Emília Pardo Bazán (1851-1921) es considerada per molts, la millor novel·lista espanyola del segle XIX, a mes d’escriptora de contes, narradora de viatges i d’ articles periodístics entre d’altres matèries, fou una de les mes fermes impulsores del feminisme a la seva Galícia natal i a Espanya en general, en voler posar de manifest que la dona del seu temps estava preparada per destacar en els mateixos àmbits socials, artístics, laborals, etc… que l’home, aspecte que en aquells temps poca gent entenia i reconeixia a la vegada. Gran viatgera en l’Europa finisecular, aprofitava els seus viatges per relatar-los com la seva visita a l’exposició universal de París o el seu viatge pels Països Baixos. Figura popular i reconeguda a tota la península fins al punt que el 1908 Alfons XII l’hi atorgà el títol de Comtessa de Pardo Bazán en reconeixement a la tasca duta a terme en el panorama literari del moment.
Tenint en compte tots aquest arguments, cap a la fi del segle XIX, ens es fàcil de pensar en la possible relació d’amistat entre Doña Emília i Santiago Rusiñol, dos artistes que coincidien en aprofundir en l’art en múltiples facetes i conceptes.
Però, com fou la seva coneixença?
Al juliol de 1895, l’escriptora gallega es trobava, com no, de viatge per Espanya i fou llavors quan recalà a la ciutat de Barcelona. Això feu posar en alerta a un home com era Josep Maria Jordà, un dels millors crítics d’art de la Catalunya del moment i amic personal de Santiago Rusiñol. Així fou com Jordà envià una carta relativament urgent a Rusiñol perquè fes cap a Barcelona. Aquest, però, no s’hi trobava gaire lluny car era a Sitges celebrant el seu particular homenatge a Frederic Soler “Pitarra” traspassat recentment, tot dirigint la representació de “Les joies de la Roser” amb la col·laboració dels seus amics Ramon Pitxot i Miquel Utrillo. En la missiva Jordà li recomanava que no deixes escapar la oportunitat de conèixer-la ja que, aquesta, s’havia interessat per la figura i obra del pintor català, fins i tot li va proposar de convidar-la a la seva casa-taller de Sitges, al Cau Ferrat, cosa que Rusiñol acceptà de bon grat.
Així, el 18 de juliol d’aquell 1895, i en l’entreacte de la representació de “Don Alvaro” de la companyia de María Guerrero al teatre Novedades, Jordà feu les presentacions entre la Pardo Bazán i Santiago Rusiñol, a mes també de presentar-li a Àngel Guimerà i a Miquel Utrillo. Fou en aquell instant en que Rusiñol la va convidar formalment al Cau, amb l’excusa de veure les pintures del Greco, adquirides a parís l’any anterior. No cal dir que va acceptar encantada.
L’endemà a mitja tarda, arribaren en tren a l’estació de Sitges, Santiago Rusiñol, Emília Pardo Bazán, acompanyada pel seu fill Jaume, i amb ells també arribaren Miquel Utrillo, Àngel Guimerà, Josep Maria Jordà i també el secretari particular de l’escriptora gallega tancant la comitiva. A Sitges ja havia arribat la notícia i això feu que autoritats municipals i molts curiosos anessin a rebre a tals personatges i fins i tot alguns els seguiren fins a la casa de Rusiñol. En arribar, una visita per veure in situ tot el que allí s’hi significava i que a mida que anava contemplant deixava meravellada a la il·lustre convidada, fins el moment estel·lar al trobar-se davant de les dues pintures del Greco, “Les llàgrimes de Sant Pere” i la “Magdalena penitent”.
