Setembre 2012 | Gerro amb flors

- Juan de Arellano (Santorcaz, Madrid, 1614 – Madrid, 1676).
- c. 1665.
- Oli sobre tela.
- 100 x 72 centímetres.
- Col·lecció del doctor Jesús Pérez-Rosales (núm. inv. 3.148).

La florera de l'antiga col·lecció del doctor Jesús Pérez-Rosales del Museu Maricel ha format part del museu des de la donació del prohom barceloní a la Diputació de Barcelona com una obra anònima. La pintura no està signada i un anàlisi amb llum ultraviolada demostra que ha sofert diversos retocs i que ha estat entelada. Com gran part de les obres i els objectes d'aquest fons, està òrfena de qualsevol informació que ens expliqui el seu origen.

Poc coneixem de la formació de la col·lecció del ginecòleg barceloní, però un estudi detallat de la mateixa, ens mostra un conjunt heterogeni, entre el que destaquen obres singulars de gran qualitat. Don Jesús va adquirir en pocs anys al mercat de l'art barceloní obres de diferent nivell i aquesta voluntat omnívora ha donat lloc a aquesta col·lecció de 3.603 obres i objectes ben diversos, fet molt característic d'un col·leccionisme d'interessos dispersos, constructor de dignitat i prestigi.

La pintura va ser exposada a un procés de restauració fa poc més d'un any, en el taller dels Museus de Sitges. El nostre restaurador, Pep Pascual, va retirar el vernís envellit i la brutícia, fent aparèixer una pintura viva en cromatisme i recuperant els efectes lumínics perduts. Si ja abans d'aquesta intervenció hom podia intuir-ne la seva qualitat, des d'aquell moment varem començar a pensar que la nostra hipòtesi anterior a la restauració no estava equivocada i que la pintura podia atribuir-se al millor pintor de flors del segle XVII, el madrileny Juan de Arellano.

Antonio Palomino, en el seu Parnaso Español Pintoresco Laureado publicat a Madrid el 1724, dedica una de les biografies a Juan de Arellano i en ella afirma que va ser tan "superior" en la pintura de flors "que ninguno de los españoles le exedió en la eminencia de esta habilidad". Va néixer a Santorcaz (Madrid) l’any 1614, on morí l'any 1676. Es formà a Alcalà d'Henares en el taller d'un pintor desconegut durant vuit anys, i als setze anys entrà en el taller de Juan de Solís, pintor d'un cert prestigi que treballava per a la reina Isabel de Borbón.

Instal·lat en un taller popi, treballà la pintura de caràcter devocional i també altres encàrrecs com la pintura de carrosses, fins que s'especialitzà en la pintura de flors, gènere amb una gran demanda a la ciutat, arribant a crear una taller amb diversos ajudants que, segons Palomino, esdevingué “una de las más célebres tiendas de pintura que hubo en esta Corte”. Arellano començar a pintar flors cap a 1650, influenciat per models flamencs com els de Daniel Seghers (1590-1661) o Jan Brueguel de Velours (1568-1625). Entre les seves primeres obres cal destacar-ne les de devoció, amb imatges de la Verge entre garlandes florals. És en aquest tipus d'obres on es veu clarament la influència flamenca de Seghers o Brueguel, realitzada amb gran meticulositat i amb una clara voluntat il·lusionista.

La pintura va ser sotmesa a una restauració anterior, amb data desconeguda, per tal de reintegrar algunes zones perdudes, bàsicament en la part inferior dreta, on s'aprecien zones repintades, així com en alguns punts del fons i en algunes flors del quadrant superior esquerre. En aquesta antiga restauració, es va procedir també a l’entelat. Molt probablement la tela destensada durant anys va malmetre la superfície, fent que parts de la capa pictòrica desapareguessin.

