Joan-Lluís Bozzo visita el club de lectura Santiago Rusiñol

La sessió del club de lectura Santiago Rusiñol del passat 14 de novembre alMuseus de Sitges va comptar amb la visita de Joan-Lluís Bozzo. Va ser una ocasió especial que coincideix amb la commemoració del centenari de la mort d’Àngel Guimerà i que va servir per comentar una de les seves obres que va ser
dirigida pel mateix Bozzo.

INTRODUCCIÓ I JUSTIFICACIÓ

En aquesta sessió vam tractar l’obra d’Àngel Guimerà Mar i cel per commemorar el centenari de la seva mort. L’hem proposat com a autor convidat del nostre Club no només per això sinó també perquè va ser amic de Santiago Rusiñol i tenim en el Cau Ferrat un magnífic carbó de Ramon Casas dedicat al «Manelic», el personatge central de l’obra de Guimerà «Terra baixa». A l’hora de decidir l’obra vam pensar que seria una bona oportunitat per als membres del Club  la reposició de la versió musical de Dagoll Dagom en el curs 2024-2025. També hem volgut aprofitar l’ocasió per establir una productiva col·laboració amb Marc Montroig, professor de literatura i conductor del Club de lectura de la Biblioteca Santiago Rusiñol que justament han tractat el mateix text entre novembre i desembre, ben coordinat amb el nostre Club. A més, hem pogut comptar amb la participació de Joan Lluís Bozzo, director que va portar a escena en els anys vuitanta la versió musical de Dagoll-Dagom que esmentàvem més amunt.

EL TEXT

Tot i que és un llibre fàcil d’obtenir per les moltes reedicions que se n’han fet,  el text en format electrònic es pot obtenir de manera gratuïta en l’enllaç.

L’AUTOR

Per familiaritzar-se amb la biografia de l’Àngel Guimerà (o, simplement, rememorar-la) hi ha alguns enllaços recomanables:

Vida i obra de d’Àngel Guimerà i Jorge, per la Viquipèdia.

Ressenya de l’autor, per Enciclopèdia.cat.

Àngel Guimerà, a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC).

Àngel Guimerà, a lletrA – La literatura catalana a internet – UOC.

Any Àngel Guimerà, per XTEC – Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya

Mar i cel, d’Àngel Guimerà. Dossier didàctic elaborat per Ramon Bacardit sobre Àngel Guimerà i l’obra Mar i cel publicat en el programa El Gust per la Lectura el curs 2022-2023

UN DETALL EN LA BIOGRAFIA QUE VA REPERCUTIR EN L’OBRA

Àngel Guimerà va néixer el 1845 a Tenerife i va ser inscrit com a  fill il·legítim, de pares desconeguts. Ni la mare no el va reconèixer com a fill popi.

Hi va viure fins als 9 anys, quan els seus pares, llavors ja casats, van viatjar al Vendrell, el poble originari del pare. Per il·lustrar i subratllar aquest moment Artur Puighibet ens va fer una animació sobre una foto real de Guimerà i una altra sobre una imatge generada per ell mateix amb AI. Quan va arribar al Vendrell era un nouvingut, amb un entorn lingüístic i cultural totalment diferent per a ell i, tot i ser un tema controvertit per la crítica, s’apunta a la seva possible homosexualitat. Va haver de suportar  marginació en aquell moment? Amb nou anys, una ànima sensible, com devia ser Guimerà, va patir com després veuríem patir tants personatges literaris creats per ell? No ho podrem saber mai del cert. El que sí és unànime per part de la crítica és que hi ha una base autobiogràfica en els protagonistes marginals de les seves obres. Un bon exemple n’és en Saïd de l’obra Mar i cel (1888), un pirata mestís. També en són, el Manelic a Terra baixa (1896), o l’ Àgata a La filla de la mar (1899), justament els protagonistes pintats en un mural per Ignasi Blanch a cal Ximet, la casa pairal de Guimerà al Vendrell.

UN ESTUDI DE MONTSERRAT ESQUERDA MOLT RECOMANABLE

Pel que fa al tema de la possible homosexualitat i també a la relació de Guimerà amb Sitges podeu consultar l’escrit de Montserrat Esquerda al número 55 La Xermada  a les pàgines 26-30 L’estranya parella Guimerà i Aldavert a Sitges en el següent enllaç.

RELACIONS DE GUIMERÀ AMB SITGES

Hi ha a l’Arxiu Històric de Sitges un bust de guix d’Àngel Guimerà que procedeix de la taula del despatx d’Isidor Cartró i Robert, que va ser alcalde de Sitges i reverenciava el literat. Aquest bust està exposat a la vitrina dedicada a commemoracions a l’Arxiu Històric, juntament amb la postal amb el seu retrat que es va editar a Sitges l’onze de setembre de 1924 en ocasió de la Diada Nacional i en commemoració de la defunció del literat.

