seu primer museu públic, el Museu del Cau Ferrat (1933). Tant la col·lecció artística que el pintor i escriptor  Santiago Rusiñol,  forma de ben jove, essent deixeble del pintor Tomàs Moragas, en la que inicialment predomina la forja i les obres i objectes d’art antic,  com la de l’industrial, filantrop i col·leccionista Charles Deering formada per Miquel Utrillo paralel·lament a la construcció del Palau de Maricel (1910-1921) són fruit de la voluntat i de la constància amb la finalitat de configurar conjunts artístics per gaudir i per admirar.

Els anys fundacionals (1931-1939)

El que havia estat la casa-taller de Santiago Rusiñol al llarg dels anys noranta del segle XIX i el taller-museu, és llegat a la vila de Sitges per l’amor professat a aquesta població, segons que es llegeix textualment en la seva disposició testamentària a la mort de l’artista (1931). El 1933 esdevé museu públic gràcies a les gestions del director del Museu d’Art de Catalunya, Joaquim Folch i Torres. Des d’aquella data el Museu del Cau Ferrat és el degà dels museus sitgetans.

Amb la col·lecció de Charles Deering succeeix tot el contrari. El 1921, per desavinences amb Miquel Utrillo, s’emporta les col·leccions d’art de Maricel. Les dependències de les seves residències i del  Palau queden buits mostrant parets, sostres i terrats d’un complexe artístic i sumptuari de gran valor artístic i arquitectònic,  un dels més preclars exponents de l’arquitectura noucentista, tal com havia estat ja reconegut des dels primers anys de la construcció.

El 1932 Joaquim Folch i Torres lloga als descendents de Deering el Palau de Maricel amb la idea d’expandir les col·leccions artístiques del Cau Ferrat, veritable epicentre de la museografia sitgetana. El 1933 instal.la la Col·lecció de forja de la Junta de Museus, com a complement de la gran col·lecció de forja de Santiago Rusiñol ubicada al Cau Ferrat. La Junta aporta també una gran part d’obres del Museu de Reproduccions.

El Palau de Maricel dóna cabuda a la Col·lecció d’Art  de la Vila de Sitges, iniciada el 1911 amb l’adquisició del quadre de Joaquim Sunyer, Maternitat (oli, 1908), adquirit per subscripció popular arran de l’exposició de l’artista a les Galeries Laietanes de Barcelona aquell any. A aquesta i altres obres propietat de la Vila s’hi afegeixen els dipòsits efectuats per part de Junta de Museus amb la voluntat de perfilar i completar un discurs de pintura sitgetana de gran qualitat i significació. Són obres com La processó de Sant Bartomeu, de Felip Masó; La recolecció de la malvasia, de Joaquim de Miró, o En Malavida i En Tirano de Santiago Rusiñol. 

El 1936 s’hi instal·la la Col·lecció de Marineria d’Emerencià Roig i Raventós donada a la Vila de Sitges  pel seu germà Josep per tal que fos administrada pel Patronat del Cau Ferrat. I, encara, el juny d’aquell mateix any, s’hi esdevé l’exposició de quadres del Greco de propietat pública a Catalunya. D’aquesta manera i gràcies a Joaquim Folch i Torres el Palau de Maricel es converteix en  la seu museística per a noves col·leccions artístiques fins que el 1970 tanca  les seves portes.

L’edifici del davant que havia estat la residència d’hivern de Deering, contigua a la seva residència oficial i que era la casa mitgera entre Maricel i el Cau Ferrat, coneguda com Can Xicarrons, amb la partida de Deering té una altra destinació. L’americà en fa donació al pintor Ramon Casas, amb qui l’uneix una gran amistat. La residència de Deering a Maricel situada entre el carrer Fonollar i la façana marítima restà en poder dels hereus de Deering fins 1969.

Sota el franquisme i més enllà (1940-1994)

Amb el canvi de règim el Museu del Cau Ferrat i el Patronat del Cau Ferrat constituït el 1933 durant la República per a regir el Museu i la seva ampliació a Maricel resten fortament condicionats i limitats pel franquisme: l’abolició de les institucions d’autogovern, la depuració i l’ expulsió de Joaquim Folch i Torres de la direcció del Museu d’Art de Catalunya, el traspàs de tot el que havia regit la Generalitat a la Diputació de Barcelona i els vaivéns polítics de la Diputació i l’Ajuntament de Sitges. El Patronat del Cau Ferrat manté per uns anys la seva vigència però amb nul·les possibilitats de retornar a l’embranzida institucional i creativa dels anys trenta. La Junta de Museus queda circumscrita a l’Ajuntament de Barcelona. La governabilitat i les finances del Museu del Cau Ferrat i del Palau de Maricel entren en una crisi creixent que els aboca a la insostenibilitat econòmica i tècnica.

El 21 de gener de 1966 se signa un acord entre l’Ajuntament de Sitges i la Diputació de Barcelona per resoldre la situació, en favor de la Diputació de Barcelona. El Cau Ferrat es  tanca el 1966 per un any mentre s’hi fan treballs de manteniment. El 1968 la Diputació es fa càrrec de la plena gestió del Cau Ferrat i del Palau de Maricel, enterrant definitivament el Patronat del Cau Ferrat.

