En molts aspectes, L’alegria que passa (1898) va suposar un punt d’inflexió en l’obra teatral de Santiago Rusiñol. Després d’aquesta obra d’art total, amb caràcter simbòlic i música per Enric Morera, el repertori artístic de Rusiñol de principis del segle XX va entrar en una etapa de cert encisament.
De l’evolució natural i personal de la seva pintura, amb la representació de jardins, a la creació d’un repertori literari centrat en la crítica social amb títols com Llibertat (1901), Els Jocs Florals de Canprosa (1902), L’hèroe (1903), El pati blau (1903) o El místic (1904).
El club de lectura Santiago Rusiñol, després d’arrencar enguany amb la peça més televisiva de l’autor (L’Auca del senyor Esteve), segueix el seu recorregut desgranant la literatura russinyolenca a través de petites i grans peces.
La segona obra del club de lectura tindrà com a protagonista Els Jocs Florals de Canprosa. Una comèdia concebuda en un sol acte que va ser estrenada al Teatre Romea de Barcelona el 29 d’abril de 1902 i ressenyada en la premsa de l’època.
‘Els Jochs Florals de Canprosa’, a: Joventut: periòdich catalanista:
art, ciencia, literatura: surt els dijous, núm. 117 (8 maig 1902), p. 308-309.
En la peça, que ha estat adaptada i editada en diverses ocasions, persisteix en el temps la crítica social que aleshores volia denunciar l’idealisme frenètic d’uns Jocs Florals. Certamen que havia esdevingut instrument de propaganda de l’anomenat «nou catalanisme» i que la comèdia de Rusiñol reprova en un moment de molta tensió en la societat catalana per l’empresonament de líders sindicals i polítics destacats com Enric Prat de la Riba.
Aquella estrena va generar una controvèrsia que cent vint anys després segueix plenament vigent per un escàndol que podríem reviure als nostres dies. Una petita obra de teatre sobre la qual es va dir “fer teatre politich no es, donchs, cap pecat artistich. Peró es un niu de rahons. Perque la politica té aixó: ho enfosqueix tot, ho embruta tot, y las passions excitadas impedeixen tot judici seré per part del públich y de la critica” a les pàgines del setmanari Joventut.
Els Jocs Florals de la polèmica
La paròdia del certamen literari que signada Santiago Rusiñol va resultar desconcertant per a l’opinió pública del tombant de segle, dividint al públic entre admiradors fervents i crítics desfermats. Tot i que Rusiñol simplement es limitava a dir que la modernització de la literatura catalana no hauria de passar per uns Jocs Florals tancats en si mateixos, sinó en un entorn cultural modern, obert i dinàmic.
I ho feia mitjançant una comèdia on feia escarni dels clixés propis d’un concurs literari, on no podia faltar un triangle amorós protagonitzat per Maria, Tonet i Ramon. Personatges que representen la Poesia (amb majúscula), el poeta-versaire i el poeta-sacerdot, respectivament. Sent els Jocs Florals el territori dels Tonets en un espai on Maria i Ramon no tenen cabuda.
CATALA, Rosario. ‘Los memorables juegos florales de 1868’, a: Barcelona gráfica:
gaceta oficial de la Exposición de Barcelona. Año II, No. 61 (7 Mayo 1930), p. 30.
Encara sou a temps de participar en aquesta trobada del club de lectura Santiago Rusiñol, però queden poques places disponibles. La segona sessió del club de lectura dedicada a Els Jocs Florals de Canprosa tindrà lloc al Museu del Cau Ferrat el dijous 16 de novembre a les 18 h.
Us recordem que l’acte, tot i ser de caràcter gratuït, té places limitades. La trobada serà coordinada per Andreu Bosch i organitzada pels Museus de Sitges. Si no sou a temps d’assistir-hi o teniu interès en alguna altra sessió, tenim previstes d’altres sessions dedicades a: Oracions (14 de desembre de 2023), Llibertat! (18 de gener de 2024), El pobre viudo (15 de febrer de 2024), Solitud, de Víctor Català (21 de març de 2024) i Màximes i mals pensaments (18 d’abril de 2024).
Preneu nota. Us hi esperem!
Bibliografia bàsica
CASACUBERTA, Margarida. Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite. Barcelona: Curial, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997. 616 p.
COLL, Isabel. Santiago Rusiñol. Sabadell: Editorial Ausa, 1992. 398 p.
LAPLANA, Josep de C. Santiago Rusiñol. El pintor, l’home. Barcelona: Publicacions de
l’Abadia de Montserrat, 1995. 589 p.
PANYELLA, Vinyet. Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona: Edicions 62, 2003. 616 p.
RODRÍGUEZ ESTABAN, Juan Carlos. Un Nou retrat de Santiago Rusiñol a través dels seus escrits a L’Esquella de la Torratxa. Barcelona : Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022. 472 p.
Rusiñol. La ploma d’en Xarau, Barcelona, Museu Diocesà de Barcelona, 2007. 119 p.
RUSIÑOL, Santiago, Els Jocs Florals de Canprosa: comedia en un acte. Barcelona: Antoni López, Editor, Llibr. Espanyola, 1902. 106 p.
RUSIÑOL, Santiago. Els Jocs Florals de Canprosa: comèdia en un acte. Tarragona: Arola Editors, 2018. 99 p.
RUSIÑOL, Santiago. Teatre polèmic. Barcelona: L’Avenç, 2018. 356 p.
Crèdits fotogràfics
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
Conductor del club de lectura
Andreu Bosch i Ayza, filòleg i catedràtic d’Institut de Llengua i Literatura Catalanes
Autor
Xavier Garcia, Bibliotecari dels Museus de Sitges
Deixa un comentari