L'obra de Juan de Arellano ha estat valorada per la historiografia des d'antic, i des de finals del primer terç del segle XX s'han succeït els estudis i les exposicions que han permès conèixer l'evolució de la seva producció. La feina que hem realitzat ha estat comparar aquesta obra del Museu Maricel amb d'altres del pintor conservades en mans privades o exposades en museus públics. Al nostre entendre es tracta d'un exemplar de la seva etapa de maduresa, idea que es constata amb la utilització d'una tonalitat marronosa en el fons i amb altres característiques.

L’ús del gerro de vidre semiesfèric sobre una base trompetada, emprat en altres composicions pintades entre 1660 i la seva mort, rebla aquesta hipòtesi, així com la base pètria sobre la que se sustenta el gerro. Aquest també és un element força comú en les floreres realitzades en la seva maduresa, utilitzat probablement com un element de contrast amb la lleugeresa del vidre i la vivesa de les flors. Un altre element recorrent en aquest període és la composició amb una accentuada diagonal, que aquí es manifesta en la línia imaginària que uneix el tulipà del quadrant inferior dret i el lliri que corona la composició.

Un anàlisi en detall de les flors, amb lents d'augment, ens mostra una tècnica complexa en la construcció del color i el volum, una lliçó de pintura en la que la pinzellada untuosa sovint fa de base al color disposat en relleu, i on petites gotes de color creen els detalls que n'accentuen el seu verisme.

El pintor planteja en aquesta florera un dramàtic joc lumínic a partir del raig que prové de l'esquerra de la composició i que il·lumina teatralment el centre de la mateixa, al temps que crea un viu reflex en la part dreta del gerro ajudant a fer-lo corpori. La part inferior de la composició, en semi penombra, és habitada per flors marcides que han caigut del ram. La composició, realitzada en un desordre molt estudiat, mostra exemplars de flors molt comuns en floreres de l'autor: tulipans, clavells, anemones, gessamins, malves i roses. L'execució de les flors segueix clarament el modus operandi d'Arellano, estudiat fa poc temps mitjançant treballs amb diferents sistemes de microscòpia i radiològics.

A diferència d'altres pintors de flors, Arellano disposava d'una forma més generosa àrees de colors plans sota cada flor, el que en la literatura artística del període s'anomenava el bosquexo, variant la seva composició i el seu color en funció de la flor que s'anés a pintar. La seva pintura es caracteritza per l'ús de diversos colors de base, en funció de la varietat cromàtica de la flor, cosa que en els altres pintors no succeeix. Les mides de la tela, força estandarditzades en la producció de floreres del pintor, i el tipus de craquelat de la superfície, lligat als materials que emprava, ajuda a confirmar-ne l'autoria.

La composició de l'obra que analitzem utilitza el recurs de les flors marcides i els elements caiguts del conjunt, que ha estat interpretat per diversos estudiosos com un element de caire simbòlic. La idea representada seria l'efímer de la bellesa, convertint les pintures de flors en un conjunt de vanitas de caràcter moralitzant. Si bé és cert que aquest gènere va ser molt important en períodes anteriors, cal situar les floreres d'Arellano en un context de pintura decorativa que fascinava per la seva propietat de representació verista.

Els treballs que actualment s'estan duent a terme en les diverses col·leccions dels museus Cau Ferrat i Maricel, aniran fent aparèixer altres noves atribucions de les obres que els composen, com en aquest cas en el que hem pogut descobrir que comptem amb una obra d'un dels millors pintors hispans del Segle d'Or.

Ignasi Domènech i Vives

BIBLIOGRAFIA BÀSICA
- Calvo Serraller, Francisco: Flores españolas del Siglo de Oro. La pintura de flores en la España del siglo XVII. Madrid, Museo del Prado, 2002.
- Cherry, Peter: El bodegón español en el Siglo de Oro. Madrid, Fundación española de apoyo al arte hispano, 1999.
- Pérez Sánchez, Alfonso: Juan de Arellano, 1614-1676. Madrid, Fundación Caja Madrid, 1998.
- Romero Asenjo, Rafael: El bodegón español en el siglo XVII: desvelando su naturaleza oculta. Madrid, Restauración y estudios de pintura de caballete, 2009.