Agustí Soler i Mas (Manresa, 17 de desembre de 1939 – Navarcles, 7 de novembre de 2002) va ser un dramaturg català (o autor de guions teatrals, com a ell li agradava autodenominar-se). La seva família, treballadora, li transmet respecte i admiració per la cultura.
Als disset anys, una colla de joves de Manresa decideixen restaurar una antiga tradició: La Innocentada, una representació teatral de caire còmic i satíric que es representava cada any pels Sants Innocents. En el món franquista, allò era impensable i no cal dir que les dificultats, quan no prohibicions, van sovintejar. De forma mig clandestina van portar a terme la primera Innocentada de postguerra, el desembre del 1957. Des de llavors cada any apareix un espectacle completament nou. Soler en va ser autor durant 45 anys, fins a la seva mort el 2002.
Desplaçat per qüestions laborals a Calaf, Súria, Manresa i Navarcles, arreu es vincula amb el món escènic: primer com a actor i posteriorment com a guionista.
Amb Glòria Comas i Riu tenen tres filles, Anna, Laura i Eva.
A Navarcles, hi residirà més de 30 anys i bona mostra del seu arrelament i integració és que el teatre-auditori de Navarcles porta el seu nom.
Cap als anys 70 descobreix la personalitat de la Mary Santpere i immediatament queda subjugat per aquella admirable capacitat d’autocrítica i poder de connexió amb l’auditori. A la Mary Santpere la coneix, la tracta i arriben a ser bons i sincers amics.
Prolífic autor, a part de les 45 innocentades, publica una dotzena d’obres de teatre a l’editorial Millà, traduccions d’obres teatral i participa en dos guions de cinema Mi querido fantasma [llargmetratge] estrenat 9 de setembre de 1999 i Molicie. Marató InCurt de Lleida. Estrena: 20 d’octubre de 2000.
Entre les seves obres de teatre destaquem L’auca del senyor Rusiñol estrenada a Navarcles el 31 d’octubre del 1982 i a Barcelona el 8 d’octubre del 1983 amb direcció de Carlos Lasarte.
També va ser representat per Gent de Teatre de Sitges sota la direcció de Xavier Canals el novembre del 2017. En la sessió del Club de Lectura Santiago Rusiñol del passat 17 d’octubre del 2024 van ser objecte de lectura dramatitzada els fragments més essencials de l’obra. Va ser una interpretació magistral de 4 dels actors de Gent de Teatre de Sitges dirigits per Xavier Canals (que també va assumir el paper de l’avi) . El van acompanyar Jordi Cubillos (TIAGO), Fina Fontanet (DOLORES), Marta Planella (CLOWN – NARRADOR) i Àngels Mirabent (LLUÏSA DENÍS). La tria de les escenes va ser molt encertada ja que constitueixen la columna vertebral de l’obra d’Agustí Soler: els moments més transcendentals de la vida de Santiago Rusiñol. HI va haver moments per riure i moments per emocionar-se de la mà dels 5 actors que hi van participar.
(Text propi reelaborat a partir de la informació a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i a la wikipedia)
L’Auca del senyor Rusiñol
S’inspira en la vida obra i llegenda de Rusiñol. La majoria dels quadres se sustenten en la bibliografia contrastada de Rusiñol. si bé algunes dades s’han vist corregides per estudis posteriors a la seva estrena (1982). Per altra banda, hi ha anècdotes que es van atribuir al personatge que Rusiñol mateix no va desmentir en vida. Potser la clau de l’actuació de Rusiñol en relació a la seva llegenda, alimentada pel seu silenci, està en aquell «que se’n parli, que se’n parli» que veiem en la seva obra de teatre «Gente bien».
