La col·lecció de marcelines dels Museus de Sitges

La marcelina, en castellà mancerina, va ser un dels tants grans invents espanyols del segle XVII. Aquesta espècie de platet de porcellana tant curiós va ser l’estrella del parament de taula del Segle d’Or.

La marcelina és present als Museus de Sitges. Les podem trobar a la cuina del Cau Ferrat com a part de la col·lecció de ceràmica d’en Santiago Rusiñol, també les trobem al Museu de Maricel perquè el Dr. Jesús Pérez Rosales també en tenia unes quantes en la seva extensa col·lecció de ceràmica.

Però no només les tenim dins de les col·leccions, les podem veure a la gran cuina catalana construïda amb rajoles valencianes del segle XVIII inspirades en motius culinaris i populars. La cuina està situada a la primera planta de la Casa Rocamora i podem gaudir de les fantàstiques rajoles amb marcelines, tasses, xicres de xocolata i melindros. 

També són presents en el plafó de rajoles dels claustres del Palau de Maricel. Un espectacular plafó fet a València entre 1770-1780 on cuiners i cuineres preparen el menjar i lacais i donzelles porten xicres amb xocolata desfeta, merengues, gelats i altres menjars a taula. També podem veure com dels murs de la cuina pengen tota mena d’utensilis culinaris: xocolateres, objectes de pisa com marcelines, gerres i pots per a confitura entre altres.

Però què és la marcelina?

L’entrellat de la marcelina està en l’abraçadora que té en el centre on es col·loca la xicra de xocolata, en castellà jícara o pocillo, i en l’espai del voltant, serveix per col·locar els bescuits, brioixos o dolços que acompanyaven sempre a la tan apreciada beguda de cacau. La marcelina va ser una peça de vaixella imprescindible a les cases dels burgesos espanyols des del segle XVIII fins a principis del XX i la seva missió no era altra que la de fer més còmoda la degustació de la xocolata desfeta.

Marcerines, xicres i tasses per a prendre xocolata, es troben entre les peces de l’Alcora que gaudeixen de més fama i estima popular. N’hi ha rodones o en forma de petxina. Les primeres van ser dissenyades per primera vegada en el segle XVII a Mèxic o al Perú en plata en un primer moment. El model va passar després a fabricar-se en ceràmica, sent l’Alcora el primer centre d’Espanya i possiblement d’Europa que el va produir. També va haver-hi gran producció a Talavera de la Reina.

I per què no agafaven la tassa per l’ansa?

Doncs perquè els recipients en els quals es bevia l’exòtica xocolata no tenien ansa ni agafadors. Igual que el cacau, també va venir d’Amèrica el got en el qual es recomanava el seu consum: la xicra. Abans de que arribessin els espanyols, la xicra, era simplement un recipient indígena fet amb el fruit de la güira o jícaro, un arbre molt abundant a Centreamèrica. S’usava per a prendre el pozole que va derivar en pocillo en castellà, antigament una beguda de cacau i blat de moro. Actualment el pozole és un tipus de sopa molt popular a Mèxic. Està feta amb grans de blat de moro d’un tipus conegut comunament com a cacahuazintle, a la qual se li agrega, segons la regió mexicana, carn de pollastre o de porc com a ingredient secundari: el pozole verd és de l’estat de Guerrero i el vermell de Sonora, Sinaloa, Nayarit, Guanajuato, Jalisco i Tlaxcala.

Un cop els espanyols van arribar a Amèrica van començar a copiar certs costums natius, la paraula náhuatl xicalli va derivar en jícara en castellà i xicra en català, i la humil carabassa en una cosa bastant més elegant, com va ser la pisa decorada.

El que va perdurar va ser l’hàbit d’usar un recipient petit i sense anses per a prendre la xocolata, que per a llavors (primeres dècades del segle XVII) ja havia estat adaptat al gust europeu afegint-li sucre i espècies i començava a despertar passions en la cort.

L’agasajo, afalac en català, era similar a un berenar amb diversos dolços com a fruites confitades, melindros, brioixos o bescuits i sempre acompanyat de xocolata. Es va convertir en tendència entre les elits tant d’Espanya com d’Amèrica. El problema és que usar la xicra era incòmode, sobretot per a les persones amb poc pols, i per això va néixer la marcelina.

La marcelina la va inventar al segle XVII Pedro Álvarez de Toledo y Leyva, polític que va exercir diversos càrrecs al servei del rei Felip IV, entre ells el de virrei del Perú entre 1639 i 1648. Nomenat marquès de Mancera en 1623, durant els seus anys de residència a Lima es va fer famós per les seves tertúlies i afalacs, i no se sap si per pura comoditat o per sofrir alguna malaltia que li causés tremolors, el cas és que va crear un plat en el qual encastar una xicra.

La marcelina, en retornar d’Amèrica se li va atorgar aquest nom en el seu honor. En 1734 el diccionari de la RAE ja va incloure la seva definició com: “Del marqués de Mancera, A. S. de Toledo, 1608-1715, virrey del Perú de 1639 a 1648. 1. f. Plato con una abrazadera circular en el centro, donde se coloca y sujeta la jícara en que se sirve el chocolate“. La xicra i la marcelina van passar a la història i la xocolata va deixar de ser la beguda espanyola per excel·lència i va acabar substituït pel cafè.

Crèdits fotogràfics

© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges

Bibliografia

Borrell, M. (2002): The grandeur of Viceregal Mexico: treasures from the Museo Franz Mayer, Museum of Fine Arts. Houston: Henry Francis du Pont Winterthur Museum. 367 p.
Casanovas, M.A. (2019): ‘Plafons ceràmics de cuines del Palau de Maricel’, a: Peça del mes. Sitges: Consorci del Patrimoni de Sitges. Setembre.
Gavin, R.F.; Pierce, D. (2003): Cerámica y Cultura. The Story of Spanish and mexican Mayolica. Albuquerque: University of New Mexico Press. p. 253-255.
Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias González Martí, Valencia. En línia: http://www.culturaydeporte.gob.es/mnceramica/home.html
Museu de Ceràmica de l’Alcora, Castelló. En línia: http://www.museulalcora.es/
Villalba, M. (2012): Viaje a través de las artes decorativas y el diseño. Madrid: Asociación de Amigos del Museo Nacional de Artes Decorativas. p. 29.

Anna Viadel, Guia i Atenció al Visitant dels Museus de Sitges