'Retrat de Santiago Rusiñol' / 'Santiago Rusiñol teclejant un piano', per Ramon Pichot

Peça: Retrat de Santiago Rusiñol, per Ramon Pichot
Data: 1898
Tècnica: Dibuix a llapis carbó
Mides: 51 x 32 cm
Col·lecció: Col·lecció Santiago Rusiñol. Museu Cau Ferrat. Núm. d’inv. : 32.137

Peça: Santiago Rusiñol teclejant un piano, per Ramon Pichot
Data: 1898
Tècnica: Dibuix a llapis carbó
Mides: 20,7 x 43,2 cm
Col·lecció: Col·lecció Santiago Rusiñol. Museu Cau Ferrat. Núm. d’inv. : 30.789

Descripció i context històric

Encara mai no se m’havia acudit passejar pel Cau Ferrat a la recerca de la imatge del seu propietari. Fins avui. Com sempre, pocs visitants que dificultin la visita; com sempre, també, la sensació de novetat: unes peces que s’imposen més que les altres per una llum diferent que les destaca, per un interès diferent de qui mira, per un estat d’ànim especial... què sé jo. En qualsevol cas, aquesta vegada em dirigia al Cau amb un partit pres. De les imatges de Santiago Rusiñol que hi ha penjades a les parets de la casa-museu de l’artista –pel cap baix n’hi ha sis de Ramon Casas, tres de Ramon Pichot, una fotografia de Napoleó, un retall de diari emmarcat, una silueta del bust de Rusiñol retallada en paper negre sobre fons blanc, un retrat de l’època de l’Académie de la Palette signat per un enigmàtic M. T. Muller–, m’interessava tornar a veure aquest darrer.
 
Amb dedicatòria de l’autor “À l’ami Rusiñol” i amb data de 1892, és segurament un dels retrats menys coneguts de l’artista català, realitzat per un dels companys de l’acadèmia de pintura, dirigida per Gervex i on corregien Carrière i Puvis de Chavannes, que va freqüentar Santiago Rusiñol els primers anys de la seva estada a París. Agafat de cos sencer, els trenta anys fets de Rusiñol es presenten arrogants davant de l’espectador ocasional, que ensopega amb el dibuix a la sala del piano del Cau, situada a la planta baixa de l’edifici, si els ulls no se li’n van automàticament cap a l’urna que conté la paleta de l’artista situada just sota el retrat. Porta els cabells curts, la barba retallada, i té la mirada penetrant, amb aquell punt de distanciament que imposa el somriure “només que dels ulls” –que diria Carner– gairebé imperceptible i tanmateix antídot eficaç contra el mal de transcendència. En aquests moments, Rusiñol viu una part de l’any a Montmartre, escriu les Cartas desde el Molino que publica regularment a La Vanguardia, participa activament en el moviment modernista orquestrat des de la revista L’Avenç, freqüenta Sitges i converteix cadascuna de les seves estades a Barcelona, amb exposició obligada a la Sala Parés, en un motiu d’épater le bourgeois. El carbó de M. T. Muller capta l’aplom i la seguretat d’aquell que sap que ha emprès el camí adequat, que no es penedeix de res i que està disposat a menjar-se el món, si fa no fa com el retrat a l’oli que, dos o tres anys abans, just a l’inici de la seva aventura artística, li va fer el seu inseparable Ramon Casas.
 
De la sala del piano, he passat sense solució de continuïtat a la peça del davant, on es conserva el llit on dormia Santiago Rusiñol quan sojornava al Cau Ferrat. La cambra dóna directament al carrer. A través de les cortines de gasa blanca, entra una llum tamisada, mat. Em recorda la simfonia de blancs del quadre La convalescent, un interior de Sitges. El llit, separat de l’avantcambra per un cortinatge de color ocre, queda a mà esquerra. Hi busco les tauletes de nit. Hi ha qui diu que les fotografies desades damunt la tauleta de nit només es poden mirar: mai no en preguntis res. Debades. El veig al costat de la finestra: un retrat al carbó del mateix senyor del Cau Ferrat. Encara jove, amb els cabells negres i ondulats, notablement més llargs que en el retrat anterior, i amb una barba que es confon amb el llaç que s’insinua sota l’abric cordat fins al darrer botó, Rusiñol té la mà esquerra dins la butxaca i la dreta, fina, amb dits de pianista –el polze amagat entre els botons de l’abric–, damunt del pit. Ja s’ha dit: com el famós retrat d’El Greco que Santiago Rusiñol havia copiat no feia gaire al Museo del Prado i que ara penja en una de les parets del pis superior del Cau. Una picada d’ullet entre retratista i retratat? Probablement.
 
