Dones en l’art dels Museus de Sitges, de la inspiració a la creació amb nom propi

Noia andalusa llegint, de Santiago Rusiñol i Prats
Granada, 1898
Dibuix a llapis carbó, pastel i tinta polvoritzada sobre paper
Museu del Cau Ferrat, Sitges. Col·lecció Santiago Rusiñol

A les acaballes del segle passat, concretament l’any 1987, Wallace i Wilhelmina Holladay van obrir a Washington el Museu Nacional de Dones Artistes (National Museum of Women in the Arts), únic museu del món consagrat en exclusiva a celebrar l’obra de les dones en les arts visuals, interpretatives i literàries, que ha celebrat ja més de 200 exposicions.

Un projecte ambiciós per l’abast a temporal i la intencionalitat global de les artistes que vol encabir. Però, algú s’imagina una proposta semblant basada en la reivindicació dels homes en l’art? És obvi que no caldria fer-ho, perquè la seva presència és aclaparadora.

Segons el Laboratorio Permanente de Público de Museos, promogut pel Ministerio de Cultura, el públic dels museus és majoritàriament femení (52,6% dels visitants), igual que el personal que hi treballa (53,4% dels equips) o els estudiants de Belles Arts (més del 70% dels alumnes). Per què llavors, segons Sotheby’s, entre els anys 2012 i 2018 es van vendre 2.500 obres signades per 500 dones, enfront de les 55.700 obres que van signar 8.500 homes? O per què, segons l’associació Mujeres en las Artes Visuales, a la Fira Arco l’any 2019 el 73% dels artistes exposats eren homes i la presència de dones provinents de l’Estat només representava el 6,1%?

Tot i que el segle XX estava cridat a ser el de l’assoliment de la igualtat de les dones, el seu rol efectiu en l’esfera social, econòmica i política ha estat lluny d’assolir aquests objectius. També passa el mateix amb la presència de dones en l’art, relegades sovint a un paper secundari. Tot i això, no falten exemples amb nom propi que val la gana recordar.

És per això que, des dels Museus de Sitges, volem reivindicar el paper de les dones en l’art. No només per l’impuls creatiu, a l’ombra d’un artista, sinó també en defensa de la seva obra i assumint el protagonisme creatiu quan han tingut la possibilitat de fer-ho amb el seu nom.

Artistes en clau de dona i dones en clau d’artista que formen part de les col·leccions del Museu del Cau Ferrat, del Museu de Maricel i del Museu Romàntic Can Llopis de Sitges.

Tres artistes destacades dels Museus

Lluïsa Denís i Reverter (Barcelona, 1862 – 1946)

Un grup de dones de la burgesia catalana, amants de la cultura i seguidores del moviment modernista, van dedicar-se a la creació musical entre la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX. Entre elles, la dona de Santiago Rusiñol, Lluïsa Denís i Reverter va ser una de les més polifacètiques, sent a més de compositora, escriptora de teatre i poesia, i reconeguda pintora.

• 

• 

La faceta artística de Denís va estar condicionada, primer pel casament amb Rusiñol l’any 1886 i després pel naixement de la seva filla Maria i la marxa a París del seu espòs. Arran d’emmalaltir, Denís va convèncer Rusiñol perquè es tractés, i el va acompanyar tant en la recuperació com en l’art, durant els anys següents.

I no va ser fins a la seva mort del seu marit, l’any 1931, que la seva faceta artística va veure’s definitivament alliberada. Especialment com a poeta, dramaturga i novel·lista.

Maria Rusiñol i Denis (Barcelona, 1887 – 1972)

Filla única de Santiago Rusiñol i Lluïsa Denís, Maria Rusiñol va passar la infantesa allunyada del seu pare però a prop dels grans artistes de la Barcelona de principis del segle XX. Ja adolescent, va ser Santiago Rusiñol qui la va impulsar a pintar, tenint posteriorment com a mestres, primer a Xavier Gosé i després a Ismael Smith. En aquests anys situem els divuit dibuixos que s’exposen ales parets de la Sala Brollador del Museu del Cau Ferrat.

