El Cau Ferrat és molt més que un estudi d’artista, taller de treball o galeria de col·leccionista. Des del seu origen, l’any 1887 al carrer Muntaner de Barcelona, al seu trasllat a Sitges en 1894, aquest singular espai no va deixar de créixer amb peces d’artesania en vidre, ceràmica o ferro forjat.
El resultat final ha estat un espai que relata com a pocs el naixement de l’art modern i la creació d’un escenari perfecte per a la salvaguarda de les diferents col·leccions artístiques de Santiago Rusiñol. Entre elles, la col·lecció de ferro forjat que dona nom al Cau Ferrat. I on algunes de les seves peces porten més d’un segle atraient amb un cert magnetisme la mirada dels visitants.
És el cas de la porta ferrada. Obra que no havia estat objecte d’un estudi en profunditat per l’escassetat de detalls sobre el seu origen i les diferents transformacions sofertes en una història gairebé mil·lenària.
Més enllà d’un simple peça de museu, la porta ferrada demostra que la història de l’art i l’estudi de la iconografia han d’anar de la mà de la metodologia científica i del treball arqueològic per a conèixer tots els detall invisible als nostres ulls.
Per la Peça del Mes de Gener de 2022, els Museus de Sitges han comptat amb el treball de dos experts en aquesta mena d’obres. Lluïsa Amenós, doctora en història de l’art i investigadora especialitzada en els arts del ferro i la metal·listeria, acompanyada per Jaume de Bargas, mestre serraller i creador del Museu del pany i la clau de Destral de Calafell.
Llarga història d’una porta ferrada al Cau Ferrat
L’estudi elaborat per Lluïsa Amenós pretén fer un recorregut històric des del naixement d’aquesta porta guarnida amb ferro fins a la seva arribada al Cau Ferrat de Santiago Rusiñol.
Un camí al llarg de nou segles que acaba portant la porta ferrada fins a la casa-estudi de l’artista a Sitges fa probablement més 120 anys i que s’atura en aspectes fonamentals que ajuden a comprendre la seva fabricació i transformació.
D’una banda, els detalls característics que ens permeten datar-la, des de la iconografia als elements que la conformen i la seva anàlisi en un laboratori. I per l’altra, la seva adquisició i incorporació a la col·lecció de ferro forjat a través de testimonis literaris com els de Miquel Utrillo o el mateix Santiago Rusiñol.
La història que amaga aquesta peça i el treball que ha portat a la seva datació són detalls que hem pogut conèixer durant l’acte presentació de la investigadora. I que han deixat un doble llegat documental als Museus de Sitges: la fitxa tècnica de la Peça i un glossari de panys i claus.
Una Peça del Mes vinguda del Pirineu Català
L’estudi de la porta ferrada ha tret a la llum diversos aspectes que s’han de destacar:
Iconografia: La ferramenta ens permet deduir que es tracta d’una peça romànica, a partir de les formes a base d’espirals i plaques clavades que la conformen. Totes elles molt ben treballades, tant en la ferramenta com en els claus que la subjecten, i amb una iconografia singular. Un fet que reforça la diferència de gruix entre la fusta i el ferro, fruit del desgast pel pas dels segles i de les millores executades en l’estructura perquè suportés l’envelliment.
Components: Fins a 8 panys trobem distribuits en la porta, en la seva majoria de l’època medieval i en alguns casos de gran singularitat i originalitat. Alguns panys són parcialment originals mentre que altres han estat instal·lats posteriorment. La coexistència entre ambdós tipus de plaques ha permès reforçar l’estructura original.
Ferro forjat, retallat, cisellat, reblat i soldat en forja, i fusta de pi
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol
Funcionalitat: Alguns elements decoratius, com els escuts que es poden apreciar, ens traslladen a la ferramenta de la data original de la porta. La funció d’aquests escuts, tot i no estar garantida, sí que sembla que hagi estat la de tapar forats. Tanmateix, la porta ferrada també compta amb altres elements en ferro que acompleixen una funció d’articulació a base d’espigons i golfos.
