Jaume Otero i Camps (Mahó, 1888-Barcelona, 1945) va néixer exactament l’any de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888, esdeveniment que va comportar una etapa de canvis urbanístics per la Ciutat Comtal i, amb ells, l’arranjament de l’espai públic a través d’un programa escultòric.
Artistes com Agapit Vallmitjana o Manel Fluxà van ser claus per aquest programa escultòric barceloní i també foren professors de l’Escola Llotja de Barcelona, on precisament Manel Fluxà va escollir Jaume Otero com un dels seus deixebles. I, mentre el nostre protagonista iniciar la seva trajectòria professional a cavall entre el modernisme i el noucentisme, l’estatuari públic afrontava un altre gran canvi amb la celebració de l’Exposició Universal de 1929.
Jaume Otero, que va ser premiat per l’Exposició de Belles Arts de Barcelona (1911) i la Mancomunitat de Catalunya (1920 i 1921), va treballar també a França entre les dècades de 1910 i 1920, una etapa en la qual Otero va rebre clara influència dels escultors August Rodin i Albert Bartholomé.
Trobem diversos exemples de la seva obra pública a la ciutat de Barcelona, entre la Plaça Catalunya, l’Avinguda Diagonal i el Parc de Montjuïc, a banda d’algunes obres singulars conservades a llocs com la Reial Acadèmia Catalana de Belles Artes de Sant Jordi, el Museo Provincial de Lugo o el Musée National d’Art Moderne de París.
La seva producció, d’un particular estil clàssic, de formes depurades i línies harmonioses, també té cabuda als Museus de Sitges. Es tracta d’un total de quatre obres originals i dues maquetes que formen part de la Col·lecció del Dr. Jesús Pérez-Rosales, dins del Museu de Maricel: dues escultures titulades Nu femení (una en bronze i l’altra en marbre), una tercera coneguda com Leda i el cigne i una darrera que porta per títol Estival (totes dues en bronze, i amb les seves corresponents maquetes en guix), essent aquesta última la protagonista de la Peça del Mes de febrer de 2021.
La presentació de l’obra, disponible en bronze i guix als Museus de Sitges, va anar a càrrec de l’historiador de l’art Sebastià Sánchez Sauleda. Un acte on vam poder apreciar com Jaume Otero accentúa la feminitat de la figura i té cura de tots els detalls, textures i relleus, acostant-se al moviment Art decó, sense menystenir la relació del personatge amb el seu entorn.
Una joia de la renovació escultòrica barcelonina
Arran de la construcció, tant del Parc de la Ciutadella dissenyat per Josep Fontserè i Mestre, entre les dècades del 1870 i el 1880, i a l’inici del segle XX, el número i l’extensió de les zones verdes de Barcelona no va deixar de créixer. Precisament, avui ens centrarem en dos esdeveniments històrics ocorreguts entremig i després d’aquests dos períodes: l’Exposició Universal de 1888 i l’Exposició Internacional de 1929.
L’Exposició Universal de Barcelona de 1888 va celebrar-se al Parc de la Ciutadella, nou anys després de la seva inauguració. En un any que, no només va coincidir amb el naixement de Jaume Otero, sinó que també va suposar la gran posada de llarg del Modernisme a la Ciutat Comtal.
(primera meitat del segle XX)
Grup escultòric en guix
Museu de Maricel, Sitges. Col·lecció Dr. Jesús Pérez-Rosales
Un espai cèntric que va passar el testimoni de l’expansió urbanística a llocs com la muntanya de Montjuïc, on l’any 1916 Jean-Claude Nicolas Forestier es va fer càrrec de la direcció del projecte. La primera intervenció es va portar a terme on actualment estan els Jardins Laribal de Montjuïc, un espai on al bell mig trobem una font decorada amb rajoles esmaltades i presidida per una escultura en marbre de Jaume Otero: Estival (1928).
Aquesta obra va suposar un salt qualitatiu per l’escultor, amb un estil depurat i marcades influències de les noves corrents estètiques del moment. La representació d’una figura femenina, nua de decoracions naturals i de tot recarregament, alhora que estilitzada i acompanyada pel detall que l’apropen l’obra a l’Art decó.
Una Venus a les col·leccions del Museu de Maricel
La figura original, que podem veure a Montjuïc, compta amb dues versions o estudis en bronze i guix al Museu de Maricel de Sitges.
Totes dues peces tenen una vàlua especial arran dels desperfectes soferts per l’original, els anys 1985 i 2001, deguts a actes vandàlics. Tot i el pas del temps, han ajudat a conservar l’aspecte original que Jaume Otero va voler impregnar a l’escultura.
(Primera meitat del segle XX)
Grup escultòric en bronze
Museu de Maricel, Sitges. Col·lecció Dr. Jesús Pérez-Rosales
Una figura nua que únicament guarneixen uns pocs detalls, en mans d’un artista ja madur que havia anat «eliminant tota la presència d’elements vegetals i es queda només amb allò que és essencial de l’escultura», recorda Sebastià Sànchez Sauleda.
«És a dir, el ritme intern i la posició del cos», puntualitza Sànchez Sauleda, en una època en què Otero és absolutament sintètic enfront d’etapes anteriors. Una obra que, com altres nus femenins de l’artista, presents als Museus de Sitges, va més enllà de l’ornamentació de la figura.
Apropeu-vos-hi i descobriu el llenguatge d’aquestes i moltes altres obres d’art dels nostres museus!
Bibliografia
Bejarano, Juan Carlos; Rodriguez Samaniego, Cristina. «Entre el modernisme i el noucentisme», a: Un segle d’escultura catalana. Barcelona: Infiesta, 2013, p. 125-142.
Ràfols, Josep F. «Jaume Otero», a: Vell i Nou. Revista mensual d’art, vol I., núm. IV (juliol de 1920), p. 109-113. En línia: https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1352799
Rodríguez Codolà, M. «Esculturas de Otero», a: La Vanguardia, 22/02/1928. En línia: http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1923/01/06/pagina-17/33200812/pdf.html
Crèdits fotogràfics
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
Xavier Garcia, bibliotecari dels Museus de Sitges
Deixa un comentari