Rusiñol arriba a Sitges (1891)

En una de les incursions que va fer a Barcelona l’artista Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861- Aranjuez, 1931) mentre habitava a Paris la tardor de 1891 es va arribar a Sitges, per dues raons. L’una es que feia poc hi havia fet una estada pictòrica el seu gran amic, el pintor Ramon Casas. L’altra és que Rusiñol es dirigia a Vilanova i la Geltrú per visitar la Biblioteca-Museu de Víctor Balaguer, el prohom de la Catalunya de la Renaixença que, a més de ser escriptor i polític, havia esdevingut un col·leccionista consagrat i havia obtingut un quadre del Greco, L’Anunciació, com a dipòsit procedent del Museu del Prado. Als trenta anys d’edat escassos, Rusiñol també  ho era; la seva important col·lecció  de forja havia estat exposada amb tots els honors a l’Exposició Universal de 1888.

A resultes d’aquella estada Rusiñol hi va fer amics, entre els quals hi havia els pintors de l’Escola Luminista, com Joan Batlle i Amell i  Arcadi Mas i Fondevila. L’any següent Rusiñol hi va organitzar l’Exposició de Belles Arts de Sitges, esdevinguda la Primera Festa Modernista. Li agradava la vila, el paisatge, la gent i la facilitat de comunicació amb Barcelona gràcies al ferrocarril. En aquells moments l’artista, separat de la seva muller, no tenia altre domicili que l’estudi amb l’escultor Enric Clarasó on aquest modelava i on Rusiñol hi tenia dipositada la gran col·lecció de forja i objectes artístics que havia anat adquirint. Era el Cau Ferrat del carrer Muntaner, on havia format el primer nucli d’amics i adeptes.

Dues cases convertides en casa-taller d’artista

Sitges oferia a l’artista l’entorn paisatgístic i humà que cercava. Hi trobà, finalment una senzilla casa de pescadors que el juliol de 1893 va adquirir a Déu Nostre Senyor perquè la darrera propietària li havia llegat en testament per garantir el destí de la seva ànima, de manera que l’artista va fer tractes amb el Bisbat de Barcelona. Es tractava d’una casa de planta baixa i un pis on l’artista va realitzar unes primeres obres d’adaptació, amb la instal·lació de gas ciutat i l’obertura d’un finestral. Es tractava del lloc on s’havia de col·locar un dels finestrals gòtics que, procedents de l’antic castell feudal reconvertit ja llavors en Casa Consistorial, havien estat sol·licitats per l’artista per al Cau Ferrat.

Rusiñol va atorgar a la seva casa-taller el motiu que la seva família tenia a Manlleu, Can Falua. Aquell mes de setembre traslladava a Sitges la col·lecció de forja que hi queda dipositada ja per sempre. Pocs dies més tard, la Segona Festa Modernista, coincidia amb una primera inauguració, en la que hi van prendre part una seixantena de persones, entre altres l’arquitecte Francesc Rogent, i el mestre d’obres Jaume Sunyer i Juncosa.

L’edifici constava d’una planta baixa, destinat a l’habitatge i el taller de l’artista, la planta alta on hi va instal·lar la col·lecció i el terrat. Rusiñol va estructurar la planta baixa en tres àmbits separats per arcs de pedra; el primer, original de l’edificació i el segon de nova construcció.

Al primer, corresponia al rebedor; el segon, a la sala d’estar. Al tercer espai, amb la façana que dóna a mar,  hi va instal·lar l’antiga pica de batejar del segle XV procedent del Santuari de la Marededéu del Vinyet, que figura al centre d’una obra que havia pintat recentment,  a manera de brollador. Allà hi va fer construir el  gran vitrall de colors amb vidre emplomat blanc i motius decoratius de caràcter animal i vegetal al mig de cadascun dels grans finestrals. De la Sala del brollador enfora Rusiñol va fer construir una torratxa amb sortida a les roques que arribava fins a mar; les mateixes on Joan Maragall va contemplar la sortida de sol la nit de la Segona Festa Modernista.

