La vista és un sentit que percebem com a necessari per l’experimentació de l’art en la seva plenitud. I enfrontar-nos a la seva absència, provant de ‘mirar amb els ulls tancats’, ens ajuda a entendre com important és veure cada obra més enllà de la primera impressió.
La Peça del Mes de febrer dels Museus de Sitges ens apropa a una obra executada lluny d’aquest despertar dels sentits, però plena de matisos i de presències imperceptibles a simple vista. El seu títol Rêverie, la seva protagonista Stephanie Nantas i el seu creador Santiago Rusiñol.
La rêverie correspon a aquell somni amb els ulls oberts que fuig de l’escenari dramàtic i que trasllada al somiador a un estat de descans plaent, on l’ànima reposa i la imaginació viatja lliurement per mons fantàstics.
En l’acte de presentació d’aquesta Peça del Mes, a càrrec del doctor en història de l’art Juan Carlos Bejarano, hem pogut recordar la imatge de Nantas al bell mig del Cau Ferrat i alhora descobrir interessants detalls que passen desapercebuts.
Tot seguit us convidem rememorar-ho!
Rêverie: una Peça del Mes en clau de dona
Del moment en què Santiago Rusiñol va pintar Rêverie podem destacar diversos fets: la profunda depressió que vivia, la gran dependència de la morfina que patia i el període d’influència simbolista que experimentava.
Situada en la seva segona estada a París (1893-1895), l’obra té com a protagonista una model que trobem a diverses de les seves obres: Stephanie Nantas. A qui segurament va conèixer gràcies al músic i compositor Eric Satie i que també va immortalitzar Ramon Casas, ambdós amics de Santiago Rusiñol.
Stephanie Nantas, entre altres noms en clau femenina, ha estat eix vertebrador de la recent exposició ‘París-Barcelona. La visió femenina de la Belle Époque’. Mostra organitzada pel Museu del Modernisme de Barcelona y la galeria d’art Gothsland, de la que els Museus de Sitges han participat amb una altra obra on també es representa a Nantas, La morfinòmana, de Santiago Rusiñol. I que trobem acompanyada de Rêverie (La medalla), també de Rusiñol, al Museu del Cau Ferrat.
Imatge 2: La morfinòmana, de Santiago Rusiñol i Prats
(París, 1894)
Pintura a l’oli sobre tela
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol
Arran d’aquella segona estada a París, Rusiñol s’instal·la al barri de Quai Bourbon i el seu art deriva cap a l’expressió dels sentiments més profunds. L’artista observa els models i representa el seu estat d’ànim, com podem observar a L’última recepta, protagonista de la Peça del Mes d’octubre de 2013 i realitzada també a París un any abans de la peça que avui ens ocupa.
I d’aquest retrat dels sentiments, tant del mateix Santiago Rusiñol com d’altri, Rêverie (Stephanie Nantas) n’és un magnífic exemple.
Stephanie Nantas, reflex del Rusiñol poeta
En aquesta obra, l’artista mostra la seva predisposició per un prototipus molt concret de model femení que el crític Joan Sardà, des de les pàgines de La Vanguardia, ja va descriure anys abans tal com recorda Bejarano:
«Rusiñol es, en el fondo, un temperamento melancólico, triste, soñador; un temperamento de poeta lírico, una de esas almas que los hombres de acción y de lucha juzgan afeminados porque vibran con neurosis de mujer al contacto sutil de la naturaleza y porque perciben en la luz, en el color, en la línea reales vislumbres exquisitos de unas bellezas mudas y cerradas al común de las gentes», va citar el ponent durant l’acte de presentació.
(París, 1894)
Pintura a l’oli sobre tela
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol
És així com Rusiñol «quan havia de parlar de la seva part més sensible es projectava en una dona servint-se d’aquestes models, especialment de Stephanie Nantas, per projectar la seva vessant més femenina o més sensible», va afegir Bejarano. Enfront d’altres models properes a ell, com Clo-Clo (Clotilde Pignet) o Suzanne Valadon, «Rusiñol va optar per Stephanie Nantas que corresponia a un prototipus més estilitzat i melangiós que s’adequava molt més al terennà introspectiu que tenia (l’artista) en aquells moments».
Cap al 1895, quan Rusiñol abandona definitivament París, entren en escena altres personatges com Alfredo Müller o Egisto Fabbri, que durant la seva estada a la capital francesa van conèixer a Stephanie Nantas i la van immortalitzar amb posterioritat als retrats de Santiago Rusiñol. Obres interessants però molt diferents a Rêverie, on podem veure els trets més característics de Stephanie Nantas al servei de l’art simbolista.
«Una dona de físic estilitzat, pell blanca, cabell negre i mirada enfonsada«, va afegir el ponent durant la presentació, «potenciant Rusiñol tots aquests aspectes per parlar de si mateix» i cobrint la seva model amb un vestit obscur. Sense abandonar però aquell estat d’ensomni que acompanya Nantas d’altres presències i que mencionàvem a l’inici d’aquest article.
És així com, tot i la negror del vestit de la seva musa, l’artista va més enllà de l’element fosc i l’envolta d’altres components simbolistes com podrien ser els mobles coberts amb fundes blanques. Un joc entre la imatge real i el seu reflex en el que Juan Carlos Bejarano ens convida a entrar.
Bibliografia
BARDAZZI, Francesca (ed.). “New York, Florence, Paris: Egisto Fabbri, the painter”, a BARDAZZI, Francesca (ed.). Cézanne in Florence. Two collectors and the 1910 exhibition of Impressionism. Milà: Electa, 2007, p. 32-35.
DÍEZ, José Luis. “El retrato español del siglo XIX: el triunfo de un género”, a DÍEZ, José Luis (ed.). El retrato español. Madrid: Museo Nacional del Prado, 2005, p. 279-280.
DOMÈNECH VIVES, Ignasi. Museu del Cau Ferrat. Catàleg de pintura i obra sobre paper. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges, 2019.
KOEHL, Hélène-BARDAZZI, Emanuele. “Le peintre et graveur Alfredoo Müller. Un maître méconnu de l’eau-forte en couleurs à la Belle Époque”, a Nouvelles de l’estampe, Nº 233-234, 2011, p. 18-32
KOEHL, Hélène. “Alfredoo, semplicemente”, a CAGIANELLI, Francesca (coord.). Alfredoo Müller. Un ineffabile dandy dell’impressionismo. Florència: Polistampa, 2011, p. 21-31.
LAPLANA, Josep de C.; PALAU-RIBES O’CALLAGHAN, Mercedes. La pintura de Santiago Rusiñol. Obra completa. Barcelona: Mediterrània, 2004.
PANYELLA, Vinyet. Santiago Rusiñol, el caminant de la terra. Barcelona: Edicions 62, 2003.
ROCH, Heidi Johanna. Santiago Rusiñol (18611931). Ein Beitrag zur Kunst des ausgehenden 19. Jhs. in Katalonien. Frankfurt: Peter Lang, 1983.
Crèdits fotogràfics
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
Autor
Xavier Garcia, Bibliotecari dels Museus de Sitges
Deixa un comentari