Entrem, però , en el detall de l’obra de teatre. A l’inici i fins al QUADRE I I I – A mi querido abuelo – es posa de relleu la personalitat de l’avi patern de Rusiñol, el qual va tenir una incidència transcendental en la vida (i l’obra!!) de Santiago. Agustí Soler ens el dibuixa com un prototipus de senyor del vuit-cents profund: molt fet a la seva, amb molt caràcter, autoritari, …
Els recents estudis de Juan Carlos Rodríguez han posat llum a l’ascens econòmic dels Rusiñol des de Manlleu al seu establiment a Barcelona, però parlar de la personalitat de l’avi és tota una altra cosa. Poc sabem de com era l’avi si no és a través del mateix Santiago Rusiñol a partir dels seus propis escrits inclosos a Anant pel món o a Coses viscudes o, més literari, a L’auca del senyor Esteve pel retrat indirecte que en fa a través dels seus personatges, no només l’avi, encara que és qui més l’encarna.La seva iconografia també ens en dóna pistes.Crec que Agustí Soler encerta en el perfil psicològic d’aquest avi que es va oposar a la inclinació artística del nostre Santiago. Això s’exemplifica en el regal del quadre que li fa amb tota la il·lusió Rusiñol en ocasió de l’aniversari de l’avi i com va ser rebutjat per aquest: el quadre i, de retruc, la vocació artística del seu nét. Amb tot cal admetre en el quadre de Soler un cert endolciment dramàtic que intuïm que en la realitat no es va donar. Pensem més aviat en una reacció de l’avi semblant a la del senyor Esteve de la famosa auca quan Ramonet li ensenya els dibuixos que està fent: «Et deshereto! Ves-te’n!»
Per altra banda li atribueix com a amant la Mundeta a qui li posa una lleteria. Era molt propi dels burgesos de l’època: compensar les amants amb un establiment o un piset. Era força acceptat per l’alta societat. Ara bé, és del tot improbable una relació així entre la Munda, persona de confiança de la família Rusiñol-Prats, gairebé una mare per als germans Rusiñol, que va resultar afavorida en el testament de Joan Rusiñol, el pare de Santiago, amb la suma de 1000 pessetes. Podem suposar que aquesta atrevida proposta d’Agustí Soler correspon més a salpebrar l’obra de teatre que a una realitat basada en documentació contrastada.
Per cert, que Agustí Soler comet una imprecisió. Aquest quadre (no datat) no és del 1878 sinó que se l’ubica a l’entorn del 1884. No és culpa de Soler. Durant molts anys la crítica li va atribuir aquesta data, 1878, però en l’actualitat, a la llum de nous estudis, sabem que va ser pintat uns quants anys després.
Els capítols següents El Mus i el Cisco i El taller de Clarasó estan centrats en la importància per a Rusiñol del sentit de l’amistat. Surten els seus inseparables Ramon Casas i Enric Clarasó, un triumvirat per a tota la vida i la trobada amb Amadeu Vives a Ripoll que tan bé li va anar a aquest per a la seva carrera musical i que constitueix un altre exemple d’amistat per sempre.
A continuació ve la coneixença amb Lluïsa Denís a Sant Hilari (ja s’havien vist i tractat anteriorment a Llinars del Vallès) amb qui s’hi va casar. Després vindria la “fugida” cap a París aventurem que tant per les desavinences, que hi eren, com per la voluntat de seguir el seu camí per la senda de l’art.
Maria Rusiñol i Denís, en el seu llibre Santiago Rusiñol vist per la seva filla escrivia:
El meu pare, casant-se, va fugir de la tirania de l’avi. Però es va trobar amb la tirania d’una muller enamorada i gelosa. L’avi no volia que fos pintor; la meva mare estava desesperada, perquè un cop va veure aquest ofici de prop va creure que el seu espòs fatalment li havia de ser infidel.(…) Per a l’avi la vida d’artista era una vida de pobres i de dropos; per a la meva mare era la temptació i el descarrilament alhora. L’avi el desheretava i la meva mare el perseguia i el vigilava. Va venir un moment que l’ocell que volia sortir de l’empresonament que li era el despatx estava més engabiat que mai per una muller que veia fantasmes per tot arreu.
Agustí Soler ho redueix tot plegat a un anecdòtic “anar a per tabac i no tornar a casa” que dramàticament funciona molt bé però que sabem que no va ser així.
Els quadres discorren amenitzats per notes d’humor que van salpebrant el text. Vagi com a exemple aquest fragment de la pàgina 19:
TIAGO.- D’això es tracta. Deixa-ho tot i vine amb mi.
