Si alguna cosa ha quedat clara, en aquests temps de crisi, és la necessitat de la gent de poder sentir seus la cultura i el patrimoni. Al final de la primera onada del coronavirus va quedar clar que els museus s’havien d’incloure entre les institucions que havien d’anticipar l’obertura de portes.
Una decisió que no només volia refermar que la cultura és segura, sinó que també volia permetre que l’art i els museus ajudessin al benestar emocional de la població en un moment en què tothom necessitava trobar respostes a una situació desconcertant.
Sens dubte, el passat 2020 ha estat un any dramàtic per la celebració d’esdeveniments culturals, i els museus no han estat una excepció per les limitacions en la mobilitat. Entre les conseqüències de la pandèmia de covid, la caiguda de les visites en els museus de l’Estat s’han desplomat de mitjana un 70%.
Mentre que de cara al 2021 es percep que la nova oferta d’exposicions haurà de tirar mà, en bona part, dels fons de les pròpies col·leccions per continuar atraient el públic fidel i per obrir els ulls a allò que tot i tenir a prop moltes vegades no coneixem prou.
Perquè si bé la tecnologia ens ha ajudat a obrir una nova finestra al públic, hem de tenir present el risc de conèixer el patrimoni cultural només en format virtual. I és que, per valorar adequadament aquest patrimoni, no ens quedarà més remei que tancar la pantalla i tornar al museu.
Un 2020 de portes tancades i finestres obertes
La Covid ha tocat de ple a la majoria de museus del món, fins a haver de recompondre la seva estratègia en diversos fronts. Des de centrar-se en l’aposta digital a ampliar el calendari de les exposicions temporals i treure lluentor a les col·leccions permanents.
Un canvi que s’ha fet especialment necessari en aquells museus que més depenen del turisme internacional. El Louvre de París, per exemple, que ha estat el més visitat d’Europa entre 2018 i 2019 amb 10,2 i 9,6 milions de visitants l’any, respectivament, no preveu normalitzar les xifres de públic fins al 2023.
Però, mentre romania amb les portes tancades el passat 2020, el nombre de propostes en línia no deixava de créixer, arribant a tenir aquests mateixos 10 milions de visites en una sola setmana. Activitats que per donar resposta a la crisi econòmica, com diverses subhastes d’obres d’art donades pels mateixos autors, o per oferir experiències extraordinàries als visitants, com assistir a l’examen anual de La Gioconda amb el director del museu en l’únic moment en què surt de la seva vitrina.
Tot i això, si alguna activitat ha inundat la xarxa durant el confinament aquesta ha estat l’oferta de visites virtuals i exposicions en línia. Projectes que malauradament encara no troben un model comercial que compensi la caiguda en la venda d’entrades.
Mentre que el catàleg de tallers artístics i jocs familiars dels museus han permès desplegar la vessant més creativa dels departaments educatius dels museus i oferir experiències que apropessin els nens i nenes fins als museus davant l’absència d’activitats extraescolars.
La mirada cap al propi patrimoni s’ha tornat doncs més necessària que mai, mentre que la creativitat en la curació dins dels museus pren renovada importància.
Que visionar imatges doni pas a visitar museus
La nostra relació amb les imatges i els vídeos mai ha estat tan intensa com durant els períodes de confinament. Mesos en què la tecnologia digital ha propiciat una eclosió d’expressions creatives que a través de persones i institucions ha envaït Internet.
Pels museus, la pàgina web, les galeries en línia i les xarxes socials s’han convertit en aliats per aconseguir la complicitat del públic, i han posat en relleu una qüestió important: la democratització de l’ús de les imatges. Amb els perills que això suposa.
Ta com va advertir el filòsof francès Paul Valery en la seva obra “La conquesta de la ubiqüitat” als anys 1930, ‘igual que l’aigua, el gas i el corrent elèctric vénen a les nostres cases des de lluny mitjançant un esforç gairebé nul, així també ens abastirem d’imatges visuals o auditives que sorgiran i s’esvaniran al menor gest, quasi a un senyal.‘
Un vaticini que s’ha fet realitat en la societat actual, amb milers d’imatges i fonts d’informació fluint per la xarxa, aparentment ‘perdudes’, distribuïdes i difoses sovint automàticament, sense detenir-nos a pensar en elles, com recorda la historiadora Julia Pavón Benito. Submergits en l’era digital i en els nous models de coneixement, la divulgació del patrimoni cultural i el nostre contacte amb aquesta herència ha fet un gir de 180° que ara ens permet l’accés mitjançant un cop de clic a sales de museus, repositoris, col·leccions i monuments.
Un flux virtual tan gran que desconnecta les imatges de les peces i els esdeveniments que s’hi representen. Podent-se reduir l’experiència a un visionament massiu on s’apel·la a la intel·lectualitat, la sensibilitat o la mera contemplació. I on l’aspiració de conèixer pot ofegar-se en una mar digital.
Si aquest món virtual és un simple mitjà per donar accés al patrimoni cultural, hauríem de mirar enrere per fer-nos algunes preguntes: Què provoca l’esquerda entre l’accés al patrimoni cultural mitjançant una experiència virtual i el coneixement real d’aquest patrimoni? Estem prou preparats per a no demonitzar el món digital i alhora no ser engolits per ell?
Treure’n profit dels mitjans digitals per a accedir i conèixer el patrimoni cultural ens hauria de permetre valorar-lo. I aquesta és una feina que tenim al davant.
Crèdits fotogràfics
© Ajuntament de Sitges
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
Xavier Garcia, bibliotecari dels Museus de Sitges
Deixa un comentari