No se sap si Santiago Rusiñol, a qui s’atribueix la frase «la mania de posseir i col·leccionar antiguitats és una malaltia incurable», va contreure aquesta afecció a Barcelona. El que sí que sabem és que els orígens del Cau Ferrat són al carrer Muntaner de la ciutat comtal. Un espai on l’escultor Enric Clarasó i el mateix Rusiñol van compartir taller fins a la inauguració del Cau Ferrat de Sitges, entre 1893 i 1894.
La capital catalana concentra en el seu entramat urbà un conjunt de museus, galeries d’art i edificis patrimonials distribuïts de manera força desigual. Mentre que la presència de les seves col·leccions artístiques és prou rica i diversa, des de Ciutat Vella a Sarrià-Sant Gervasi, per a continuar sorprenent encara avui als mateixos barcelonins.
El gran moment de brillantor social i artística de Barcelona, entre els segles XIX i XX, va coincidir amb l’impuls de moltes famílies burgeses de l’època. Protagonistes d’un període de transformació social i cultural, i creadores d’excepcionals col·leccions d’art, tal com abans ho va ser l’antiga aristocràcia terratinent.
“En ninguna otra ciudad de España se ama el pasado como en Barcelona, ni tampoco se persigue con tanto ahínco la continuación, de padres a hijos, de una progreso que rebasa el sentido de la prosperidad para elevarse a los planos sentimentales de la vida, en que se sitúan los valores del espíritu y la cultura”, va defensar el periodista Luis González de Cándamo en un article l’any 1960 dedicat a la casa-palauet de la família Bertrán y Musitu.
Extracte de l’article de Luis González de Cándamo publicat a la revista Arte y Hogar el desembre 1960.
La propietat, situada al bell del barri barceloní del Putxet i el Farró, va ser heretada per Josep Bertrán i Ros (1795-1855) del seu oncle. Arran d’aquest llegat, la casa va ser ampliada i finalment heretada pel seu fill Felip Bertrán i d’Amat (1835-1911), principal responsable del projecte arquitectònic tant de la residència urbana familiar, situada a la Gran Via amb el Passeig de Gràcia de Barcelona, com de la propietat suburbana del Putxet. Posteriorment, aquest palauet familiar va passar a mans de Josep Bertrán y Musitu (1875-1957), i d’aquest als seus fills Felipe (1901-1965) i Isabel (1906-1983). Es tracta, doncs, d’un projecte familiar que ha anat evolucionant amb el pas de les generacions i que per si sol mereixeria un article monogràfic.
La col·lecció d’art de la família Bertrán
El propòsit d’aquest text s’allunya de l’espai físic per centrar-se en el fons artístic de la família Bertrán. Una col·lecció d’art creada pels diferents membres de la nissaga familiar i a la qual els Museus de Sitges dediquen una exposició temporal. Es tracta de ‘La col·lecció Bertrán. La memòria d’un llegat familiar‘, comissariada per Ignasi Domènech i Nadia Hernández. Una mostra nascuda en el marc d’un nou programa dels museus que donarà a conèixer les col·leccions privades de Catalunya.
Aquest programa pretén contribuir a la projecció de col·leccions significatives en l’univers català de l’art i, al mateix temps, apropar les seves obres al conjunt del públic.
Encara que la col·lecció artística de la família va ser creada fa diverses generacions, l’empenta definitiva va arribar de la mà del principal nom propi d’aquesta exposició, Josep Bertrán y Musitu (1875-1957), qui emparentat amb la família Güell va anar reunint progressivament una valuosa col·lecció basada en l’art català medieval i l’art d’entre segles.
Entre les obres adquirides per Bertrán y Musitu destaquen diverses obres de Vicente López Portaña (1772-1850). Així com un autoretrat d’Anton Raphael Mengs (1728-1779), paisatges de Melchior d’Hondecoeter (1636-1695) o una natura morta de Juan de Zurbarán (1620-1649). I també prové la col·lecció de ceràmica amb un ampli repertori de peces de Talavera de la Reina i el Puente del Arzovispo.
