Cada objecte, gest i peça tèxtil té un significat simbòlic profund en el cerimonial de la maçoneria. Rituals que representen el camí de perfeccionament personal, on es transmeten valors morals, espirituals i filosòfics i on s’empren objectes i vestimenta específica (davantal, guants o mocadors).
Tots aquests elements, inclosos els mocadors, conformen un llenguatge simbòlic que de caràcter iniciàtic on estan molt presents les metàfores de la construcció (arquitectura) per parlar de l’ésser humà.
Els mocadors i teixits maçònics es col·leccionen per raons de valor històric, qualitat artesanal o importància de la seva manufactura. Fets pels quals, l’estudi i la posada en context respecte a altres peces existents és de vital importància.
Dins la col·lecció del Museu Romàntic Can Llopis de Sitges, una peça singular tant per la seva qualitat tècnica com pel seu significat simbòlic. Un mocador maçònic de seda que ha esdevingut protagonista de La Peça del Mes de març dels Museus de Sitges.
La peça ha estat presentada creadora i investigadora de teixits Montserrat Bargalló Sánchez, especialista en gestió i conservació del patrimoni moble. Un acte que ha tingut lloc als Museus de Sitges, i que ha deixat al descobert gran quantitat de detalls tècnics i elements simbòlics.
La història d’un mocador de simbologia maçònica
Aquesta peça de format quadrangular està confeccionada amb teixit de calada en lligament de tafetà i decorat mitjançant estampació amb planxa de coure. El fons, pintat a mà, reforça el caràcter artesanal i únic de l’objecte.
Més enllà del seu valor material, el mocador ens introdueix en l’univers de la maçoneria, una institució històricament marcada per la discreció i, en molts moments, per la persecució. Aquesta realitat ha dificultat sovint la correcta identificació i contextualització de les peces vinculades a aquest àmbit, que han arribat als museus amb informació fragmentària.
La iconografia del mocador és rica i complexa, amb representacions com el Temple de Salomó, l’ull del Gran Arquitecte, el compàs o elements simbòlics com calaveres i abelles. Aquests motius no són merament decoratius, sinó que formen part d’un llenguatge simbòlic destinat a transmetre coneixement dins la lògia.
Aquest tipus de teixits té el seu origen en pràctiques del segle XVIII, quan els símbols maçònics es dibuixaven de manera efímera durant les reunions. Progressivament, aquests esquemes es van fixar en suports duradors com teles o pintures, donant lloc als anomenats “draps de traç”. Al segle XIX, aquests objectes es van estandarditzar i difondre àmpliament.
Pel que fa a la seva funció, es considera que podria tenir una triple intencionalitat: com a recurs mnemotècnic per als membres de la lògia, com a eina didàctica en els processos d’aprenentatge, o bé com a objecte ritual, especialment vinculat a cerimònies d’iniciació.
Mocador (Anglaterra, segle XIX)
Teixit de calada, de seda, amb lligament tafetà. Estampat per una cara
amb mètode directe i tècnica de planxa de coure. Fons pintat a mà
Museu Romàntic Can Llopis, Sitges. Col·lecció del Romanticisme
La presència de peces molt similars en col·leccions internacionals evidencia la circulació global d’aquesta iconografia, convertint aquests mocadors en un testimoni de la difusió material de la maçoneria més enllà de fronteres.
Així, aquesta peça no només destaca per la seva bellesa formal, sinó també perquè ens permet recuperar una cultura visual que, durant segles, es va moure entre la visibilitat simbòlica i la necessitat de discreció.
Una peça singular que ens recorda la riquesa i diversitat de la col·lecció del Museu Romàntic Can Llopis.
Bibliografia bàsica
Andreu Adame, Cristina; Isbert Vaquer, Francesc et al. J. Vives Llull. L’home i el col·leccionista. Maó: Museu de Menorca, 2001.
Desantes, Blanca; Frades, María José. Atributos masónicos en el Archivo Histórico Nacional. Sección Guerra Civil. Salamanca: Ministerio de Cultura, 1993.
Sánchez Ferré, Pere. La maçoneria a Catalunya (1868-1947). Volum I. Premià de Mar: Clavell cultura SL, 2008.
Crèdits fotogràfics
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
Autor
Xavier Garcia, Bibliotecari dels Museus de Sitges
Deixa un comentari