Des d’un bon principi, Maria va escollir l’aquarel·la i el dibuix com a principal mitjà d’expressió artística, sent la representació de la figura femenina amb vestits antics el seu motiu predilecte d’expressió. Una forma de criticar i caricaturitzar les diferències socials de l’època.

Posteriorment, va col·laborar amb Antoni Serra en la decoració ceràmica i va conrear la seva faceta d’escriptora de poesia i novel·la. Sense oblidar, però, l’autoria de la biografia del seu pare, titulada Santiago Rusiñol vist per la seva filla (1950), on va defensar la seva figura.

Lola Anglada i Sarriera (Barcelona, 1896 – Tiana , 1984)

La doble vessant de Lola Anglada, com artista polifacètica i dona revolucionària, va fer d’ella una figura feminista del seu temps, capaç de retratar el paper de totes les dones en una societat turbulenta, fos quina fos la seva condició.

Una reivindicació que va deixar palesa en una entrevista de l’any 1929 «que la dona ha d’arribar fins on pugui arribar l’home; però per un altre camí, diferent, nostre i peculiar». Alhora que refermava el seu compromís democràtic amb el catalanisme i rebutjava l’empresonament per causes polítiques, des del regnat d’Alfons XIII fins al període franquista.

Convertida en un dels referents de la il·lustració infantil, la seva estada a París li va permetre consolidar el seu estil. En uns anys en què la seva col·lecció de nines anava pel camí de convertir-se en una de les més admirades d’Europa, fruit de la seva gran sensibilitat.

Quatre dones amb nom i art propis

Matilde Escalas i Xamení, per Santiago Rusiñol

Compositora, interpret i professora de música, Matilde Escalas (1870-1936) va ser educada en una família nombrosa, marcada pel refinament cultural, amb una germana cantant, un germà clarinetista i un altre germà escriptor i pintor.

Les seves grans aptituds musicals van fer que canvies Mallorca per Barcelona l’any 1882. Una etapa durant la qual es va integrar en l’ambient de la Renaixença i va conèixer Felip Pedrell i Isaac a Albéniz, per als que va compondre algunes peces musicals. També va assistir a les trobades organitzades a Els Quatre Gats on conegué Santiago Rusiñol entre d’altres artistes.

Posteriorment, es trasllada a París, on coincidí amb Eric Satie i publicà algunes composicions pròpies, i es retrobà amb Rusiñol. Un fet que el pintor immortalitzà l’any 1894, a través del retrat d’una dona jove i elegant a qui va batejar com ‘Miss MacFlower’. I a qui ara podem posar nom: la genial Matilde Escalas i Xamení.

Suzanne Valadon, per Miquel Utrillo

A finals del segle XIX, Suzanne Valadon (1867-1938) va començar a pintar vius retrats nus de dones sensuals i autosuficients que ocasionalment alternava amb quadres d’homes nus, als quals presentava com a objecte de desig. Obres plenes de contorns audaços, colors vibrants i pinzellades amb les quals il·lustrava la vida interior de la gent.

Va ser model de Pierre-Auguste Renoir, Henri de Toulouse-Lautrec o Edgar Degas, entre d’altres, tot i que només l’últim la va acceptar com alumna. Suzanne Valadon va ser, de fet, una de les poques dones aclamades per la crítica de la seva època.

Tot i això, com moltes dones artistes, la fama de Valadon es va esvair després de morir. Al contrari del que va passar amb algunes de les seves parelles, com Miquel Utrillo o Erik Satie. Amb Utrillo va compartir quatre anys de la seva vida parisina, entre 1889 i 1893. I tot i que posteriorment es va casar amb la suburenca Lola Vidal, el seu record perdurà en el temps a través d’un retrat de Valadon.

