Col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales

Jesús Pérez-Rosales, metge i col·leccionista d’art

Jesús Pérez-Rosales (Manila, 1896 - Barcelona, 1989), metge, col·leccionista d’art, filantrop i músic amateur, va néixer en una família benestant i amb un gran patrimoni familiar al món colonial de les Filipines, quan les illes encara formaven part de la corona espanyola. Fill del darrer alcalde espanyol de Manila, Pérez-Rosales va retornar amb la família a la península i es van instal·lar a la Barcelona de 1908, en una torre del Passeig de la Bonanova.

La vocació mèdica de Pérez Rosales provenia de la influència del seu avi patern, metge. Va cursar estudis de Medicina a la Universitat de Barcelona (1915-1920) i es va doctorar a Madrid, sempre amb qualificacions brillants. Especialitzat en Ginecologia i Obstetrícia, a les que es va dedicar professionalment fins la seva jubilació, va obtenir la plaça d’intern a l’Hospital Clínic de Barcelona i exercí també des de la seva consulta privada. Va dirigir la Clínica del Sagrat Cor durant quaranta anys i va col·laborar amb diversos centres mèdico-sanitaris públics i privats. Va formar part de reconegudes institucions espanyoles i estrangeres, com la  Société Art Science Humanité. Al llarg de la seva vida professional li van ser atorgats diversos reconeixements i guardons en tant que metge i filantrop, com la Cruz de Alfonso X el Sabio (1941), la Encomienda con Placa del Ministro de Gobernación (1956), Quadre d’honor de metges d’Espanya (1973), placa de l’Ordre Civil de Alfonso X el Sabio (1974) i Comendador de la Corona Belga (1979), entre d’altres. 

La inclinació de Jesús Pérez-Rosales vers el col·leccionisme data dels anys d’adolescència. Consta que el 1936 havia reunit ja una important col·lecció que havia repartit entre el domicili familiar i un pis dedicat enterament a les seves obres d’art. Hi va invertir la fortuna familiar, si més no en part, i la particular. El domicili familiar de la Torre San Rafael no va poder salvar-se del saqueig durant els dies de la revolució, però gràcies a la intervenció i protecció del Conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura Gasol, es va poder salvar la part de la col·lecció conservada al pis.

La seva activitat i prestigi com a col·leccionista van ser reconeguts per les autoritats i per diversos sectors vinculats a les activitats artístiques; va ser nomenat diputat honorari de la Diputació de Barcelona (1976) “en virtud de los relevantes méritos contraídos por sus donaciones artísticoculturales a esta corporación” i membre corresponent a Sitges de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1981) entre altres reconeixements. També a Sitges va ser reconegut el mèrit de la seva col·lecció. Va ser nomenat Soci d’Honor de Club Nàutic (1972); Fill Adoptiu de la Vila (1974),  proclamat Premi Trinitat Catasús (1976) i se li va dedicar una plaça, a la que va contribuir donant diverses escultures.

El model de col·leccionista que Pérez-Rosales va tenir més present va ser, probablement, Frederic Marés (Portbou 1893 - Barcelona, 1991). Més enllà de la seva dedicació a l’escultura, Marés va atresorar una importantíssima col·lecció d’art antic, principalment escultura, però també d’arts aplicades. Artista i acadèmic, el fet de vincular de ben aviat (1944) la seva col·lecció d’art a l’Ajuntament de Barcelona i convertir-lo en Museu li va atorgar un perfil de singularitzat de col·leccionista i una capacitat d’intervenció al museu i a les seves altres col·leccions –com la de llibre antic que va donar a la Biblioteca de Catalunya–. Per bé que la dedicació professional de Pérez-Rosales i la fortuna familiar li permetien compaginar sense problemes la medicina i el col·leccionisme artístic, la importància i el futur de la col·lecció devien fer planejar lògics interrogants sobre la seva continuïtat i conservació. El model de Marés, gaudint dels honors amb un museu propi llegant la seva col·lecció a l’Ajuntament de Barcelona, i les bones relacions de Pérez-Rosales amb la Diputació van jugar un paper determinant en la decisió d’oferir-la a la corporació provincial l’any 1968. Decidit l’emplaçament de la col·lecció a les dependències de Maricel que havien constituït la residència de Charles Deering, a l’antic Hospital de Sant Joan, aquest va esdevenir un segon model per a Pérez-Rosales en tant que model estètic, si bé allunyat de l’esperit del Noucentisme de Miquel Utrillo.

