Dins l’univers singular del Museu del Cau Ferrat hi ha peces que, més enllà del seu valor material, tenen la capacitat de sorprendre i d’obrir noves lectures sobre la personalitat de Santiago Rusiñol i el context cultural del seu temps.
Entre col·leccions de ferro forjat, vidre antic, ceràmica, pintura, escultura i altres peces que configuren el singular “temple de l’art” que Rusiñol va imaginar a Sitges, hi destaca una peça especialment inesperada: un vestit de torejar datat entre finals del segle XIX i inicis del XX.
No es tracta només d’una raresa dins del fons Cau Ferrat. La seva presència convida a qüestionar determinades visions simplificades sobre Rusiñol i a recuperar aspectes menys coneguts del seu univers intel·lectual. El vestit, atribuït al matador Antonio Fuentes y Zurita, és una peça excepcional tant pel seu valor patrimonial com per la història humana i cultural que concentra.
Una obra que ha protagonitzat la Peça del Mes de maig de 2026 als Museus de Sitges. La ponència ha anat a càrrec d’Alejandro Fernández Ortiz, tècnic de Cultura i graduat en Humanitats per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona.
I podeu recuperar la seva presentació a través de les xarxes socials dels Museus de Sitges.
El vestit de torejar d’Antonio Fuentes al Cau Ferrat
La col·lecció del Cau Ferrat és, en essència, el reflex de la mirada de Rusiñol on cada objecte respon a una manera d’entendre l’art i el món. Tot i que hi conviuen disciplines i procedències diverses, la tauromàquia hi té una presència gairebé anecdòtica. A banda d’aquest vestit, només destaca una altra obra vinculada a aquest univers: la pintura La cursa de braus (El quite) (1900), de Pablo Ruiz Picasso. Aquesta escassa representació fa encara més significativa la conservació d’un conjunt d’indumentària taurina dins el museu.
Per entendre-ho cal apropar-se a la relació que Santiago Rusiñol va mantenir amb el món dels toros. La imatge més coneguda de Rusiñol és la de l’artista modernista, escriptor, col·leccionista i figura central de la vida cultural catalana. Tanmateix, els seus escrits periodístics revelen una personalitat més complexa i permeable als grans fenòmens socials del seu temps. Durant gairebé dues dècades va col·laborar regularment a L’Esquella de la Torratxa, amb textos on apareixen reiteradament reflexions sobre la tauromàquia.
No eren cròniques taurines convencionals ni textos especialitzats. Rusiñol observava el fenomen des d’una perspectiva cultural i estètica, amb el to irònic i crític característic de la revista, però deixant entreveure un coneixement profund del món dels toros i una assistència habitual als espectacles. Els seus comentaris mostren interès tant pel component social de la festa com per la seva dimensió escènica.
En aquest sentit, la seva mirada resulta especialment reveladora. Per a Rusiñol, el toreig podia transcendir la mera exhibició popular per convertir-se en una forma de ritual, gairebé en una cerimònia estètica. Aquesta lectura encaixa amb la seva pròpia concepció de l’art: una experiència carregada de simbolisme, espiritualitat i intensitat emocional.
La seva afició tampoc era excepcional dins dels cercles artístics del moment. Ramon Casas va representar reiteradament escenes taurines i trobava en les places de braus espais privilegiats d’observació pictòrica. Fet que va quedar palés en l’exposició «Ramon Casas: La modernitat anhelada» celebrada als Museus de Sitges l’any 2016.
Altres figures vinculades al modernisme també compartien aquest interès. En aquest context, Rusiñol participava d’un ambient cultural on la tauromàquia formava part del paisatge visual i intel·lectual.
És en aquest marc que cal situar la relació amb Antonio Fuentes y Zurita (1869–1938), qui va ser un dels grans noms del toreig del canvi de segle i va destacar pel seu estil elegant, contingut i profundament clàssic. La seva manera de torejar fugia de l’efectisme i prioritzava el domini tècnic i la puresa formal.
No costa imaginar que aquesta manera d’entendre la tauromàquia pogués connectar amb la sensibilitat de Rusiñol. Una notícia de març de 1907 al Baluart de Sitges ja mencionava la incorporació del vestit al Cau Ferrat, com a obsequi personal del matador a l’artista. Mentre que temps després, l’any 1913, Rusiñol i Fuentes van ser retratats compartint un acte d’homenatge a Barcelona, en un imatge que reforça la idea d’una amistat integrada dins dels cercles socials i culturals del moment.
El vestit conservat al Cau Ferrat constitueix avui un document excepcional d’aquesta relació.
(Finals del segle XIX – inicis del segle XX)
Setí de color blau, fil metàl·lic d’or, lluentons, cotó i seda
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol
Es tracta d’un conjunt compost per jaqueta, armilla, pantalons i funda, confeccionat en setí i decorat amb brodats de fil metàl·lic daurat, lluentons i aplicacions ornamentals. Originàriament devia correspondre a una combinació coneguda com a “puríssima i or”: teixit blau cel amb decoració daurada, tot i que el pas del temps ha alterat lleugerament la tonalitat.
Però més enllà del seu valor estètic, el vestit també expressa una jerarquia simbòlica pròpia del ritual taurí. L’ús del brodat daurat estava reservat als matadors i als picadors, diferenciant-los dels altres integrants de la corrida. La indumentària funcionava així com una forma de representació pública i de construcció d’identitat.
Avui, contemplat dins del Cau Ferrat, aquest vestit deixa de ser només una peça d’indumentària per convertir-se en un objecte carregat de significats. Parla de les amistats de Rusiñol, dels seus interessos culturals, dels espais compartits entre art i espectacle i de la permeabilitat entre disciplines que caracteritzà la modernitat de finals del segle XIX i inicis del XX.
Però també ens recorda que les col·leccions dels museus són molt més que conjunts d’objectes: són relats construïts a partir de decisions, afectes, intercanvis i biografies. I aquest vestit de torejar és una de les peces que millor exemplifica la naturalesa oberta i sorprenent del Cau Ferrat: un museu que continua revelant noves històries i ampliant la nostra manera d’entendre Santiago Rusiñol i el seu temps.
Bibliografia bàsica
CERDÀ I DURÀ, Elisabet; FLOR RODRÍGUEZ, Rosa. Informe de conservació i restauració del Centre de
Documentació i Museu Tèxtil. Diputació de Barcelona i Ajuntament de Terrassa, 2016.
DEL ARCO, Manuel. «Mano a mano. Maria Rusiñol de Planas», a: La Vanguardia, 5 de març de 1961, p. 27.
«Novas», a: Baluart de Sitges, 2 de març de 1907, p. 3.
RODRÍGUEZ ESTEBAN, Juan Carlos. «Santiago Rusiñol y los toros», a: Revista de Estudios Taurinos, núm. 50
(2022), p.11-52.
RODRÍGUEZ ESTEBAN, Juan Carlos. Un nou retrat de Santiago Rusiñol a través dels seus escrits a l’Esquella
de la Torratxa. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022.
Crèdits fotogràfics
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
Autor
Xavier Garcia, Bibliotecari dels Museus de Sitges
Deixa un comentari