Maria Gay, per Manolo Hugué

La mezzosoprano María Pichot Gironés (1879-1943) va triomfar a teatres de tot el món com a gran intèrpret de diverses òperes. Ha passat a la historia, principalment, per la seva magistral interpretació a Carmen de Bizet.

L’adopció del nom artístic de Maria Gay va ser arran del seu matrimoni amb el músic Joan Gay i Planella. Però el seu gran amor va ser Giovanni Zenatello, amb qui va conviure fins la mort.

Arran de la seva interpretació a Carmen es va apropar al cercle de diversos artistes plàstics de principis del segle XX, entre ells el pintor i escultor Manolo Hugué, qui no va dubtar a representar-la com a bailaora arran d’una representació a l’Opera Comique de París.

Sarah Bernhardt, per Santiago Rusiñol

Malgrat el seu caràcter extremadament excentric, el talent artístic de Sarah Bernhardt (1844-1923) va fer d’ella l’actriu amb més èxit abans del naixement del cinema. Coneguda amb el sobrenom de ‘la Divina Sarah’, durant seixanta anys de carrera professional Bernhardt va triomfar a escenaris de tot el món commovent al públic, transmetent-hi la seva passió sobre l’escenari i captivant tothom amb la seva extraordinària veu.

Sarah Bernhardt poseia una força que li va permetre sobreposar-se a tot tipus de fatalitats, sempre fidel al seu lema “Quand même” (malgrat tot). I, alhora, tenia una personalitat que la va apropar als cercles dels poetes i artistes més destacats del París de finals del segle XIX, com a musa, com a amiga o com a amant d’alguns d’ells. Una època en la qual va ser retratada per Santiago Rusiñol, l’any 1893, a través d’una obra que va protagonitzar la Peça del Mes dels Museus de Sitges del mes de juny del 2000.

Aquestes són només set dones, el reconeixement de les quals ha arribat fins als nostres dies. Però, quantes altres podríeu descobrir si us aventureu a explorar els Museus de Sitges?

Bibliografia

Castillo, Montserrat. Lola Anglada o la creació del paradís propi. Barcelona : Meteora, 2000. 208 p.
Costa, Geòrgia. «Sarah Bernhardt, divino escándalo». A: lavanguardia.com. 05/07/2019. En línia: https://www.lavanguardia.com/historiayvida/historia-contemporanea/20190629/47311668323/sarah-bernhardt-divino-escandalo.html
Morrill, Rebecca. Grandes mujeres artistas. Londres: Phaidon Press, 2019. 463 p.
Muñoz López, Pilar. Mujeres españolas en las artes plásticas: pintura y escultura. Madrid: Síntesis, 2003. 351 p.
On són les dones: espais femenins a l’art català dels segles XIX i XX. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2006. 171 p.
Playà Maset, Josep. «Maria Gay cantó a Pancho Villa». A: La Vanguardia. 11/08/2011. En línia: http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/2011/08/11/pagina-5/87352641/pdf.html
Pons, Pere Antoni. «Matilde Escalas: els misteris d’una dona creativa i moderna». A: Diari Ara. 14/02/2016. En línia: https://diumenge.ara.cat/diumenge/matilde-escalasels-misteris-creativa-moderna_1_1715757.html
Quiney, Aitor. «Lluïsa Denís i Maria Rusiñol,les dones del Cau Ferrat». A: Coup de fouet. 2013. Núm. 21. p. 58-63. En línia: http://artnouveau.eu/upload/magazine_pdf/21_feminal.pdf
Riaño, Peio H. Las Invisibles: ¿por qué el Museo del Prado ignora a las mujeres? Madrid: Capitán Swing Libros, 2020. 183 p.
Smith, Hazel. «Suzanne Valadon: Artist and Muse of Montmartre». A: francetoday.com. 03/12/2019. En línia: https://www.francetoday.com/culture/suzanne-valadon-artist-and-muse-of-montmartre/

Crèdits fotogràfics

© Arxiu Fotogràfic del Consorci del Patrimoni de Sitges

Xavier Garcia, bibliotecari dels Museus de Sitges