El Sitgestiu va celebrar els seus vint-i-cinc anys d’història i en aquesta edició del 2023 es va convidar els visitants a gaudir d’una trentena de propostes força diferents. Una d’aquestes propostes va ser gaudir d’una experiència única donant l’oportunitat d’unir l’art del Cau Ferrat amb l’art de la perfumeria mitjançant les essències de les diferents famílies olfactives.
Tot això es va poder gaudir de la mà de l’antropòloga i perfumista Irene Gisbert combinant els espais patrimonials amb les olors que inspiren algunes de les principals pintures del Cau Ferrat. A continuació, en un marc incomparable com són les terrasses de Maricel davant de la mar Mediterrània, es va viure una experiència que consistia en l’elaboració d’un perfum personalitzat seguint els passos dels dos perfumistes i d’acord amb les preferències i gustos dels participants.
Experiència olfactiva al Cau Ferrat. Sitgestiu 2023. Museus de Sitges
La perfumeria és una expressió artística i s’entén com un art igual que un pintor s’expressa amb formes i colors, el perfumista fa servir les notes olfactives per elaborar la seva obra. Igual que qualsevol art, el perfum combina inspiració i tècnica i per la qual cosa es necessita formació científica i creativitat. En aquesta experiència es va fusionar les dues expressions artístiques: essències amb pintura modernista introduint als visitants en una experiència multisensorial.
La perfumeria moderna, tal com l’entenem ara, neix a finals del segle XIX, igual que el Modernisme, gràcies a la industrialització. Al segle XIX es va produir un veritable progrés en la indústria de la perfumeria quan es va aconseguir la producció de substàncies aromàtiques per mitjà de la síntesi química, que va fer que els ingredients fossin més accessibles i va permetre abaratir el preu dels perfums. Houbigant i Guerlain són els primers perfumistes que utilitzen els productes de síntesi: Fougère Royale (1882) va ser el primer perfum obrint la porta a posteriors grans creacions fins avui en dia. Fougère vol dir falguera en francès i fa referència a la fantasia d’evocar l’olor d’un passeig pel bosc. La casa Houbigant no va voler recrear l’olor real de la falguera, ja que és una planta que no té olor. L’objectiu d’Houbigant era crear un concepte nou: «Si Déu li hagués donat a la falguera un perfum, hauria olorat com a Fougère Royal».
Les exposicions universals de finals del XIX i principis del XX van ser un dels grans aparadors de la indústria en general i, evidentment, també de la perfumeria. Es presentava la qualitat i les innovacions, però el més important va ser que va servir per unir perfumistes amb artistes gràfics i vidriers. El luxe i les produccions artístiques es posen al servei dels productes. Els diplomes honorífics i les medalles d’or premien les innovacions i són reclams de prestigi que les cases de perfumeria podran lluir en la seva publicitat. França exporta les seves essències lluint l’elegància del flascó i el gust artístic de les etiquetes i la seva cartelleria. D’aquesta manera, en aquest tombant de segle el món de la perfumeria fa un canvi radical: desenvolupar la imatge d’un perfum serà responsabilitat dels més grans il·lustradors: Jules Chéret, Alfons Mucha, Louis Théophile Hingre, Adolphe Willette, Paul Iribe o Leonetto Cappiello entre altres posen el seu talent al servei dels perfumistes més reconeguts. Més tard, amb l’evolució de les tècniques d’impressió, és una oportunitat per difondre els perfums mitjançant cartells, anuncis, targetes perfumades i objectes publicitaris com ventalls, punts de llibre o en llibrets dels grans teatres internacionals.
Cal remarcar la presència dels fabricants de l’estat espanyol en les principals exposicions universals com l’exposició universal de París de 1900 on va ser la gènesi de les col·laboracions amb destacats artistes i, especialment, l’aparició a principis del segle XX d’indústries de gran importància en l’àmbit internacional com són les perfumeries Calber, Floralia, Gal, Parera, Dana, Icart, Mas, Segura o Myrurgia.
També la perfumeria busca els millors vidriers i així els flascons de perfums es converteixen en petites obres d’art fetes pels millors mestres artesans de fàbriques de vidre tan prestigioses com la de Verreries G. Marquot et Fils, Saint-Louis, Baccarat, Lalique, Viard et Viollet Le Duc Verreries o Verreries Lefébure & Cie de París, i es comencen a especialitzar en articles per a la indústria perfumera, sobretot els flascons fets amb vidre premsat o bufat.
Flascons de perfums modernistes finals del segle XIX. Col·lecció particular.