Datació: Tots aquests elements ens porten a situar la peça a l’època daurada de l’art romànic (segona meitat del segle XI a primera meitat del segle XII). Així i tot, l’element més aclaridor ha estat l’anàlisi en un laboratori, fent l’ús del radiocarboni. Tècnica que ha situat l’origen de la seva fusta a un arbre talat entre els anys 1022 i 1160.
Una porta a la col·lecció de forja de Rusiñol
Els testimonis visuals i escrits han permés fer un seguiment de la història recent de la peça. Segons les fotografies del Cau Ferrat podem situar l’arribada de la porta entre el 1894 i el 1899. Procedent de l’alta muntanya catalana, segons el relat de Miquel Utrillo.
Entre les reproduccions posteriors a l’arribada de la porta ferrada al Cau Ferrat algunes estalvien detalls especialment en els panys. Fet que ens permetria suposar que a Rusiñol no li devien agradar els nombrosos forats originals d’una porta que ja tenia més de vuit segles d’història i demanaria afegir-hi més panys per lluir la seva estructura general.
A partir dels viatges realitzats pel mateix Santiago Rusiñol al Pirineu de Catalunya, la recerca de la porta ferrada ens trasllada fins a alguna antiga església de la Cerdanya. Fet que reforcen les fonts escrites que ens indiquen el saqueig de diferents esglésies pirinenques a finals del segle XII. I tot i que ha estat impossible determinar-ne quin era el temple exacte, s’ha pogut avançar en una llista de possibles ubicacions.
Tots aquests detalls, fruit d’un intens treball de recerca, ens permeten familiaritzar-nos amb l’origen d’aquesta imponent porta ferrada i obren la possibilitat a aprofundir-hi encara més en el seu estudi a través d’una futura recerca que potser ens portarà al lloc on va ser instal·lada i d’on va desaparèixer.
Bibliografia
Lluïsa Amenós. «Les portes ferrades romàniques al sud del Pirineu català», a: Quaderns del Museu Episcopal de Vic, vol. 3 (2009), p. 57-92. En línia: https://cutt.ly/eOpDJCR
Lluïsa Amenós. «L’origen de la col·lecció de ferros conservada al Museu Cau Ferrat de Sitges», a: Butlletí de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, vol. 20 (2006), p. 105-125. En línia: https://cutt.ly/KOmtgQy
Pierre F. Bailly. Ferronneries d’Espagne. Casablanca: Éditions de la Cigogne, 1952, PL. xvii, núm. 1.
Catálogo de los hierros del “Cau Ferrat” y de “Maricel” de Sitges. Barcelona: Publicaciones de la Junta de Museos, 1946, p. 162.
Antonio García Llansó. «El Cau Ferrat: colección de hierros de Santiago Rusiñol», a: La Ilustración artística, núm. 839 (24 de gener de 1898), p. 70.
Antonio García Llansó. Cau Ferrat: colección de hierros de Santiago Rusiñol [Artes y Ciencias]. Barcelona: Imprenta de Henrich y Cia., 1902, làm.II.
Guia del museo del ‘Cau Ferrat’ (Fundación Rusiñol). Sitges. Barcelona: Publicaciones de la Junta de Museos de Barcelona, 1940, p. 59, fig. p. 60.
Lluis Labarta. Hierros artísticos, vol. I. Barcelona: Francisco Seix editor, 1901, làm. 1.
Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera, Josep Goday i Casals. L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. III, 2. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1983 [1911], p. 769, fig. núm. 1.123.
[Miquel Utrillo]. Museu del “Cau Ferrat”. Fundació Rusiñol. Guia Sumària. Barcelona: Ajuntament de Sitges, Junta de Museus, Patronat del Cau Ferrat, 1933, p. 76; fig. p. 75.
Enric Ventosa. «8.19.1. Museu del Cau Ferrat de Sitges», a: Les portes ferrades catalanes. Tarragona: Diputació de Tarragona, 2009, p. 295-296.
Frederic-Pau Verrie. «Les arts decoratives», a: L’Art Català, vol. I. Barcelona: Aymà, 1958, p. 244, fig. núm. 230.
Crèdits fotogràfics
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
Autor
Xavier Garcia, Bibliotecari dels Museus de Sitges
Deixa un comentari