La singularitat del Palau de Maricel prové, no només del lloc on està situat, sinó també de les obres que allotja i dels elements arquitectònics que el conformen.
Es tracta d’una construcció formada per dos edificis: el Palau Maricel de Terra, al costat interior del carrer Fonollar, i el Palau Maricel de Mar, al costat exterior. Però que alhora queden units per un pas elevat sobre el mateix passatge que els separa.
Emmarcat entre l’església parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla i el Racó de la Calma, i situat just enfront del Museu del Cau Ferrat, el Palau Maricel s’aixeca literalment sobre la mar Mediterrani. Reunint no només el Mar i el Cel, sinó també tota mena de detalls arquitectònics. Alguns creats per artistes de l’època, com la font de Daniel Zuloaga Boneta o les escultures de Pere Jou, i d’altres procedents de diversos edificis històrics a punt de ser enderrocats, com la porta d’accés al Palau de Maricel.
Elements que encara amaguen incògnites sobre els seus orígens, més d’un segle després de la seva inauguració.
El projecte de Miquel Utrillo per Maricel
El disseny conjunt de la residència de Charles Deering a Sitges va ser batejat per Miquel Utrillo com a ‘Maricel’, en homenatge a l’obra teatral d’Àngel Guimerà. Tot i això, és un edifici que podem dividir en dues parts.
La primera és la zona residencial principal, construïda a partir de la rehabilitació de l’antic Hospital de Sant Joan Baptista (segle XIV) ubicat enfront de la mar. Espai que anomenarem Maricel de Mar. Mentre que la segona és un edifici de nova planta concebut a partir de l’aprofitament de petites construccions preexistents i ja enderrocades. Espai que tenia com a principal funció allotjar col·leccions d’art i acollir festes i recepcions i que anomenarem Maricel de Terra.
Annex a aquests dos edificis, units per un pont sobre el carrer Fonollar, i situat entre l’antic hospital i el Cau Ferrat de Santiago Rusiñol, s’hi troba un petit habitatge que coneixem com a can Rocamora. Adquirida i rehabilitada per Deering, per tal de fer-ne una residència hivernal, ja que resultava difícil escalfar els grans espais del Palau de Maricel.
Maricel és un gran projecte amb estil historicista i que reuneix espais interiors ben diferenciats, com el Saló d’Or, el Saló Blau, la Sala Capella o la Sala Vaixells. Resultant Maricel de Mar amb un aire més popular i Maricel de Terra amb un altre aire més cosmopolita, per efecte de l’acumulació de vitralls, enteixinats amb cassetons, plafons ceràmics, grans tapissos i diversos retaules, entre els detalls interiors. Així com un claustre amb vistes al mar, diferents terrasses i un pati d’entrada com a elements exteriors.
Un conglomerat d’elements arquitectònics
Miquel Utrillo, en tant que arquitecte de l’obra, i Charles Deering com a promotor, van treballar simultàniament en la cerca dels diversos elements arquitectònics antics que conformen el Palau de Maricel.
A Maricel trobem des de portes i finestres, a capitells i elements decoratius que li atorguen caràcter. Sent el resultat final una construcció amb esperit eclèctic, tal com mostren les imatges de l’Itinerari creat amb motiu del centenari de Maricel. Podent-se apreciar en elles alguns mobles creats a partir de l’assemblatge de diferents parts, des d’antics retaules a peces d’altres mobles amb més antiguitat.
Utrillo va viatjar pel país amb el propòsit de portar a Sitges fragments d’edificis antics per tal de conferir caràcter propi al Palau. Peces com les escultures de Sant Jordi i Sant Miquel, arribades de la ciutat de Balaguer; la balconada provinent de Santa Coloma de Queralt o els capitells romànics repartits per diferents esglésies del Pirineu de Catalunya.
A banda d’altres elements arribats de diverses regions d’Espanya, com la porta d’accés al Palau de Maricel, d’accés d’estil gòtic isabelí i que es creia provinent del Palau Villena de Cadalso de los Vidrios de Madrid. Una teoria que han rebatut des de Salamanca, en comparar la porta sitgetana amb una portada a la qual se li va perdre el rastre fa més d’un segle.
La porta salmantina del Palau de Maricel
Sorprenentment, ha estat la Gaceta de Salamanca entre altres mitjans locals, qui ha assenyalat la procedència de la porta principal d’accés al Palau de Maricel. Peça que correspon a la portada d’estil gòtic de l’antiga església de Sant Adrià, que va desaparèixer a principis del segle XX i que cent anys després ha aparegut a Sitges.
L’origen d’aquesta obra es remunta al començament del segle XII, quan va ser aixecada per ordre del cabdill Pedro de Anaya i més tard, al segle XV, va ser completada la construcció de la plaça que l’allotjava. Fins que l’any 1480, el regidor de Salamanca i la seva dona van ordenar l’edificació d’una capella a l’interior del temple per acollir els seus sepulcres.
Sens dubte, la portada nord de l’església de Sant Adrià era la més destacada de l’edifici, pel seu disseny i ornamentació en estil gòtic tardà. Però el pas de les tropes franceses i la guerra van afectar considerablement l’estat de tot l’edifici. Fins que a mitjans del segle XIX va acabar amb la volta enfonsada i part de la torre ensorrada.
Sense inversió per a recuperar-la, l’any 1852 l’arquitecte municipal Tomás Francisco Cafranga va ordenar el seu enderrocament. Finalment, l’església va ser desmuntada i la portada va acabar a l’Hospital General de la Santísima Trinidad, com a entrada al cementiri de les religioses del centre.
L’any 1904, amb la construcció d’un nou hospital, aquest va quedar abandonat, fins que una dècada després, la portada de l’església de Sant Adrià va desaparèixer sense deixar rastre. Per acabar apareixent al nou edifici promogut pel multimilionari Charles Deering i dissenyat per Miquel Utrillo a Sitges: el Palau de Maricel. Després de ser adquirida per Deering l’any 1910.
La façana de l’edifici va començar a reformar-se l’any 1914 i va culminar amb la instal·lació de la portada procedent de Salamanca, de pedra arenisca I estil gòtic, com a porta principal del Palau. Sent inaugurada l’any 1916.
Una nova història per un edifici amb moltes vides!
Crèdits fotogràfics
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
Xavier Garcia, bibliotecari dels Museus de Sitges
Deixa un comentari