Un any mes tard, el maig de 1894, Rusiñol presentava a l’Ajuntament de Sitges una nova instància acompanyada aquesta vegada d’un plànol signat per l’arquitecte Francesc Rogent. Havia adquirit la casa del costat, un corralet que havia quedat buit per la mort del seu únic habitant. La incorporació de l’immoble va comportar l’arranjament definitiu de la casa-taller de l’artista. Amb l’ajut de Francesc Rogent, Rusiñol va concebre l’espai des de la doble condició de casa popular sitgetana en planta baixa i de gran saló modernista a la primera planta d’estil neogòtic. Van treballar-hi també el mestre d’obres Jaume Sunyer i Juncosa, així com l’ebenista Francesc Vidal Jevellí, pare de la pintora Lluïsa Vidal, entre altres.

La disposició original del Cau Ferrat, conservada fins l’actualitat, és doble. La planta baixa va ser concebuda com un espai amb totes les característiques de l’arquitectura popular catalana revestit amb elements artístics: finestrals de forja, arrambadors i plafons de ceràmica popular dels segles XVII al XIX, elements de pedra tallada i arcades per separar les diverses estances.

Cal senyalar que l’arcada que separa el menjador de la sala del brollador és únicament decoratiu, sense cap funció arquitectònica. Els arcs  de pedra que separen el rebedor del menjador i el menjador de la sala i alcova de l’artista, en canvi, corresponen a les antigues estructures. A la planta baixa es distingeixen els espais corresponents a cadascuna de les cases. L’adquirida el 1893 està formada pel portal d’entrada, el rebedor, el menjador amb llar de foc i la sala del brollador; en un lateral del rebedor hi ha l’escala que condueix al primer pis.

La casa de 1894 és la que configura la gran llar de foc amb la cuina econòmica al costat; a la banda de mar es troba l’estudi, estança denominada “el despatxet”, on Rusiñol solia escriure, amb el piano que l’artista tocava de tard en tard i, a l’altra banda, donant a la façana del carrer Fonollar, la sala i alcova de l’artista.

La primera planta mostra un gran contrast conceptual i decoratiu de la casa-taller de Rusiñol. L’ocupa el Gran Saló on Rusiñol hi va anar col·locant la major part dels objectes artístics de la seva col·lecció: forja, art antic,  pintura moderna i una part de mobiliari de caràcter artístic i sumptuari. L’interior és d’estil modernista neogòtic, amb grans columnes que acaben en un sostre enteixinat de fusta decorat amb motius heràldics. L’estructura de pilastres, capitells i enteixinats és totalment decorativa.

En entrar al Saló hi ha un primer espai concebut a manera de pòrtic que ocupa el llarg de la façana amb un parell de metres de fondària que simula una mena de loggia a la italiana; probablement és una influència més del segon viatge a Itàlia que Rusiñol havia fet el 1894.

La decoració de parets i sostres del gran saló va ser dissenyada entre Rusiñol i l’arquitecte Rogent, amb la possible intervenció del dibuixant Josep Pascó. Els motius heràldics de l’enteixinat i del gran fris que envolta la part alta de tot el Saló van ser efectuats amb la intervenció de Rusiñol. El seu gust vers el neogòtic remet a la decoració que havia realitzat per al saló del Cercle Artístic de Barcelona amb motiu del gran carnaval artístic de 1889.

Al Gran Saló hi destaquen el conjunt de vitralls. Portes i llindes són decorades amb cibes que permeten un bellíssim joc de llums. Les dues façanes estan recobertes de vitralls. La paret que dóna al carrer Fonollar està configurada amb tres vitralls de motius decoratius diversos, les cibes enmig. A la part superior de la loggia s’hi va instal·lar un conjunt de vitralls que són còpies dels de la catedral d’Ulm, dels més antics d’Europa. La vidrieria de la façana de mar, igualment espectacular i policroma, mostra una decoració inspirada en motius heràldics.

El juliol de 1894 l’obra quedà enllestida i va ser objecte de la consegüent celebració de la coberta fent-la coincidir amb la festivitat de Sant Jaume.

Rusiñol anà omplint el Cau Ferrat d’objectes d’art procedents dels seus viatges, excavacions, amistats i intercanvis fins la primera dècada del segle XX. Amb el canvi de segle i de vida de l’artista la casa-taller passà a ser taller-museu i àmpliament valorat  i apreciat per tothom qui sentia interès per les arts; la llista de visitants del Cau és variada i extensa.

