La ‘Historia de dos Picaportes’ del Cau Ferrat

Pareja de picaportes de anilla
Consuegra (Toledo), s. XVI-XVII
Hierro forjado, recortado, soldado en forja, limado y cincelado
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col. Santiago Rusiñol

Las aguas de una fuerte tormenta que durante todo el día 11 de septiembre de 1891 habían ido descargando torrencialmente sobre la cuenca del río Amarguillo que cruza la provincia de Toledo, habían ido acumulándose en la antigua presa romana conocida como ‘Puente de Urda’ que finalmente terminó reventando.

El desbordamiento del río a su paso por la localidad de Consuegra provocó que el pueblo quedara reducido a escombros al arrastrar el agua absolutamente todo a su paso. Fue la mayor catástrofe natural de la historia de la provincia provocando la muerte de 359 personas. Las inundaciones de Consuegra provocaron una inmensa ola de solidaridad en toda España. Desde todos los rincones llegaron ayudas para reconstruir un pueblo que había quedado en ruinas.

La tragedia fue ampliamente recogida por los diarios del momento que narraron todo lo sucedido con noticias, relatos, telegramas, grabados y fotografías y la noticia llegó a tener repercusión mundial porque fue recogida incluso en las páginas de New York Times en su edición de 18 de septiembre del mismo año con el siguiente titular: Spain’s disastrous floods: hurring the burial of the dead in Consuegra.

Si hay que destacar un sector que se volcara especialmente en la causa, este fue el de la misma prensa que antes informó el suceso para implicarse después en la reconstrucción de aquel pueblo. La solidaridad con Consuegra fue liderada por el periódico El Imparcial, el diario más influyente de entonces, dirigido por José Ortega y Munilla, padre del filósofo José Ortega y Gasset. La estrategia del diario consistió en lanzar una suscripción, con una aportación inicial de 10.372 pesetas, correspondiente al importe total de la venta de cinco días de la edición de sus 74.400 ejemplares lanzados en la semana siguiente al viernes 11 de septiembre. Ocho días después de lanzarla, aquella suscripción había alcanzado las 168.000 pesetas, un dinero con el que se edificó el nuevo barrio.

La Vanguardia de Barcelona dio también las primeras noticias de las inundaciones de Consuegra donde centenares de personas quedaron sin hogar. El periódico abrió igualmente una suscripción pública, encabezada por los hermanos Godó con una importante suma, y siguió puntual y detalladamente las vicisitudes de la catástrofe, montando servicios telegráficos especiales. El llamamiento hecho por La Vanguardia a la ciudadanía dio su fruto y su director Modesto Sánchez Ortiz, emprendió pocos días después un viaje a Consuegra con el doble motivo de dar aliento a aquellas gentes y remitir crónicas al periódico. En el viaje le acompañó Rusiñol a modo de reportero y el 18 de octubre de 1891 apareció en el mismo diario una doble página suya dedicada a la descripción del siniestro en la que figuraban  ilustraciones. Algunas de ellas (“Una huérfana” “Sobre las ruinas” “Niña del pueblo”) son dibujos de personajes del lugar del propio Rusiñol que podemos contemplar en el vestíbulo del Museu del Cau Ferrat.

El texto del artículo periodístico guarda por otra parte inevitables concomitancias con uno de los relatos recogidos en su obra Fulls de la Vida de 1898, publicado siete años después del artículo que suscitó el viaje y refiere, junto a la descripción de la desolación contemplada, la adquisición de dos de sus piezas de hierro que podemos ver en el Gran Saló del Cau Ferrat y que están entre sus piezas más estimadas por haber salvado la vida de tres habitantes de Consuegra por haberse agarrando a ellas con las manos durante la inundación, permitiéndonos así relacionar en este caso su literatura con su pasión por coleccionismo.

Colección de aldabones de hierro forjado
Museu el Cau Ferrat, Sitges. Col. Santiago Rusiñol

HISTORIA DE DOS PICAPORTES

   Recorriem les ruïnes de Consuegra. Materialment el riu havia segat un poble. Alló era’l camp de la mort, una altra Pompeia; però una Pompeia tevia encara, am rastres de l’agonia.

   Sostres enfonsats sobre altres sostres, tapies volcades, pallers per terra, testos de flors plens de fanc, pilots de runa lo que eren hortes florides, cases ferides, i les parets plorant lIagrimes, i tot un poble espigolant entre aquella quietut, com un gran niu de formigues que’ls han destruit la cova i amb el gra a sobre caminen desorientades.

   Aquí penjava un reliquiari, allà una estatueta, més lluny una imatge venerada; la pila d’aigua beneita plena de llot, al costat del llit desfet; eI breçol, sobre una caixa; el fam de llorer, en un munt d ‘escombraries; retrats de persones estimades inflats sobre les rejoles; claus solitaris sobre parets solitaries; els fruits de la anyada, les eines del treball, tot lo que s’estima i conserva en el món am devoció i voluntat, tot trinxat, romput, malmès; i allí, en lo més alt de tot, sostenint-se al llindar d’una finestra que tenia’l cel per fondo, una palma deturada per pietat, allí, en aquella buidor de desolades ruïnes.

   Corriem aquelles miseries, aquell torment d’un poble blanc destenyit, ple de naufrecs recolzats per les parets, com emigrants de la mort, quan en la porta d’una casa mig caiguda vaig veure dos picaportes posats allí amb aquella majestat que tenen les coses velles.

   Veure-ls i despertar-se en el meu cor aquella sèt temptadora que sofrim els pobres colleccionistes, va esser cosa d’un instant. Eren gotics! Gotics, com qui no diu res! I dos picaportes gotics són temptació que no hauria resistit el virtuós Sant Antoni, a esser amant d’antiguetats.