L’autor del retrat, Ramon Pichot, deu anys més jove que Rusiñol, va ser un dels assidus del Cau Ferrat en la seva època d’esplendor. Va participar activament en l’organització de la tercera Festa Modernista, l’estiu de 1894, va ser un dels portadors dels quadres d’El Greco fins al Cau, i compartia amb el capdavanter del Modernisme l’aventura de l’artista modern. Va formar part de la comitiva que va acompanyar Rusiñol en el seu viatge a Andalusia i va col·laborar estretament amb l’artista en la realització d’un dels seus projectes més importants relacionats amb les teories sobre l’Art Total, que en aquells moments Rusiñol propugnava, cobert amb el ropatge del sacerdot de l’art, arreu. Fulls de la vida, un dels llibres més importants de Santiago Rusiñol, on recull els relats breus, contes, apunts autobiogràfics, proses poètiques i poemes en prosa de factura simbolista decadentista que converteixen l’artista en un dels referents indiscutibles de la modernització cultural a l’Estat espanyol, apareix il·lustrat amb gravats de Ramon Pichot.
 
Publicat l’any 1898, Fulls de la vida és una obra programàticament moderna que, amb perspectiva històrica, cal llegir en clau regeneracionista. Malgrat el decadentisme estètic dominant. És un llibre indestriable de propostes artístiques i literàries similars, com España negra, amb textos del belga Émile Verhaeren i il·lustracions de Darío de Regoyos, publicat també el 1898, o de les pintures que Ramon Pichot va exposar a Madrid amb el títol de La España vieja, o de la interpretació que fa de la pintura d’El Greco el crític Raimon Casellas en termes de “realisme paradòxic”, una de les vies de superació del realisme caduc que s’assagen a Catalunya, o de les provatures que fa durant aquests anys a Barcelona el jove Picasso. I, naturalment, és indestriable de la mateixa producció pictòrica de Santiago Rusiñol l’any 1897: a part dels jardins, cada vegada més abandonats, més llòbrecs i més closos, Rusiñol pinta la sèrie dels monjos de Montserrat amb títols tan significatius com Paroxisme, Èxtasi, Un novici o El místic, a més del magnífic retrat de Modesto Sánchez Ortiz. Tots ells dipositats al Cau Ferrat.
 
Els ulls dels retratats és el que destaca de totes aquestes pintures i el que, al mateix temps, les enllaça amb el retrat que Pichot va fer del seu autor: els ulls esfereïts dels “desperts entre adormits”, de les ànimes en pena dels “bojos i decadents” que llegeixen i escriuren llibres d’encantats “on no se’n llegeixen de cap mena”, dels tocats del do de la lucidesa que permet traspassar les capes de prejudicis i de seguretats que embolcallen la majoria de les persones i que els exposa a l’impacte de la veritat: la tasca que s’imposen, en el tombant del segle XIX al XX, l’artista i l’intel·lectual moderns.
nbsp;
“Els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la”, recordo que va escriure Rusiñol, al cap de molts anys, en una de les seves Màximes i mals pensaments, quan surto del Cau encara sota els efectes dels ulls del retrat.

Bibliografia bàsica:

AADD. El Greco. La seva revaloració pel Modernisme català. Barcelona: MNAC, 1996.

CASACUBERTA, Margarida. Santiago Rusiñol: vida, literatura i mite. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997.

FONTBONA, Francesc (dir.). El Modernisme. Pintura i dibuix. Barcelona: L’Isard, 2002.

LAPLANA, Josep de C.; PALAU-RIBES, Mercedes. La pintura de Santiago Rusiñol. Obra completa. Barcelona: Editorial Mediterrània, 2004 (3 vol.).

PANYELLA, Vinyet. Santiago Rusiñol, el caminant de la terra, Barcelona, Edicions 62, 2003.

Autoria de la fitxa: Margarida Casacuberta