Peça del Mes | Setembre 2019 | Plafons ceràmics de cuines del Palau de Maricel

Obra: Plafons ceràmics de cuines del Palau de Maricel.

Autor: Anònim.

Lloc i data: València, 1770-1780.

Tècnica: Pisa policromada.

Mides: 21,5 x 21,5 centímetres (les rajoles).

Col·lecció: Palau de Maricel, Sitges. Col·lecció d’Elements Arquitectònics, número d’inventari PMA 346 i PMA 361.

Descripció i context històric:
El XVIII és el segle d’or de la rajoleria valenciana. La ciutat de València fou des del segle XVII, sobretot al XVIII i fins a la primera meitat del XIX, el principal centre productor de rajoles decorades del sud d’Europa. Al 2006, el professor Inocencio V. Pérez Guillén va realitzar el primer estudi rigorós en el que va identificar nou obradors de rajoles decorades ubicats intramurs i set que es trobaven fora de la muralla. Les produccions de tots ells són molt similars; comparteixen els mateixos dissenys, compten amb una paleta cromàtica idèntica i sembla que també utilitzaven els mateixos models iconogràfics. De totes aquestes petites fàbriques, només n’hi havia dues que, entre 1765 i 1770, van començar la producció de rajoles ornamentades amb escenes domèstiques destinades a la decoració de las cuines dels palaus de la noblesa i de l’alta burgesia valenciana. Es tracta de les rajoleries Navarro i la de Alejandro Faure, que va ser continuada per Marcos Antonio Disdier. Totes dues van fer, sempre per encàrrec, obres tan insòlites com exclusives de la ciutat de València. Els plafons de rajoles revestien totalment l’espai, del terra al sostre, i aquest revestiment s’adaptava a les formes particulars de les escales i bancades, dels prestatges i arrambadors, i dels fogons. Habitualment, la cuina dels palaus era de grans dimensions, ja que no servia només per cuinar si no també per menjars i per reunions familiars. El menjador únicament s’utilitzava quan havia convidats.

Els motius iconogràfics que van inspirar als pintors d’aquest tipus de rajoles són diversos. El ceramòleg Jack de Beurville, de la Société des Amis du Musée National de Cèramique (Sèvres), afirma que, sense dubte, és imprescindible pensar en la influència de la pintura i dels mosaics romans que es van descobrir a las runes de Herculano (1738) i Pompeia (1748), i que es van difondre, en gran part, gràcies als vuit volums de la publicació Le antichità di Ercolano Esposte (1757-1798). Jaume Coll, director del Museu Nacional de Ceràmica de València, sosté que hi ha diverses fonts d’inspiració, com l’art que representa “els cinc sentits”, les pintures flamenca i napolitana del segle XVII, la de Chardin i la dels bodegonistes  Lucca Giordano i Luis Meléndez. Segurament, totes aquestes fonts iconogràfiques van influenciar als decoradors de rajoles valencianes.

Els “plafons de cuina”, que reprodueixen històries d’un gran realisme que denoten l’alt grau d’observació per part dels artistes, es caracteritzen per la representació d’escenes domèstiques realistes i molt expressives, on apareixen figures de mida quasi natural, mobiliari i tot tipus d’estris i aliments que es consumien en aquell moment.  Els personatges desenvolupen activitats diàries diverses: cuiners i cuineres preparant el menjar; lacais i donzelles, elegantment vestides, que porten safates de viandes com pastissos de carn, costelles, mandonguilles, xicres amb xocolata desfeta, merengues, gelats i altres menjars a la taula dels senyors, sempre sota la rigorosa vigilància de la mestressa. Els gossos i gats que ronden per la cuina estan sempre presents. Dels murs de la cuina pengen tot tipus d’utensilis culinaris: culleres, xocolateres, graelles, olles, escumadores, ganivets, objectes de pisa com mancerines, gerres i pots per a confitura, olieres, útils de coure com candelers, paelles, ratlladors... Entre tots aquests artefactes, també es pot veure una gran varietat d’aliments: botifarres, llonganisses, bacallà, becades, ànecs, conills i pernil, restes  d’all i de xili, i cistells plens de verdures.

El moment més àlgid de la producció d’aquestes rajoles es pot datar entre 1775 i 1779. Les primeres composicions anaven emmarcades per sanefes de rocalles de gust rococó i, amb el temps, aquestes es van substituir per sanefes de cintes i garlandes de motius vegetals i d’estil neoclàssic. Algunes cuines s’han conservat in situ com la del Palau Exarchs (València, 1775), la del marqués de Benicarló (Benicarló, 1784), la del Palau del baró de Vallvert, que va ser espoliada i en part recuperada el 2006, i la cuina instal·lada al Museu de les Arts Decoratives de Madrid, de la que no es coneix la procedència exacta. Molt interessants són els fragments de la cuina de la casa Dorda, avui a la Fundació La Fontana de Rupit.

El Palau de Maricel compta amb una sèrie de fragments de “rajoles de cuina”, la majoria dels quals corresponen a l’època àlgida de la producció, i tots ells permeten endinsar a l’espectador en la vida quotidiana de l’últim quart del segle XVIII. Com tots ells, les figures representades reprodueixen activitats diàries: servents que porten els aliments del mercat, cuineres que preparen i cuinen menjars mentre espanten als gats que les envolten, esclaus de color portant un sotacopes amb gots d’aigua i un sense fi d’objectes de tocador (palangana i tovallola), de taula i de cuina força interessants.

Si ens preguntem per què són tan interessants aquests “plafons de cuina”, la contestació seria: 

  • Perquè són documents històrics
  • Perquè aporten elements d’estudi sobre els costums de l’època, les modes a la indumentària, la joieria, les perruques, les sabates...
  • Perquè mostren els aliments que es consumien a l’últim quart del segle XVIII
  • Perquè són un reflex de la societat del moment
  • I, per últim, perquè son obres d’art.

Maria Antònia Casanovas i Giménez, conservadora del Museu de Ceràmica de Barcelona.