Jesús Pérez-Rosales va morir a Barcelona el 1989. Una de les nombroses necrològiques que se li van dedicar el retratava amb voluntat de precisió: “gran médico, coleccionista ejemplar (…) filántropo de variadas manifestaciones artísticas y un paradigma de personalidad romántica y polifacética”.

Orígens i contingut de la Col·lecció Pérez Rosales

Els proveïdors més coneguts de Pérez-Rosales van ser dos antiquaris: Josep Bardolet i Soler (1891-1985) i Baldomero Falgueras i Carreras (1915-2006). Les 3.603 obres registrades de la Col·lecció Pérez-Rosales abasten un ampli conjunt en el que  predominen la pintura, escultura, dibuix i mobiliari, arqueologia precolombina, art oriental, instruments musicals, teixits, objectes litúrgics, artesania popular i tota mena d’objectes d’arts aplicades.

L’Art Antic configura el conjunt més important de la Col·lecció Pérez-Rosales i, dintre d’aquest destaquen les obres d’estil romànic i gòtic, escultura i pintura sobre taules i frescos. Les obres del barroc presenten un interessant i valuós conjunt de talles i escultures, així com també de pintura, destacant diverses obres de Juan de Arellano amb motius florals. Dels segles XVIII i XIX hi ha interessants i variades peces de mobiliari d’estil ferrandí i isabel·lí i obra de Fortuny Vicente López, Federico de Madrazo y Kuntz, José Roldán Martínez, Lluís Masriera o Tomàs Moragas.

Les arts populars estan representades per una excel·lent i abundós conjunt de ceràmica catalana i valenciana, principalment, dels segles XV al XIX en formats diversos: rajoles, plafons, objectes i atuells de cuina, etc. Un valor afegit d’aquesta col·lecció és que és complementària de la que conté el Museu del Cau Ferrat.

La col·lecció d’art precolombí va ser rebuda per Pérez-Rosales entre 1975 i 1989 procedent en bona part de Guatemala i està formada per un total de 232 peces i objectes; el seu catàleg (2001) és l’únic enllestit i publicat de tota la donació. Una altra secció marcadament diferent la constitueixen un conjunt d’objectes d’art oriental procedents de Filipines, Xina i Japó formada per armes, principalment filipines, pintures i gravats xinesos i japonesos, ceràmica Hong Kong esmaltada i policromada.

L’art modern destaca per la varietat d’obres en pintura i escultura. Segundo Matilla, Darius Vilàs o Gustavo de Maeztu són alguns dels autors més destacats en l’àmbit pictòric. La col·lecció és rica en escultura moderna, amb autors  des de Ramon Amadeu i Agàpit Vallmitjana fins els escultors del Modernisme i del Noucentisme, com Enric Clarasó, J. Llimona (una de les còpies del Desconsol), Pau Gargallo, Josep Clarà, Joan Rebull i J. Cañas, entre altres.

Esment a part mereixen les pintures de Josep M. Sert, al·legòriques de la Gran Guerra 1914-1918. Van ser pintades expressament per al vestíbul de la residència de Charles Deering el 1915-1916  en sis grans teles adaptades a les parets monumentals de la planta baixa de la torre de Sant Miquel. Totes sis pintures van viatjar cap als Estats Units el 1921 quan Deering va aixecar la residència i la col·lecció d’art i d’allà van passar per diversos destins. Pérez-Rosales les va adquirir per retornar-les al seu lloc inicial, de manera que el Museu de Maricel amb la col·lecció Pérez-Rosales va ser inaugurat lluïnt les pintures de nou al seu emplaçament original.

Pel que fa als impresos, entre els gravats s’hi compten setanta-sis peces d’entre els segles XVI i XIX. Són obres de Hans Baldung, Pasqual Pere Moles, Giovani Battista Piranesi, Blai Ametller, Mignard, F. Fonterasso, F. Le Moine i Fortuny.  Els llibres, la majoria de tema mèdic, són un de vint-i-dos i daten dels segles XVIII i XIX. La documentació personal de Pérez-Rosales correspon a la seva activitat professionals i als honors  distincions de què va ser objecte.

