A finals del segle XIX, les responsabilitats familiars tenien un pes molt per sobre de l’actual. Quedant reservats pel primogènit determinats i obligacions, especialment quan estava en joc el futur d’una empresa familiar.
Motiu pel qual no poques vocacions artístiques van quedar frustrades, davant la pressió per la successió al capdavant del negoci. Si aquesta situació va poder ser superada per Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931), qui va delegar en favor del seu germà Albert, Francesc Llorens i Riu (1862-1927) no va tenir tanta sort.
La trajectòria artística d’aquest fuster, pintor, il·lustrador i arqueòleg català va quedar aturada al cap de trenta anys, per dedicar-se de ple al negoci heretat del seu pare. No abandonant, però, la seva passió per les antiguitats i el col·leccionisme com el seu amic Santiago Rusiñol.
Moltes d’aquestes facetes, des de la de pintor a la de col·leccionista, permeten trobar paral·lelismes entre les vides de Llorens i Rusiñol. Tot i que els punts de connexió entre els ambdós artistes també ens permetrien vincular alguns dels seus referents i les seves temàtiques pictòriques, tal hem pogut descobrir en la peça del mes de setembre dels Museus de Sitges.
L’acte a anat a càrrec de la doctora en història de l’art Laia Alsina Costabella, investigadora del mercat de l’art, el col·leccionisme i la crítica artística del segle XIX. Autora d’una interessant ponència que avui recordem.
Una obra que ens trasllada al barri de la Ribera
L’obra concreta va formar part de l’exposició Els museus creixen, celebrada al Museu de Maricel entre l’octubre del 2022 i el novembre del 2023, gràcies a la donació per part de Jordi Llorens Solanilla, net de l’artista.
Es tracta d’un magnífic oli que no s’havia exhibit en públic des de l’any 1887. I que cent trenta-cinc anys després, dins d’un llegat que reuneix 39 obres, fa que els Museus de Sitges siguin l’única institució museística que compta amb pintura de Francesc Llorens i Riu, entre olis i aquarel·les.
Tintoreria al carrer de les Basses de Sant Pere, de Francesc Llorens i Riu
(Barcelona, cap al 1887)
Pintura a l’oli sobre tela
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Fons Cau Ferrat
Tot fent valdre aquesta singularitat de la col·lecció sitgetana, la ponent ha passat a explicar els detalls més remarcables de la trajectòria de l’artista, la seva faceta de col·leccionista i la singularitat de l’obra que ha estat escollit Peça del mes.
La peça, com que no està datada, pren com a referència la mostra en què va ser exhibida: la Exposición Nacional de Bellas Artes celebrada a Madrid el 1887. Es tracta d’un oli de grans dimensions que representa probablement un taller de tintorer de seda situat en uns baixos del carrer de les Basses de Sant Pere de Barcelona.
Un escenari que han ajudat a identificar els nombrosos detalls representats per l’artista i un indret de Barcelona que han permès situar altres obres que ens remeten al mateix espai des de diferents perspectives.
Aquest afany per repetir un mateix lloc en diferents moments és un altre tret que fa confluir l’art de Francesc Llorens amb el de Santiago Rusiñol, en uns anys en què el modernisme es trobava en ple procés de concepció. A la dècada dels 1880.
Un estil propi que Francesc Llorens ha deixat palès, però que per les circumstàncies vitals, no va poder continuar treballant més enllà de finals del segle XIX.
Bibliografía básica
ALSINA COSTABELLA, Laia (2020). Francesc Llorens i Riu, 1862-1927. Fuster i ebenista, artista, antiquari i col·leccionista d’art. Barcelona: Llorens Ebenisteria, p. 146, 149, apèndix I, núm. 90.
Catálogo de la Exposición Nacional de Bellas Artes de 1887 (1887). Madrid: Est. Tip. de El Correo, á cargo de F. Fernández, p. 113-114, núm. 454 [en línia]. Dipòsit Digital de Documents de la UAB (DDD): https://ddd.uab.cat/pub/llibres/1887/191295/catexpnac_a1887.pdf (consulta: 16 setembre 2024).
FONTBONA, Francesc (2024). «Lo social en el art catalán del cambio del siglo XIX al XX», a: BARÓN, Javier (ed.). Arte y transformaciones sociales en España, 1885-1910. Madrid: Museo Nacional del Prado, 2024, p. 79.
La Correspondencia de España. Madrid, 23-V-1887, núm. 10.653, p. 3.
SEGOVIA ROCABERTÍ, Enrique (1887). Catálogo humorístico en verso de la Exposición Nacional de Bellas Artes 1887. Madrid: Librería de Fernando Fe, p. 45, núm. 454 [en línia]. Biblioteca Digital Hispánica, Biblioteca Nacional de España (BNE): https://bdhrd.bne.es/viewer.vm?id=0000224380&page=1 (consulta: 16 setembre 2024).
ZABALA, Juan P. de. (1887). Acabaditos de premiar. Catálogo completo de la Exposición de Bellas Artes con la crítica en verso de todos los cuadros. Madrid: Tip. de Manuel Ginés Hernández, p. 63, núm. 454. [en línia]. Biblioteca Digital Memoria de Madrid: https://www.memoriademadrid.es/buscador.php?accion=VerFicha&id=29474&num_id=1&num_total=244&voto=2 (consulta: 16 setembre 2024).
Exposicions
1887: Exposición Nacional de Bellas Artes de 1887. Madrid, 1887.
2022 – 2023: Els museus creixen. Museu de Maricel, Sitges, del 21 d’octubre de 2022 al 5 de novembre de 2023.
Crèdits fotogràfics
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
Autor
Xavier Garcia, Bibliotecari dels Museus de Sitges
Deixa un comentari