La perfumeria catalana no es queda enrere i artistes com Ramon Casas entren en el món de la publicitat de la perfumeria elaborant cartelleria pels perfums de Renaud Germain, perfumista i saboner francès establert a Barcelona el 1847, o els primers sabons líquids de bany fabricats pel farmacèutic català Gorgot. S’anava convertint en una cosa freqüent que la indústria espanyola adquirís el costum d’anunciar els seus productes per mitjà de cartells o reclams de tipus artístic. Cal destacar altres artistes que van crear cartells per la perfumeria ja entrat el segle XX com són Federico Ribas, Rafael de Penagos; José Segrelles, Eduardo Jener, Emilio Ferrer, Emilio Vilà o Pepito Zamora entre altres. També van ser importants els concursos de cartells, en aquest sentit, la Perfumeria Gal de Madrid va ser pionera en la idea d’unir art amb la indústria perfumera. En 1916 va convocar un concurs de cartells al qual es van presentar cinc-centes obres. Entre tots ells hi havia els premiats, Salvador Bartolozzi, Rafael de Penagos i Federico Ribas quedant guanyador aquest últim, artista que va arribar a ser director artístic de Gal, càrrec no massa freqüent dins de la indústria de l’època.
Paral·lelament, la Perfumeria Floralia de Madrid va contractar l’il·lustrador i cartellista, Salvador Bartolozzi; la Perfumeria Calber, de Sant Sebastià, va requerir els serveis de l’artista català Roberto Baldrich i finalment la catalana Perfumeria Myrurgia d’Esteve Monegal que va confiar la seva imatge gràfica a Eduard Jener. Myrurgia va arribar a ser la indústria catalana més internacional abans de la guerra civil possiblement perquè Esteve Monegal, escultor noucentista que va haver de deixar de costat l’art escultòric per fer-se càrrec de la indústria perfumera del pare, va plantejar la seva indústria amb una gran dimensió artística bolcada al detall en els flascons, etiquetes, estotjos, saboneres, polvoreres, publicitat, etc.
És considerable el ràpid desenvolupament de la indústria perfumera entre els anys 1914 i 1918 i l’excel·lència artística de les seves presentacions aconseguida a partir de la dècada de 1920. En aquesta època, les perfumeries Gal i Floralia van ser pioneres anunciant-se en les principals publicacions de l’època: Blanco y Negro, La Esfera, Nuevo Mundo y Mundo Gráfico. Aquestes dues empreses perfumeres tenien departament propi de publicitat i els anuncis eren elaborats pels seus propis artistes que elaboraven els anomenats “anuncis d’autor” que solien publicar-se en portada o l’última pàgina, sempre a pàgina completa, en color i signades, eren uns anuncis de qualitat i amb un valor artístic superior a la resta d’anuncis que solien ser petits i en blanc i negre.
La perfumeria és una expressió artística: el perfumista fa servir les notes olfactives per elaborar la seva obra
Finalment, en ple apogeu internacional, en 1936, la guerra civil va assenyalar una decadència tot i que un cop acaba aquesta van sorgir a Barcelona grans marques com Legrain (família de Bucarest dedicada a la perfumeria i establerta a Barcelona fugint de la persecució de jueus durant la Segona Guerra Mundial), la catalana Luxana (1941) o l’èxit de la internacional catalana Puig, fundada el 1914 i des de fa unes dècades fabricant perfums per les més grans cases d’alta costura com són Carolina Herrera, Paco Rabanne, Jean-Paul Gaultier, Nina Ricci, entre altres. Per la Maison Ricci “el perfum hauria de ser una obra d’art, l’objecte que el conté hauria de ser una obra mestra” i d’aquesta manera col·labora estretament amb els vidriers de la Maison Lalique fabricant el flascó del seu perfum més conegut: L’Air du Temps (1948), amb el conegut tap del colom dissenyat per l’escultor Joan Rebull. De manera similar, Salvador Dalí va fer diversos dissenys per a Elsa Schiaparelli, possiblement el més conegut és el flascó per al perfum Le Roy Soleil (1946).
En conclusió, la perfumeria moderna, que s’inicia en el segle XIX en correspondència amb els nous temps industrials, es va llançar a la conquesta d’un gran mercat realçant als ulls dels consumidors les exquisides qualitats dels seus perfums en preciosos flascons i estoigs. D’aquí neix l’estreta col·laboració amb els millors vidriers, primer, i dissenyadors industrials, més tard, la qual cosa ha donat lloc al fet que alguns perfums siguin identificats no sols per les seves qualitats olfactives, sinó també per l’envàs que els conté. La història del perfum va de la mà de l’art i s’explica mitjançant l’estètica i tipologia dels flascons que l’han contingut. La caixa o estoig així com l’etiquetatge i la publicitat gràfica són elements que van adquirir una importància decisiva en la composició de la imatge de marca i producte a la fi del XIX principis del XX.
Bibliografia
ALVARADO, M.C. DE ANDRÉS, S. (1998): Gal: un siglo de perfumería, un siglo de publicidad, en Publifilia. Revista de culturas publicitarias, nº 6, Segovia, Colegio Universitario de Segovia, pp. 23-49.
BALSELLS, D; FONDEVILA, M; FONTBONA, F; MONEGAL, R; RODÉS, C. (2003): Myrurgia 1916-1936. Belleza y glamour. Lunwerg Editores
FONTBONA, F; SATUÉ, E; RAMOS, R (2011) : El arte de la bellesa. Biblioteca Nacional de España
Anna Viadel, Guia i Atenció al Públic dels Museus de Sitges
Deixa un comentari