Can Rocamora és l’edifici situat enmig del Museu del Cau Ferrat i del Museu de Maricel i actual nexe d’unió museística entre tots dos.

A la planta baixa s’hi ha instal·lat l’espai d’accés i acolliment de visitants conjunt per al Museu del Cau Ferrat i el Museu de Maricel, des del que es pot iniciar el circuït escollit per a la visita. A l’espai central, envoltat d’arrambadors de rajoles de ceràmica dels segles XVIII, s’hi ha instal·lat la botiga dels museus.

La planta primera està estructurada en dos nivells. El primer, d’accés directe al Gran Saló del Cau Ferrat, ofereix un espai de descans adequat per a visionar l’audiovisual del Museu del Cau Ferrat. El segon, situat en un nivell superior, ofereix un audiovisual referent a les modificacions urbanístiques i arquitectòniques del barri de Sant Joan des de la instal·lació de Santiago Rusiñol a la seva casa-taller (1898) fins l’actualitat. Al segon espai es poden admirar els elements patrimonials que Utrillo va construir a la planta baixa i que hi han estat traslladats per a la seva conservació  i permanència,  consistents en els arrambadors de rajoles de ceràmica dels segles XVIII i XIX, dos aiguamanils artísticament disposats i, sobretot, la gran cuina catalana construïda amb rajoles divuitesques inspirades en motius culinaris i populars, que constitueixen tot un tractat de gastronomia popular.

La planta segona ha estat adaptada per a ús museogràfic com a sala d’exposicions temporals.

L’edifici

Fins 1915, en què va ser adquirit per Charles Deering, havia estat propietat de la família Camps. Santiago Rusiñol l’havia volguda adquirir al seu propietari, Francesc Camps, conegut com Panxo Xicarrons, del qual havia pintat el retrat que avui es conserva al Museu del Cau Ferrat, però no va assolir el seu propòsit.

El 1915 Camps la va vendre a Charles Deering, i Utrillo la va convertir en residència d’hivern del nord-americà; eren dependències força més petites que la mansió del costat i de caire més íntim. Miquel Utrillo va reformar la casa aixecant un pis i dotant-la la nova façana d’elements artístics aprofitant les obertures existents al portal i als finestrals. Va recobrir la façana d’estucat blanc, per distingir-la de la paret llisa del Cau Ferrat i de Maricel, característica que s’ha conservat fins avui dia. A la planta baixa hi va disposar un conjunt d’elements ornamentals –fusteria, arrambadors de rajoles de ceràmica antigues– per tal d’ennoblir l’edifici, i hi va construir una cuina i dos aiguamanils amb rajolam divuitesc, en un reeixit conjunt artístic i patrimonial. Des de llavors va ser un edifici relligat al conjunt de Maricel. Entre 1915 i 1921 va ser habitada per Deering; en marxar, la va llegar al pintor i gran amic seu Ramon Casas.

Ramon Casas va habitar ocasionalment el que havia estat la residencia d’hivern de Deering i hi va pintar algunes escenes d’interiors. A la mort de l’artista (1932) la casa va passar a una branca dels seus nebots directes,  la família Rocamora, que la va vendre a la Diputació de Barcelona (1970), atès l’interès que oferia per a l’ampliació de Maricel. L’edifici va passar per diverses intervencions de reforma abans i després del darrer canvi de titularitat.

Amb el Projecte de restauració, condicionament i remodelació del conjunt d’edificis del Museu Maricel de Mar, Can Rocamora i Museu del Cau Ferrat de Sitges, Can Rocamora ha quedat definitivament integrat al conjunt patrimonial de Maricel i als usos museogràfics.