   Voltats de claus, se destacaven allí, am superba majestat. Sencers tots dos, bessons, concebuts pel mateix pensament, sortits de la mateixa mà, forjats séns dubte en la mateixa fornal, conservaven la frescor de l’obra, fa poc nascuda, amanyagada pel temps. Dos caps de dragó d’estranya mitologia sostenien les anelles, una flor molt ben forjada les rebia, i enredades entre joncs enganxats per la corrent de les aigües se dibuixaven les rodeles, de fulles gotiques d’aspra forma, però espontanies i forjades d’una sola martellada.

   Envejant-los, mels vaig mirar una gran estona.

   Vaig aixecar les anelles, i, moguts per la temptació, ells mateixos van cridar a l’amo de la casa, que vingué, i vam arreglar la compra.

   Ja eren meus!

   Ja eren meus, i depressa, per por de que s’escapessin, al poc rato el ferrer els arrencava d’aquella nervuda porta; i a pesar de que eren meus, i a pesar de la mania, la lluita per arrancar-los va esser tant encarniçada que hi hagué un moment que’ls hauria abandonat a no tenir més arrels l’amor de colleccionista que les arrels que ells tenien. Aquells ferros incrustats sobre la corcada fusta, comels muscles a la roca, no sen volien anar d’aquella casa pairal on tants anys havien viscut; alll els havien dat la mà les mans devaries generacions; allí, de vells s’havien tornat antics; allí s’havien encastat amb tant d’amor i refugi, que aquelles arrels que dèiem les varen tenir de rompre, i la resistencia era heroica.

   Tant heroica, que a cada cop que rebien cruixien aquelles portes, com si un dolor les matés; saltaven astelles, tremolaven les frontices i es bellugaven els claus; tant heroica, que van començar a venir dònes, i a deturar-se curiosos, i a arribar veïns, i a formarse un grupo, mirant-se aquell terratremol, i preguntant-se’l per què d’aquell trastorn de la Mancha, fins que una bona dòna els va aclarir els seus dubtes.

   -Chica,- va dir, -se los lIevan porque han salvado tres hombres.-

   I fou veritat: aquells picaportes havien salvat a tres homes.

   Fou això en aquella nit terrible de la ruïna de Consuegra. La tempestat començava. El cel era negre, i caientl’aigua entre un daltabaix de trons, entre un tremolor d’esglai, es va sentir que venia i s’apropava una remor paorosa arribant entre la fosca. A la llumdel llampegar se vegé la gran cascada que ja sen venia a sobre, i el poble va tremolar tot a l’una, com una sola persona, i un crit esquinsat d’engunia va sortir de tot arreu, com si engolís el poble.

   Allavores començaren aquelles hores d’angoixa que no tenen descripció. La vaga ombra de la mort va relliscar sobre’ls nuvols, dallant am mà despietada. El riu s’aixamplava; impulsat per aquella mort, s’aixamplava, i mai ne tenia prou; invadint-ho tot, encara’n volia més, i arreu sembrava’l terror i aplanava la ruïna. L’aigua esbotzava les portes, entrava arreu de les sales, s’enfilava en les teulades, brincava en cascades brutes, escombrava a cops de dalla, i corrent sempre, corrent sense reposar, apagava tota vida, i bramolant se l’enduia riu avall, riu avall sempre.

   Tres homes venien perseguits per la corrent; tres homes, desesperats, fugien sense saber on fugieln, guiats per l’afany de viure; i a llurs crits de desespero veien les portes tancades i sentien ja la mort rondinant darrerra d’ells.

   Ja’s creien morts.

   Ja abandonaven la vida.

   Ja l’aigua’ls va rebatre an el llindar d’una porta, quan, veient aprop de l’arc els dos picaportes gotics, s’hi van agafar amatents, com el naufrec que s’agafa a un troç d’astella.

   Morts de fred, lo que van veure i van sentir desde allí és per morir-se d’espant.

   Devegades pel carrer se sentia una veu debil, i era un home agonitzant que passava, agafat sobre una fusta, i l’aigua, non feia cas i el portava com un jonc, i la queixas’ofegava fosca avall, i al fi’s es perdia; a volles passava un cavall morint-se, la crin dreta, el nas inflat buscant aire, i les orelles tremoloses, i pujava o baixava entre l’aigua; a voltes venia pausadament l’ombra d’un bou inflat, voltava

ell un remolí entre’l llot i es deturava. Se veia apagar un llumet, i era una casa que s’enfonsava en el riu; callava una veu, i era un home que’s moria; homes, dònes i criatures se defensaven a crits, i totes les queixes plegades feien el coro de la mort; les veus demanant auxili, sols les contestava l’eco; i el riu mai se deturava, boig d’orgull i sublim de vanitat, avassallant am sa força aquell recó de miseria.

   Mentrestant, agafats als picaportes, cridaven aquells tres homes, am crits que entraven a l’ànima. Van cridar tota la nit, tota aquella nit tant llarga; i com resposta als seus crits sols sentien altres que’ls contestaven, i el tremolor de la casa, que queia de mica en mica.

   D’aquest modo van arribar al dematí.

   Rendits, abatuts i mig morts, per fi’s va obrir aquella parla, aquella porta del seu cel, i els van treure d’aquells gotics picaportes.

   An ells van deure la vida, van esser les argolles del seu port de salvació. Per ells són dues recordances; per mi, maniós colleccionista, seran, entre’ls seus germans, els dos ferros més mimats, els que guardo am més carinyo.

Créditos fotográficos

© Archivo Fotográfico del Consorci del Patrimoni de Sitges

Jorge Pérez Vela, Guía y Atención al Público en Museus de Sitges

Ajuda’ns a difondre-ho

Publicada

a

per

Comentaris

Deixa un comentari

L’adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d