El 1949 s’ha obert un nou museu sitgetà, el Museu Romàntic instal.lat a Can Llopis. El darrer descendent de la nissaga, el diplomàtic Manuel Llopis de Casades (1885-1935) va llegar la casa pairal a la Generalitat de Catalunya. Els avatars de la guerra i de la postguerra van retardar la recepció de l’herència, que els hereus van oferir de nou el 1943 a la Diputació de Barcelona. Sis anys més tard el museu  obre les seves portes en una primera fase i progressivament s’obre al públic  la totalitat de l’edifici. El 1961 s’instal·la al segon pis la Col.lecció de Nines de la pintora i dibuixant Lola Anglada.

El conjunt de Maricel presenta una situació més complexa. El 1952 l’Ajuntament de Sitges compra als hereus de Charles Deering el Palau de Maricel, que passa a ser de propietat íntegrament municipal. Mort el pintor Ramon Casas sense descendència directa (1934) la casa que Deering li havia donat  passa als seus parents Rocamora, fins que la compra la Diputació de Barcelona (1973). L’edifici de la façana marítima que havia estat la residència de Deering  continua tancat i en desús fins que el 1969 és adquirit per la Diputació de Barcelona per tal d’instal.lar-hi la Col.lecció de Dr. Jesús Pérez-Rosales. Amb l’obertura del nou museu denominat Maricel de Mar es tanquen definitivament les dependències i col·leccions del Palau de Maricel, que resten arraconades i en condicions deficients de conservació fins el 1995.

L’arribada de la Col·lecció del Dr. Jesús Pérez Rosales i la seva instal·lació al Museu de Maricel forma part de la història de la política cultural del tardofranquisme i i dels seus efectes en l’estructura museística de la Diputació de Barcelona i dels museus sitgetans. Constitueix l’altra cara de la moneda del procés d’intervenció de la Junta de Museus de Catalunya respecte l’ampliació del Cau Ferrat i la instal·lació del Museu de reproduccions.

Entre 1975 i 1995 es produeixen diverses temptatives de caràcter cívic arran de la Diputació de Barcelona i de l’Ajuntament de Sitges, totes infructuoses, per tal de reconstituir el Patronat del Cau Ferrat o, si més no, la reobertura i dignificació de les col·leccions artístiques tancades, així com per a impulsar la modernització i el creixement dels Museus de Sitges. Els Museus no compten amb altra plantilla que la dels  conserges que es fan càrrec de l’atenció al públic, i amb la figura d’un conservador o un director pertanyent a l’estructura orgànica de la Diputació de Barcelona que ocasionalment passa visita. La benemèrita tasca que portar a terme la conservadora Assumpta Gou i Vernet a finals dels anys setanta fins la constitució del Consorci del Patrimoni de Sitges és desatesa per part de les autoritats administratives i polítiques del moment. El Palau de Maricel esdevé seu de congressos i activitats diverses congressos per la destinació que li va donar l’Ajuntament de Sitges a partir de 1979. El Museu del Cau Ferrat i el Museu Maricel de Mar, així com Can Rocamora i el Palau de Maricel, mancats de tasques regulars de manteniment en tota la problemàtica estructural que pateixen, de conservació preventiva i d’adaptació a la normativa tècnica i d’instal·lacions, es van degradant estructuralment fins a límits que posen en perill la seva sostenibilitat, la conservació de les obres d’art i el seu caràcter de museus oberts al públic.

El Consorci del Patrimoni de Sitges (1994 - )

El 1994 s’inicia la darrera etapa dels museus de Sitges amb la constitució del Consorci del Patrimoni de Sitges, l’organisme de direcció i gestió dels museus sitgetans. Es constitueix per i entre la Diputació de Barcelona i per l’Ajuntament de Sitges, cadascuna de les quals aporta al cinquanta per cent edificis patrimonials i col·leccions artístiques. Per part de la Diputació de Barcelona, el Museu de Maricel, amb la Col·lecció del Dr. Jesús Pérez Rosales i el Museu Romàntic, amb la Col·lecció de Nines de Lola Anglada; per part de l’ajuntament sitgetà, el Museu del Cau Ferrat i el Palau de Maricel amb el respectiu contingut més la Col·lecció de Marineria d’Emerencià Roig i Raventós.

El 1995 la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges i la de Marineria van ser instal·lades al segon pis del Museu de Maricel, mentre que la Col·lecció de Forja de la Junta de Museus i el Museu de Reproduccions van romandre a les dependències del Palau del Palau de Maricel, mancades de projecte museogràfic.

El Projecte de restauració, condicionament i remodelació del conjunt d’edificis del Museu Maricel de Mar, can Rocamora i Museu del Cau Ferrat de Sitges emprès des del Consorci del Patrimoni de Sitges el 2009, té com a objectius generals el sanejament i consolidació estructurals dels edificis, el compliment de les normatives d’instal·lacions, seguretat i accés i la restauració dels elements artístics interiors i exteriors dels edificis. El projecte és sufragat per part del Ministeri de Foment amb càrrec al Programa de l’1% cultural, la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. Iniciat el 2010 ha finalitzat a finals de 2014. Alhora s’ha elaborat en paral·lel el nou projecte museogràfic dels esmentats edificis i s’ha culminat la seva implementació, íntegrament sufragada per la Diputació de Barcelona.