A Javier Docampo Capilla (1962-2020),
bibliotecari del Museu Nacional del Prado
La passió de l’ésser humà per atresorar coses belles o peculiars va donar origen als primers museus, espais on els col·leccionistes emmagatzemaven les seves obres d’art per ús i gaudi propi. Més endavant, al Renaixement, les col·leccions d’art les iniciaven mesenes que també posseïen una important biblioteca. Fet pel qual, en molts casos, biblioteca i museu anaven de la mà.
Els museus es van anar obrint al públic, tant com un acte de generositat cap al poble o d’ostentació dels béns propis.
Segons augmentaven el fons museístics, anava prenent forma la seva corresponent biblioteca, però no va ser fins al segle XIX que la col·lecció bibliogràfica es va consolidar com una part imprescindible del museu. Els primers van ser la biblioteca del National Museum de Nuremberg, fundada el 1852 per recollir arxius i documents sobre l’art alemany; mentre que les biblioteques del Metropolitan Museum i el Boston Museum daten de 1875.
A partir d’aquest moment, els arxius adquireixen un pes cada vegada més gran, com a important servei de suport a la col·lecció del museu i als treballs de recerca.
La Biblioteca dins del museu d’art
En el cas dels museus d’art, la biblioteca acull informació sobre obres, períodes, influències i estils. Tant de la pròpia col·lecció com d’altres que la complementen.
Però, fins a quin punt participa de l’objectiu del museu?
Fa dues dècades el bibliotecari del Victoria & Albert Museum, Jan Van der Wateren, definia el museu com un “banc de memòria col·lectiva d’èxits humans mitjançant una col·lecció d’objectes“. Afegint que “la funció del museu s’ha de veure com el nivell més bàsic per garantir que els objectes sobrevisquin; venint després la presentació dels citats objectes al públic perquè la consciència humana continuï incorporant aquests coneixements en les seves activitats“.
El seu paper és doncs imprescindible, tant com a suport per a la recerca dels objectes i el seu context, com per les metodologies de conservació i finalment per la seva l’exposició. Així, afegeix Van der Wateren, “la biblioteca proveeix del context en el qual una col·lecció ha de ser estudiada, documentada i interpretada“. Aportant a més molta més informació, impossible d’exposar i explicar en la sala.
És a dir, ens indica el camí a seguir si volem aprofundir en el que mostra el museu. Són moltes les exposicions que compten amb un espai de documentació sobre el tema exposat, una manera de portar la biblioteca fins a la sala d’exposicions i que facilita informació sobre allò que s’està mostrant.
Més que un servei de suport museístic
I quina relació té la biblioteca amb el museu? En tant que servei, busca satisfer necessitats bibliogràfiques i artístiques del museu i aconseguir mitjans i recursos que permetin reunir, conservar i divulgar tots els fons documentals.
En la presa de decisions sobre futures mostres i nous projectes, els responsables del museu es poden recolzar en la biblioteca. Per resoldre peticions dels diferents departaments en funció de les necessitats de recerca per a futures exposicions o per complementar les passades.
Part de les peticions van enfocades a l’adquisició de documents. Tant publicacions noves, importants per l’especialització del museu com publicacions relacionades amb exposicions i activitats, passant novetats d’artistes presents en la col·lecció o que permetin obrir noves vies de recerca. Una recerca per l’equilibri local, nacional i internacional. Però també intergeneracional.
De la mateixa manera, la biblioteca ha de donar servei als treballadors del museu i oferir informació actualitzada que permeti seguir avançant en una oferta fresca i renovada. Sense abandonar el suport a la recerca i la preparació d’exposicions, monografies i articles. Un servei destinat a conservadors, curadors i experts del museu.
De l’arxiu documental a la Biblioteca Digital
Enclavats en històriques institucions, poc a poc, els bibliotecaris de museus han anat guanyant el seu espai. Tant per l’augment de la importància de la col·lecció bibliogràfica, com pel seu paper en la gestió documental.
Molt ha influït un canvi en el concepte de la biblioteca: el treball en xarxa. Als anys 90, els museus es van agrupar entorn del BAEP que reunia les biblioteques d’art espanyoles i portugueses. Mentre que en la dècada dels 2000, el BIMUS va reunir únicament biblioteques museístiques del Ministerio de Cultura.
Iniciatives a les quals es van sumar d’altres, com la participació dels museus catalans en el CCUC. Inclòs el Consorci del Patrimoni de Sitges.
De la mateixa manera, l’ús de la tecnologia també ha permès projectar la biblioteca més enllà de les parets del museu. Estant oberts al canvi, i prenent distància respecte a l’arxiu físic, anem cap a la Biblioteca Digital.
I és que per a facilitar la recerca sense oblidar la divulgació de l’art, el bibliotecari de museu ha de moure’s a la mateixa velocitat que es mouen les noves tendències.
Bibliografia
Docampo Capilla, Javier (2010) Bibliotecas y museos: panorama internacional de una tipología bibliotecaria. Educación y Biblioteca, núm. 176, pp. 60-71
López de Prado, Rosario (2003) Bibliotecas de museos en España: características específicas y análisis DAFO. Revista general de información y documentación, vol. 13, núm. 1, pp. 5-35
Sota, Jana (2014) Las bibliotecas de museos: las grandes desconocidas [recurs electrònic]. Consultat el 27 de març de 2020, al Museu Nacional d’Art de Catalunya, en: https://blog.museunacional.cat/es/bibliotecas-de-museos/
Wateren, Jan van der (1999) The importance of museum libraries. INSPEL, núm. 33, pp. 190-198
Crèdits fotogràfics
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
Xavier Garcia, bibliotecari dels Museus de Sitges
Deixa un comentari