La Col·lecció Perez Rosales al Museu de Maricel 

La idea inicial de formar un Museu amb la Col·lecció artística de Pérez-Rosales va sorgir d’ell mateix, inspirat segurament per l’exemple de Frederic Marés i amb la ferma voluntat de no propiciar la dispersió de la col·lecció. Em va parlar amb el llavors president de la Diputació, el Marquès de Castell-Florite, que la va acceptar. L’acord d’acceptació de l’oferiment de Pérez-Rosales es va prendre en sessió plenària de 28 de juny de 1968.

L’acord d’adquisició de l’edifici de Maricel corresponent a l’antiga residència de Deering es va prendre el 29 de gener de 1969. La direcció del Museu es va portar directament des de la Diputació de Barcelona.

L’adequació de l’edifici va ser portada a terme pel cap del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació, Camil Pallàs, que va procedir a una transformació del recinte en favor dels criteris estètics i expositius al gust de Pérez-Rosales, pensant en la col·locació d’obres concretes i en l’efectisme visual més que no pas en clau de recuperació històrica de l’edifici ni d’un enfocament pedagògic i educatiu. Va mantenir la planta baixa i la capella gòtica de l’antic Hospital de Sant Joan, així com diverses dependències; va transformar les de la planta primera on es hi havia hagut els dormitoris de la família Deering en sales d’exposició. Les dependències les de la planta segona –biblioteca, despatx i saló– van quedar totalment transformades i va utilitzar part l’espai cobrint també les terrasses per a edificar l’apartament on Pérez Rosales va residir durant els anys de la seva llarga estada a Sitges.

La col·lecció, de la que ningú no en va discutir el seu valor artístic, va ser instal·lada al que havien estat les dependències de l’antiga residència de Charles Deering al Palau de Maricel, sector de mar, denominat a partir d’aquell moment Museo Maricel de Mar, sense gairé més intervenció que la del donant i els seus assessors. Pérez-Rosales va dirigir personalment la instal·lació de la col·lecció juntament amb Eduard Ripoll en els moments inicials i, sobretot, amb Baldomero Falgueras. Vicente Maestre va realitzar l’inventari de 1971 una vegada instal·lada, distribuint-la per matèries i per espais, planta per planta, i sala per sala a base amb una descripció molt sumària.

El museu abastava les tres plantes de l’edifici; les dues primeres estaven dedicades a la col·lecció d’art i la darrera era la Sala de los Recuerdos. La impressió que produïa era la de grandiositat i valor estètic i d’ un total aiguabarreig d’estils i llenguatges artístics El museu va ser inaugurat amb la denominació Museo Maricel de Mar - Donación Dr. Jesús Pérez-Rosales el dia 30 de juny de 1970, després d’un any i mig d’obres d’adequació.

Amb la constitució del Consorci del Patrimoni de Sitges, el 1994, s’aconseguia la unificació de la gestió dels museus de Sitges. Es van portar a terme algunes remodelacions de la Col·lecció Pérez-Rosales per descongestionar les sales atapeïdes, però sense plantejar una reorganització a fons. El 1995 es va buidar la Sala de los Recuerdos per a instal·lar la Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges, denominada llavors Pinacoteca Municipal, i la Col·lecció de Marineria d’Emerencià Roig. El 2010, el Museu de Maricel es va buidar completament per donar pas a l’inici de les obres de rehabilitació i restauració de l’edifici.

El nou discurs museogràfic del Museu de Maricel disposa la integració de les col·leccions Pérez Rosales i d’Art de la Vila de Sitges d’acord amb un nou circuït i una orientació que permeti un seguiment segons les diferents etapes de la historiografia de l’art. La Col·lecció Pérez Rosales es presenta potenciant els seus aspectes artísticament més valuosos, amb la priorització del romànic, el gòtic, el renaixement i el barroc, intercalant els diversos llenguatges i suports artístics La suma de totes dues col·leccions potencia una lectura artística i històrica, la posada en valor de les peces més destacables i la coherència del discurs en favor de l’accés i de la funció pedagògica i social del museu d’art.