LES RELACIONS ENTRE GUIMERÀ I RUSIÑOL

EL 17 DE JULIOL DE 1895 UNS VISITANTS IL·LUSTRES VISITEN EL CAU FERRAT

La visita va ser memorable. I també la nit en vetlla que van passar  a la torreta del Cau, sobre el mar, Àngel Guimerà i Emilia Pardo Bazan. aquesta acompanyada del seu fill, en Jaime, del mateix Rusiñol, de Modesto Sánchez Ortiz, de Josep M. Jordà i de Miquel Utrillo. Tant ho va ser, que va merèixer fins i tot l’atenció de la premsa del moment.

 Uns mesos més tard, Àngel Guimerà envia una carta a Santiago Rusiñol en la qual li demana que escrigui una crònica de les seves impressions de l’estada que havia fet a Granada per ser publicada a la Renaixença. La carta, datada el 13 de novembre del 1895,  es conserva a l’Arxiu  Històric de Sitges.

Un altre exemple de la consideració de Rusiñol per Guimerà la trobem en la crisi del teatre català del 1905. En aquell moment l’empresari Ramon Franqueza demana el suport de Rusiñol i altres autors a la seva posició. Rusiñol li respon en els següents termes:

Aquí us envio la papereta firmada, però fent-vos una salvetat, i és que no en feu ús fins que tingueu la firma d’en Guimerà.

«Realment hi havia amistat entre tots dos. Per la literatura i pel catalanisme.» ens deia Juan Carlos Rodríguez. I ho demostrava amb exemples d’escrits de Rusiñol a L’Esquella de la Torratxa que expliciten la seva admiració i estima per Guimerà.

Com a exemple, un fragment d’un article publicat el 26 març de 1909 a propòsit de l’homenatge que se li estava preparant per al maig d’aquell any.

El glosador també vol portar una modesta fulla a la corona de llorer que tot el poble de Catalunya prepara a n’el nostre Guimerà. Que el més gran dels poetes dramàtics de Catalunya se la mereixés una corona, això el poble ja ho sabia. Cada cor que havia fet bategar en les seves obres, cada llàgrima que havia fet florir, cada rialla que havia encomanat, eren un brot de llorer que el poble duia a l’altar del seu estimat poeta; pero calia recollir-los aquells brots, lligar-los, fer-ne una toia, i dir a n’en Guimerà: “Aquí la tens. Tot Catalunya te’n fa present, vull que sàpigues que aquella terra que tant has estimat també t’estima. Vull que sàpigues també que abans d’entregar-te aquesta toia n’havem anat traient totes les arestes que t’havien posat pel camí; que hem llençat les flors marcides, les flors de l’enveja, les flors del mal, i només hi havem deixat les que tenen bona flaira. No tinguis por de punyir-t’hi, que ja havem fet esment de triar-te-les.”

EL PREMI NOBEL FRUSTRAT PER RAONS POLÍTIQUES

El prestigi de Guimerà a partir del 1900 és indubtable dins i fora de Catalunya. De manera que el 1907 es proposa el seu nom per primera vegada com a candidat al premi Nobel. Juan Carlos Rodríguez també ens donava la referència d’un estudi detallat de Joan Martori del Grup de Recerca en Arts Escèniques  de la Universitat Autònoma de Barcelona sobre aquesta candidatura de Guimerà al premi Nobel, frustrada per raons polítiques. (Llengua & Literatura. Núm. 23 (2013), p. 209-321).

MÉS SOBRE GUIMERÀ

Si voleu més sobre el nostre autor en l’enllaç a l’exposició Àngel Guimerà, dramaturg universal, trobareu informació sobre l’exposició que s’ha organitzat des del CRAE-UAB i que es pot veure fins al 10 de desembre a la UAB, comissariada per Gemma Bartolí i Francesc Foguet.

CONTEXTUALITZACIÓ DE MAR I CEL

Tradicionalment s’ha enquadrat l’obra dins el corrent romàntic europeu del segle XIX. Ho posàvem en relació a «La canción del pirata» i «El canto del cosaco» de José de Espronceda i també amb personatges europeus com Robin Hood o Guillem Tell. Isabel Fernández, membre del Club i professora de llengua i literatura castellana, anava més enllà i ens parlava d’un tema directament relacionat amb el protagonista de Mar i cel, en Saïd, un pirata morisc amb un fons noble i bondadós que entronca perfectament amb una tradició de la literatura castellana del segle XVII, just després de l’expulsió dels moriscos, la «novela morisca», en la qual s’idealitza positivament aquest col·lectiu. Per il·lustrar-ho aportava un «romance» de Góngora  que recrea una part de la novel·la morisca titulada “Historia del Abencerraje y de la hermosa Jarifa”. El poema de Góngora és maquíssim i expressa a la perfecció la figura idealitzada del ‘moro’ a la literatura espanyola del segle XVII.