Durant el primer terç del segle XX, la col·lecció Bertrán es va anar desenvolupant fins que un fet dramàtic va estroncar el seu creixement. Amb l’esclat de la Guerra Civil la col·lecció artística va ser confiscada per la Generalitat de Catalunya l’any 1936 i retornada al final del conflicte, no sense una sorpresa inesperada. Desenes de peces havien desaparegut de l’inventari original, i entre elles vint-i-vuit obres de gran valor perfectament documentades.
D’aquella part de la col·lecció d’art no es van tenir més notícies, mentre que la casa del Putxet ja no va tornar a ser lloc de residència de la família Bertrán. Malgrat aquests inconvenients i arran de la mort de Josep Bertran y Musitu, els seus dos fills es van fer càrrec del llegat familiar i del trasllat de la col·lecció artística al pis del Passeig de Gràcia de Barcelona.
L’intens creixement de la col·lecció durant els anys de Bertrán y Musitu no van ser assolits pels seus descendents, però cal destacar la singularitat d’algunes noves obres que es van incorporar a partir d’aleshores. Com el Crist amb la creu d’El Greco (1541-1614), el Retrat de l’actriu Rita Molinos de Francisco de Goya (1746-1828), un retrat del comte d’Orsay de Thomas Lawrence (1769-1830) o una taula d’Alejo Fernández (cap al 1475-1545).
Obres, totes elles, que fan de la col·lecció Bertrán un exemple gens comú entre les col·leccions d’art de Catalunya, i en la qual el paper actiu del seu fundador i l’interès de tota la seva nissaga mereix ser especialment remarcat.
No perdeu l’oportunitat de deixar-vos sorprendre per l’exposició que els Museus de Sitges dediquen a aquest singular fons artístic amb vint-i-dues peces d’entre els segles XVI i XIX.
Podeu visitar La col·lecció Bertrán. La memòria d’un llegat familiar fins al 8 d’octubre al Museu de Maricel. Us hi esperem!
Bibliografia bàsica
Cerámica de Talavera de la Reina y Puente del Arzobispo en la colección Bertrán y Musitu, catàleg d’exposició. Barcelona: Juan Antonio Bertrán, Ajuntament de Barcelona, 2001.
«Don José Bertran y Musitu, notable artista del cincel», Semana, 1946.
«Interiors senyorials catalans», D’Ací i d’Allà (Barcelona), núm. 70 (octubre del 1923), p. 755.
«Josep Bertrán i Musitu» [en línia]. Repertori de Col·leccionistes i Col·leccions d’Art i Arqueologia de Catalunya (RCCAAC), Francesc Fontbona i Bonaventura Bassegoda (dir.). Barcelona: Institut d’Estudis Catalans. Disponible: https://taller.iec.cat/rcic/fitxa_una.asp?id_fitxa=60 [consulta: 6 maig 2023]
Mons privats, mirades públiques: Ceràmiques de la Col·lecció Bertrán i Musitu. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007.
Maria Antònia CASANOVAS. «Cerámica de Talavera de la Reina y Puente del Arzobispo en la colección Bertrán y Musitu», Keramos: Revista trimestral del arte y ciencia de la cerámica, núm. 80 (2002), p. 79-80.
Luis GONZÁLEZ DE CÁNDAMO. «La historia de Barcelona, en el Parque Bertrán», Arte y Hogar, núm. 188-189 (núm. extraordinari, desembre del 1960), 16 p.
Luis MONREAL Y TEJADA. Casa Bertrán en San Gervasio. Barcelona: José Felipe Bertrán de Caralt, 1985.
María del Carmen RIU DE MARTÍN. «La colección Bertrán y Musitu». Revistart: Revista de las artes, núm. 63 (2002), p. 36-37.
Crèdits fotogràfics
© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges
Autor
Xavier Garcia, Bibliotecari dels Museus de Sitges
Deixa un comentari