De taller-museu a museu públic 

Quan el 1931 es va obrir el testament de l’artista la Vila de Sitges passà a heredar el tresor que Rusiñol li havia llegat per l’estimació manifesta que li professava, casa i col·lecció artística, el temple del Modernisme. Després dels avatars relatius als pagaments dels drets reals, Joaquim Folch i Torres va museitzar el Cau Ferrat respectant curosament l’esperit del Modernisme i el caràcter tan singular que Rusiñol li havia atorgat.

No obstant això es va fer necessari una gran obra de sanejament de la construcció i les instal·lacions, així com una readaptació de l’edifici per a la seva nova utilització. El Cau Ferrat com a museu públic va obrir les seves portes el 18 d’abril de 1933.

Entre 1933 i 2009 el Cau Ferrat va ser objecte de diverses reparacions i retocs d’instal·lacions. La intervenció de més importància va tenir lloc el 1966 davant del mal estat de l’edifici. Posteriorment van tenir lloc altres intervencions però les condicions físiques i ambientals del museu, situat sobre la mar, amb fràgils fonaments de pedra i fang, construït amb materials que s’han anat deteriorant amb el pas del temps i amb la mar socavant la roca sobre la qual hi ha les edificacions de l’antic barri de sant Joan van arribar als límits a principis d’aquest segle.

La rehabilitació  i la restauració del Modernisme

A finals de la primera dècada del segle XXI, fos quina fos la restauració que requeria el Museu del Cau Ferrat era una operació que afectava de ple un dels edificis més emblemàtics del Modernisme amb un segle llarg d’existència. El repte era tripe: la rehabilitació  d’un malmès edifici de fràgil construcció i que per sí  mateix és tota una obra d’art, la restauració del tots i cadascun dels seus elements constructius i el seu condicionament i posada a normes d’instal·lacions, seguretat, climatització  i tots aquells requeriments necessaris per a un edifici d’ús públic i un museu en ple funcionament.

El projecte de Restauració, condicionament i remodelació del conjunt d’edificis del Museu Maricel de Mar, can Rocamora i Museu del Cau Ferrat de Sitges encarregat a l’arquitecte Josep-Emili Hernàndez Cros, va ser aprovat pel Consorci del Patrimoni de Sitges la tardor del 2009, adjudicat a la UTE Cau Ferrat i se’n va encomanar la gestió al Servei d’Equipaments, Infraestructures urbanes i Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. Al llarg de la seva realització, de quatre anys de durada, s’hi han portat a terme els necessaris treballs de restauració i rehabilitació, incorporant-hi noves instal·lacions i els elements museogràfics imprescindibles per al seu funcionament i el compliment de la normativa arquitectònica i museogràfica.

En resum, la  intervenció s’ha portat a terme en els següents àmbits:

1)La rehabilitació de l’edifici sanejant la seva estructura i tractant els murs per evitar el traspuament de la humitat i de la salinitat. S’han suprimit la totalitat de les barreres arquitectòniques.

2)La restauració dels elements arquitectònics de caràcter artístic i ornamental que en formen part. Els elements arquitectònics i artístics del Cau Ferrat, formats pel conjunt de portals, finestrals i llindes de pedra gòtica, procedents de l’antic castell de Sitges, van ser encastats a la façana del Cau Ferrat el 1893 i ubicats al seu interior enquadrant la llar de foc i una porta fictícia. El tractament de la pedra ha consistit en una neteja a fons i la restauració de les parts més malmeses. S’ha realitzat la restauració de tot les rajoles d’arrambadors i plafons formats per rajoles antigues dels segle XVII, XVIII i XIX de la planta baixa, malmesos per la humitat i la salinitat, així com pel clivellament dels murs de l’edifici.

3)La dotació d’instal·lacions per al seu funcionament: climatització integral i per sectors de l’edifici; col·locació de vidres de protecció exterior per a l’aïllament tèrmic dotats de filtres de llum; senyalització d’emergència, etc.

4)Les realitzacions museogràfiques, incorporant nova il·luminació, megafonia, sistema de càmeres de seguretat, detectors d’incendis, comunicació de veu i dades, interconnexió de tots els museus, dotació de wifi en tot l’edifici, etc. Altres aspectes importants han estat la definició i separació d’espais de circulació (visitants, treball intern, personal); la creació de l’espai d’acolliment i de la botiga.

El Temple del Modernisme es projecta al segle XXI completament remodelat i adaptat a les necessitats tècniques, tecnològiques i socials de l’època.