EL MAR I CEL DE DAGOLL DAGOM

Per altra banda, és força enriquidora la visió de la versió musical estrenada per Dagoll Dagom en el 1988  en comparació amb l’obra original de Guimerà. 

L’adaptació musical de l’obra de Guimerà opera diversos canvis tant en l’estructura com en els personatges com també en alguns  girs argumentals. Per exemple, l’escena primera, molt didàctica per posar-nos en antecedents dels fets històrics que donen origen al drama, no hi és en l’obra original però és molt esclaridora del context històric de Mar i cel, que arrenca de la terrible expulsió dels moriscos el 1609. El 1888 potser encara estava ben viva la raó històrica  de les incursions de pirates moriscos a pobles costaners. De fet, fins ben entrat el segle XX els terrenys arran de mar estaven devaluats en part per aquesta raó.

Pel que fa als personatges podem destacar l’exemple d’un  canvi en el personatge de la protagonista femenina de l’obra, la Blanca, per fer-la més propera a la sensibilitat del públic actual. En l’obra original era una novícia a punt de professar els vots i convertir-se en monja. En el musical és la promesa de Ferran en un matrimoni de conveniència acordat per les famílies. Està clar que en el s. XIX la versemblança d’una noia que vol ser monja no és la mateixa que en l’actualitat. Per tant, a l’hora de triar entre fidelitat a ultrança a l’original o fidelitat a la versemblança de l’original es va optar per aquesta darrera. Més discutibles són els girs argumentals com el del canvi en el desenllaç final. En l’obra original, Carles dispara a Saïd, i Blanca s’hi interposa per salvar-li la vida. Per tant, ha estat Carles qui ha mort directament la seva filla, que, en un acte de generositat extrema, ofereix la seva vida per salvar la del seu estimat. Tot seguit Saïd la pren en braços i es llança amb ella al mar per morir junts, amb una gran càrrega simbòlica. En canvi, en el musical, el tret de Carles toca Saïd, i és llavors quan Blanca  es clava la navalla, donant-se mort a si mateixa, a l’estil Romeu i Julieta de Shakespeare. Un cop morts tots dos, són llançats al mar. La causa del fatal desenllaç, però, segueix sent la intransigència del pare, que encarna tota una societat intolerant. 

Deia Bozzo que, de tota manera, més enllà de seguir l’estela del Romeu i Julieta de Shakespeare, Guimerà, amb la contextualització històrica d’aquest amor li dóna volum a la tragèdia. Aquesta no ve provocada per una rivalitat més o menys anecdòtica entre dues famílies, els Capuleto i els Montesco, sinó per una autèntica veritat històrica, d’injustícia flagrant, de racisme intolerant que enfrontava dues comunitats, la cristiana i la musulmana («són dos mons que s’enfronten i que es busquen la mort» canten en el musical).

Si voleu aprofundir en el tema hi ha més detalls sobre les diferències a l’entrada Mar i cel (musical) de la Viquipèdia.

ENTREVISTES

Podeu veure l’entrevista que li van fer el dia 9 de novembre al nostre convidat especial Joan Lluís Bozzo, al Més 3/24, acompanyat per Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel.

També us adjunto l’enllaç de l’entrevista que li han fet al compositor i pianista Albert Guinovart, autor de les músiques de ‘Mar i cel’:

Albert Guinovart: “‘Mar i cel’ em va canviar la vida”

LECTURA DE FRAGMENTS

Joan Lluís Bozzo, ens va recomanar especialment la lectura dramatitzada dels monòlegs de Saïd i Blanca per fer la comparació amb l’adaptació musical. Aquests van venir seguits de l’emotiu diàleg entre ells, Saïd i Blanca, en l’ACTE TERCER, ESCENA IX.  Vam gaudir  en aquest ocasió de la interpretació de FRANCIS ABENZA, XAVIER CANALS, ELISABETH HUGUET, XAVIER MIRET i de MONTSE NICOLAU. Els esmentats fragments són  la pedra angular en l’evolució psicològica dels protagonistes i que els porta, en darrer terme, a un enamorament sublim que resulta fatal per culpa d’un pare ofuscat per la intolerància religiosa.

COMPLICITATS I COL·LABORACIONS

MAR I CEL A LA BIBLIOTECA SANTIAGO RUSIÑOL

Complementàriament a la nostra sessió i de manera coordinada amb Marc Montroig, que va col·laborar amb el nostre Club, la Biblioteca ha dedicat dues sessions a la mateixa obra els dies 19 de novembre i 3 de desembre. Per tant, qui ho ha desitjat ha pogut gaudir d’un ampli comentari de l’obra, amb la qual cosa ha quedat ben commemorat a Sitges el centenari de la mort de Guimerà.

Andreu Bosch, amb la col·laboració de Joan Lluís Bozzo, Montserrat Esquerda, Isabel Fernández, Xavier Miret, Marc Montroig, Artur Puighibet i Juan Carlos Rodríguez