Aquest 2021, commemorant el 90è aniversari de la seva mort, els Museus de Sitges ens conviden a retre homenatge a Santiago Rusiñol. Un artista amb diverses dimensions artístiques que inclouen un magnífic llegat literari. A través de la seva novel·la, els seus articles periodístics o les seves peces teatrals descobrim un Rusiñol polifacètic amb una escriptura adreçada a tots els públics.
En el marc de la presentació del nou guió literari del Museu del Cau Ferrat, i recordant els seus testimonis literaris, el filòleg i catedràtic d’Institut de Llengua i Literatura Catalanes Andreu Bosch ens descobreix un missatge de Santiago Rusiñol adreçat a tothom. Tant a alumnes universitaris com a estudiants de batxillerat, i que podrien sentir com a seu des dels sitgetans als visitants arribats de qualsevol racó del món.
Recordant des de bon començament d’any la figura de Rusiñol, la Peça del mes de gener té com a protagonista una obra teatral de caràcter simbolista: ‘L’alegria que passa‘. Un estudi, a càrrec del mateix Andreu Bosch, que s’atura tant en les raons que van impulsar la seva escriptura com en el fet que es tracti d’una obra total i en els principals trets que caracteritzen la seva estructura.
Una peça literària escrita l’any 1897, i publicada per Tipografia L’Avenç, que va reunir la lletra de Santiago Rusiñol amb la música d’Enric Morera i la il·lustració d’Arcadi Mas i Fontdevila. Però que també va donar peu a una altra faceta poc coneguda de Rusiñol, la de cartellista amb una peça plena de simbolisme que resumeix l’esperit: l’art de viure amb llibertat.
Gaudiu doncs amb nosaltres de ‘L’alegria que passa‘.
L’origen de l’obra teatral
En llegir ‘L’alegria que passa‘, hi ha una faceta de Santiago Rusiñol que sobresurt per davant de les altres: el caràcter nòmada de l’autor. Ja de ben jove, Rusiñol va participar d’excursions per Catalunya on coincidí amb altres intel·lectuals de l’època.
Un vessant viatger que, durant l’estiu del 1889, el va portar a voltar pel país acompanyat pel seu amic Ramon Casas. Fruit d’aquella experiència transhumant, aquell mateix any va publicar la crònica del citat viatge a les pàgines de La Vanguardia amb el títol ‘Por Cataluña. Desde mi carro‘.
Relat que, més enllà del fet de viatjar, mostra la filosofia vital de Rusiñol qui entén el trajecte com un procés de creixement personal i de descobriment d’altres viatgers, arran de l’experiència viscuda. Amb ‘Desde mi carro’, l’autor coincideix amb una companyia de còmics ambulants on la teatralitat amaga la crua realitat dels comediants.
En un apropament als “joglars del poble” que Rusiñol reprendria amb ‘Anant pel món‘ (1895) i on deixaria clara que la seva missió és fer riure “amagant el sofriment darrere d’una rialla“. Una raó per seguir el llarg camí que l’artista sintetitza en el cartell de l’obra.
Obrint pas a una reflexió del mateix Andreu Bosch que ens transmet a través de diverses preguntes.
de Santiago Rusiñol i Prats (1898)
Litografia sobre paper
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol
Era Santiago Rusiñol més pintor que escriptor? O tot el contrari? Mostra aquesta imatge, en realitat, dues cares de la mateixa moneda?
Aquesta rialla que amaga la crua realitat, i que només pretén inspirar el goig de viure, contraposa la llibertat del còmic ambulant amb la seva buidor existencial. En el cartell d’una obra teatral que feu col·laborar Santiago Rusiñol amb Enric Morera per empentar el projecte del teatre líric català.
Una obra d’art total que, d’acord amb el propòsit modernista, reuneix el teatre amb la música, la poesia i la il·lustració, plasmada aquesta última tant en el cartell de Rusiñol com en el dibuix d’Arcadi Mas i Fondevila per la portada del llibre.
Del títol a l’estructura de l’obra
El caràcter simbolista de ‘L’alegria que passa‘ surt a la trobada del lector des del mateix títol de l’obra fins a la darrera línia.
El títol del llibre de Santiago Rusiñol, obra lírica en un sol acte, sorgeix de la “joie de vivre” parisenca, la condició fugaç de la vida i l’omnipresència de la mort. Tant lligada al decadentisme català en l’època modernista com coneguda per Rusiñol durant la seva estada a la capital francesa.
(Barcelona, Tipografia L’Avenç, 1898)
Paper imprès i enquadernat
Col·lecció Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol
Tot i que, si ens hem de quedar amb una lliçó, aquesta és la necessitat d’estar sempre preparats per no deixar passar les oportunitats que ens dóna la vida. Ocasions úniques per gaudir l’alegria i, en definitiva, per sentir-nos vius. Ja que, com recorda Andreu Bosch, “l’alegria passa de llarg si no ets capaç d’atrapar-la al vol“.
El concepte de l’alegria de viure, que va guanyar importància en la literatura francesa del segle XIX arran de la publicació de ‘La joie de vivre‘ d’Emile Zola, contraposa a través de l’obra de Rusiñol dos gèneres literaris com són la prosa i la poesia. Així com dos dels actors protagonistes de la peça: Joanet i Zaira que són símbols de la tedia realitat i de l’ideal artístic, respectivament.
Dos mons que xocaran amb l’arribada del carro que transporta als saltimbanquis fins al poble.
obra de teatre de Santiago Rusiñol (1898), de Ramon Pichot i Gironès (cap a 1898)
Dibuix a llapis carbó i pastel sobre paper
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol
Imatge 2: Noia amb vestit de saltimbanqui. Possible esbós per a un personatge de L’alegria que passa,
obra de teatre de Santiago Rusiñol (1898), de Ramon Pichot i Gironès (cap a 1898)
Dibuix a llapis carbó i pastel sobre paper
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol
‘L’alegria que passa‘ enfronta l’artista amb la societat. Quan el primer (l’artista) duu la poesia, que simbolitza la bellesa, davant del segon (la societat) on impera la prosa, és a dir la desídia. Un esforç que no té recompensa perquè la societat és incapaç de veure més enllà del món material, i que condemna a l’artista a la marginació en el seu rebuig d’una vida acomodada.
És en aquest context quan l´obra de Rusiñol adquireix un nou significat. Quedant contraposats Joanet, símbol de la realitat i la prosa, enfront de Zaira, símbol de l’art i la poesia. I desitjant, cadascun dels dos, el que l’altre té. Un conflicte sense solució per l’actitud egoista de la societat, on el “clown“, és l’alter ego de Rusiñol i on el modernisme no aconsegueix un dels seus grans reptes: transformar la societat.
Una lluita, la de la poesia enfront de la prosa, que lluny detenir un guanyador definitiu ens ha de fer viure “esperançats en un món millor“, conclou Andreu Bosch.
Bibliografia
Rusiñol, Santiago. ‘Por Cataluña. Desde mi carro”. Dins: La Vanguardia. 30/06/1889. p. 4. En línia: http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1889/06/30/pagina-4/34650550/pdf.html
Rusiñol, Santiago; Morera, Enric. ‘L’alegria que passa. Quadre líric en un acte’. Barcelona: Tipografia L’Avenç, 1898. 110 p.
Crèdits fotogràfics
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
Xavier Garcia, bibliotecari dels Museus de Sitges
Deixa un comentari