Més d’una persona es pot haver sentit desorientada en recordar les paraules de Fernando Simon, director del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias, quan afirmava que “no podem estigmatitzar o culpabilitzar a un sector” referint-se al món de cultura “que està fent les coses molt bé”. Especialment, si pensem en la manera en què hem acomiadat el mes d’octubre. Amb el tancament dels cinemes i teatres de Catalunya durant un període mínim de quinze dies a conseqüència del coronavirus.
Federico Garcia Lorca va dir que “una ciudad sin teatro es una ciudad muerta“. Afegint Josep M. Pou, gairebé un segle després, que “una ciutat sense teatres és una ciutat buida“, perquè “un teatre és lloc de trobada, punt de referència; i una ciutat s’explica a si mateixa mitjançant la seva activitat laboral, social, cultural; la gent viu arreu, es troba, s’organitza en llocs i en grups. I un teatre és lloc, és grup, i és vida“.
Aquestes paraules, pertanyents al pròleg del llibre Barcelona ciutat de teatres (Viena, 2013), bé les podríem reproduir en pensar en el tancament de les sales de cinema, i ens aboquen a una imatge freda de pobles i ciutats, a poques setmanes del Nadal. Precisament quan el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges ha donat pas al reconeixement de les tretze sales centenàries de Catalunya que encara continuen en actiu.
Un grup de cinemes al qual pertanyen dos escenaris sitgetans: el Casino Prado Suburense i el Cinema El Retiro de Sitges. El seu reconeixement i la seva inclusió al catàleg de l’Acadèmia del Cinema Català ha coincidit amb la tristor del tancament, quan encara celebràvem el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual del 2020.
La festa quedarà doncs pel 2021, amb l’esperança de sumar molts més anys i nous espectacles als cinemes i teatres de Sitges.
Del Casino Prado a El Retiro, teatres de Sitges
Actualment, l’escena teatral sitgetana està centrada en els teatres d’El Retiro i el Casino Prado. A banda, de les populars caramelles, de les tradicionals comparses del Carnestoltes i d’algun altre escenari esporàdic, com el casal de la gent gran.
Tot i això, el primer teatre sitgetà va ser construït l’any 1842 al carrer de Sant Gaudenci. Conegut com a Teatre de l’Hospital, l’únic precedent existent fins llavors eren els balls parlats i les moixigangues. I no va ser fins a la dècada de 1870 que les dues entitats, el Casino Prado Suburense i la Societat Recreativa El Retiro, van prendre el relleu al vell teatre amb l’inici de la seva activitat.
La inauguració dels teatres actuals va tenir Iloc durant el primer terç del segle XX. El Casino Prado amb un edifici dissenyat per Josep Maria Martino i El Retiro amb l’arquitectura de Miquel Utrillo. Combinant a partir d’aleshores el ball amb el teatre, tant amateur com professional. I deixant, a principis del segle XX, una part de l’agenda a la projecció de funcions cinematogràfiques. Així com a l’estrena d’algunes peces musicals i teatrals en el marc de les festes modernistes promogudes per Santiago Rusiñol.
La segona Festa Modernista, celebrada el 10 de setembre de 1893, va tenir lloc al Casino Prado. Vetllada on es va estrenar La Intrusa, peça simbolista de Maurice Maeterlinck traduïda per Pompeu Fabra. La quarta Festa Modernista va repetir al Casino Prado, un 14 de febrer de 1897, amb l’estrena de La Fada, de Jaume Massó i Torrents musicada per Enric Morera. Mentre que la cinquena Festa Modernista, celebrada un 5 de juliol de 1899, va tenir lloc al Teatre d’El Retiro. Amb estrena de dues peces: Lladres!, obra d’Ignasi Iglesias, i La reina del cor, feta per Enric Morera. A més de la representació de L’alegria que passa, obra de Santiago Rusiñol.
Sitges, 1893
Dibuix a llapis carbó sobre paper
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol
L’èxit de l’escena teatral sitgetana va portar a l’existència d’un tercer teatre, La Palma, entre els anys 1905 i 1908. Tot i que, fins als nostres dies, només han seguit en actiu els dos grans teatres centenaris que esperen tornar a reobrir el seu teló ben aviat.
D’El Retiro a el Casino Prado, cinemes de Sitges
El reconeixement de l’Acadèmia del Cinema Català per la històrica trajectòria del Casino Prado i El Retiro ha arribat en moment agredolç, pel tancament dels teatres i cinemes a conseqüència del coronavirus.
Sitges és la ciutat amb més cinemes centenaris del país. En total, Catalunya compta amb tretze sales que superen el segle d’antiguitat en actiu. Són: el Cinema Catalunya, de Ribes de Freser (1900); la Sala Mozart, de Calella de Mar (1904); el Cinema Bosque, de Barcelona (1906); el Casal Camprodoní, de Camprodon (1907); El Retiro, de Sitges (1908); el Cinema La Calàndria, d’El Masnou (1910); el Foment Mataroní, de Mataró (1910); el Casino Prado, de Sitges (1911); els Cinemes Imperial, de Sabadell (1911); el Cinema Mundial, de La Bisbal d’Empordà (1914); el Centre Parroquial, d’Argentona (1914); els Cinemes Catalunya, de Terrassa (1916); i el Teatre Cinema Comtal, de Ripoll (1917).
Un conjunt d’equipaments en actiu als que s’aniran afegint de nous a mesura que passi el temps, i que conformen el catàleg digital creat pel crític cinematogràfic Toni Vall.
En només un segle hem passat d’aquells cinematògrafs itinerants, que circulaven de sala en sala a l’època del digital i les plataformes en línia. “Un moment actual que fa d’aquest catàleg un homenatge a la resistència”, assegura el propi Toni Vall.
“Ara que la cultura està sent constantment torpedinada” afegeix “aquests cinemes demostren que són patrimoni de ciutats i de pobles sotmesos al capritx destructor del mercat i a l’especulació”. Per concloure afirmant: “la gent que va al cinema és part de la història i la cultura d’un país. Si no s’entén això, tenim un problema”.
Per això desitgem que cinemes i teatres tornin ben aviat a emplenar-nos de vida i cultura, “tan necessària com la salut i l’educació” en paraules de la consellera Àngels Ponsa.
Crèdits fotogràfics
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
© Ajuntament de Sitges
Xavier Garcia, bibliotecari dels Museus de Sitges
Deixa un comentari