Pintura a l’oli sobre tela
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col. Santiago Rusiñol
Imatge 2: Magdalena penitent, de Doménikos Theotokópoulos, El Greco (cap a 1590)
Pintura a l’oli sobre tela
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col. Santiago Rusiñol
Ja feia alguns anys que Pardo Bazán dedicava alguna de les seves cròniques de viatge a parlar del pintor cretenc. La seva amistat amb el col·leccionista i mecenes Lázaro Galdiano, propietari de “L’adoració del Reis” del mateix Greco o les seves continuades visites a Toledo o al Escorial on sentia fascinació per “El martiri de Sant Maurici”, cèlebre per ser rebutjada pel Rei Felip II, feien preveure que tard o d’hora es trobaria davant les dues obres adquirides a París per Rusiñol. D’aquí sorgiria dos dies després de la seva visita al Cau un article titulat “Sobre la blanca Sitges. Carta a Doménico Theotocópuli llamado el Greco” considerat el millor homenatge de l’escriptora gallega al pintor cretenc, on es desvetlla la profunda admiració que li causaren unes obres engendrades a Toledo i vistes en tot el seu esplendor a la casa-taller de Santiago Rusiñol, el Cau Ferrat de Sitges.
Després del sopar i de fer els brindis respectius, com no, amb la sitgetana malvasia, la vetllada continuà per desig de la Bazán, que va insistir en veure sortir el sol des de la magnífica talaia que es la torratxa o petit torreó situat just sobre el penya-segat, i davant de l’esplendor de la nostra mediterrània.
L’endemà, i ja a tocar el migdia, un petit recorregut pels carrers de la vila, va servir perquè l’escriptora, ja en aquells moments, nova amiga de Santiago Rusiñol, conegués, aquella petita vila blanca i plena de patis blaus i cases de mariners plenes de flors a les façanes que uns anys abans va enamorar de cop i sense remei l’ànima rusiñoliana i que també a punt estava de fer-ho en la seva.
Sense pausa ni respir, arribaren altra cop al Cau; era hora de dinar, i al moment s’incorporaren al festí Modesto Sánchez Ortiz, director llavors de La Vanguardia, el pintor i anima del luministes sitgetans, Arcadi Mas i Fondevila i el jove violinista León Fontova que interpretà, passades les postres i els cafès, algunes peces rellevants del mon musical del moment.
Però tot el bo, te un final, i la visita arribava a la seva fi. Abans de marxar encara hi hagué temps perquè, com no, Miquel Utrillo obsequies a la Pardo Bazán amb un ram de flors, de part de les senyoretes sitgetanes, i que fou molt agraït per la homenatjada. S’emportava un ram de flors i alhora bells records de les seves noves amistats, i d’una vila de la que sempre guardaria un grat record.
De camí cap a l’estació del ferrocarril i tot just en passar per davant del Casino Prado, Rusiñol encara aprofità per explicar que allí, en aquell teatre, i poc temps enrere, s´havia vist per primera vegada a tot Espanya la representació de “La intrusa”, de Maurice Maeterlink, fet que alegraria la seva marxa de Sitges.
Litografia sobre paper
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col. Santiago Rusiñol
L’endemà del seu retorn a Barcelona, Pardo Bazán escrivia una carta d’agraïment a Rusiñol tot recordant-li al final de la missiva que “recuerde que me debe usted un cuadro”.
D’aquella fugaç visita, quedaria per escrit en el record en sengles articles publicats per Miquel Utrillo a La Vanguardia i per Josep Maria Jordà a La Publicidad.
Però seria la mateixa Emília Pardo Bazán qui per agrair la seva hospitalitat a Santiago Rusiñol, publicaria dos articles en honor seu: “Sobre la blanca Sitges. Una carta a Doménico Theotocópuli llamado el Greco” a La Vanguardia del 24 de juliol i que ja hem comentat abans, i un altra article titulat “La memorable noche”, publicat aquest a la revista La Época de Madrid, el 26 de setembre d’aquell 1895, on fa esment a la seva visita guiada pel Cau de la mà del propi Rusiñol i de la tertúlia que s´hi va establir en acabar de sopar.
Així començà la coneixença i la amistat entre Emília Pardo Bazán i Santiago Rusiñol, en paraules dels nostres temps, dos “cracks” del seu temps.
Crèdits fotogràfics
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
Bibliografia
“Agradable visita”. A: La Voz de Sitges, núm. 83, 28 de juliol de 1895. p. 2.
“Crónica local”. A: L’Eco de Sitges, núm. 489, 21 de juliol de 1895. p. 2.
Laplana, Josep de C. (1995) Santiago Rusiñol, el pintor, l’home. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 589 p.
Sebastià Giménez i Mirabent, Guia i Atenció al Visitant dels Museus de Sitges
Deixa un comentari