CLARASÓ.- Avui m’és impossible, haig d’acabar un àngel per a demà. És per a un panteó i el mort es podria posar nerviós si em retardo.
O el de la pàgina 22
AVI.- Avui, Tiago, la meva missió arriba al seu terme. Ja no em caldrà vetllar més de nits per saber a quina hora arribes.
Una versió suposadament pronunciada per l’avi de Rusiñol el 1886 igual, mutatis mutandis, que el que, suposadament, va dir la seva dona en ordenar l’enterrament del seu marit el 1931 en la tomba de la família Denís a Montjuïc.
Això acaba definint tota una personalitat.
Seguim detectant algunes imprecisions que, tot i ser marginals, pot ser interessant de ser actualitzades. Per exemple, al quadre IX Agustí Soler precisa que en el casament de Rusiñol amb Lluïsa Denís l’avi té 70 anys. Gràcies a estudis posteriors d’Isabel Coll i el més recent de Juan Carlos Rodríguez, se sap amb precisió que l’avi Jaume va néixer el dia11/04/1807. Per tant, en la data de casament de Rusiñol amb Lluïsa Denís, el 19/06/1886, l’avi tenia 79 anys acabats de complir.
Malgrat aquestes imprecisions i algunes llicències literàries aquest text ens demostra que Agustí Soler era bon coneixedor de la biografia de Rusiñol i de les seves obres. Per exemple, a la pàgina 30 posa en boca del Clown una frase treta de Màximes i mals pensaments:
L’home que fa feliç una dona, aquest és un bon home. El que en fa feliç moltes, aquest és un perdut!
O, per escriure la frase: «Jo faig per la pintura, Gual, vaig escriure L’alegria que passa quan ja no hi havia llum per pintar.» demostra saber que qui la va estrenar el 1899 va ser Adrià Gual amb el seu Teatre Íntim i demostra haver llegit el llibre de Maria Rusiñol i Denís Santiago Rusiñol vist per la seva filla en el qual desvetlla que Rusiñol considerava la tasca literària com a secundària de la seva tasca plàstica. Només escrivia quan ja no hi havia prou llum per pintar, al vespre o a la nit.
És innegable que coneixia bé la bibliografia de Rusiñol malgrat alguna incongruència com situar aquest diàleg entre Rusiñol i Adrià Gual el 1891 quan encara no estava ni engendrada l’obra de la qual parlen. També pot ser que la imprecisió vingués d’una errada primigènia de la mateixa filla de Rusiñol que situa la creació de L’alegria que passa en el 1891, errada que altres crítics van arrossegar durant un temps i que algun fins i tot va intentar justificar. Gràcies a estudis posteriors de Vinyet Panyella i de Margarida Casacuberta sabem que va ser engendrada el 1897. Aventurem que és ben fàcil confondre un 7 amb un 1 quan està manuscrit. Ara bé, crec que són detalls insignificants en una obra de teatre escrita per «prodesse et delectare» el públic de l’època i l’obra en si té la seva gràcia. Fa riure i plorar, fidel a l’ensenyament de Rusiñol.
Riem quan Canudas diu
CANUDAS.- Sí. I vaig estar a punt de vendre un quadre. Em va faltar un pam.
TIAGO.- Com vols dir ?
CANUDAS.- (desencisat) Es va vendre el del costat. (tus)
I plorem o ens emocionem amb l’episodi de la malaltia de Rusiñol que ocasiona la reconciliació entre ell i la seva dona o amb l’emotiva escena final a Aranjuez reblada amb els rodolins de «L’auca del senyor Esteve»
“I aquí s’acaba la història
nostre Senyor el tingui en glòria.”
No em podeu acusar de fer «espòiler» perquè és de tothom conegut que Rusiñol va morir. Permeteu-me l’acudit.
Si heu llegit l’obra us animo a deixar el vostre comentari i si no l’heu llegida, espero que l’escrit serveixi per esperonar-vos-hi.
Bona lectura!
Andreu Bosch (amb aportacions de Juan Carlos Rodríguez)
Deixa un comentari