Peça del Mes | Setembre 2018 | ‘Enteixinat de fusta i treballs de fusteria al Palau de Maricel’

Obra: Enteixinat de fusta i treballs de fusteria al Palau de Maricel.

Autor: Projecte a càrrec de Miquel Utrillo i Morlius, amb la participació del decorador Joan Cuyàs (amb el daurador Francesc Vinardell), de diversos artesans sitgetans (els fusters de Can Marsal) i de Joan Clarà.

Data i lloc: Entre 1910 i 1918, a Sitges.

Tècnica: Fusta de melis amb motllures, trepa pintada, guixeries policromades i daurats.

Mides: Diverses.

Col·lecció: Palau de Maricel.

Descripció i context històric:
Al conjunt artístic del Palau de Maricel, que Miquel Utrillo va projectar per encàrrec del magnat americà Charles Deering, hi trobem fonts d’inspiració molt diverses. L’obra va néixer de la voluntat primigènia de Mr. Deering de tenir un «castell a Espanya on recollir tresors artístics de tot tipus i de totes les terres» (1918: 17). Un somni que va voler situar a Sitges. 

Tal com deia Gombrich al seu llibre El sentido de Orden. Estudio sobre la psicología de las artes decorativas, l’arquitectura és un terreny de prova per a qualsevol teoria relacionada amb la decoració d’estructures perquè és on la fructífera tensió entre jerarquies funcionals i ornamentals pot ser estudiada. Per norma general, els enteixinats amb decoració ressolen problemes estructurals i, molt especialment, la realització de forjats i armadures dels sostres. Des del període gòtic, els sostres dels edificis més importants solien ser de bigues de fusta (per això, també podem parlar d’embigats), o bé podien estar recoberts com a cel ras acabat amb encanyissat.

La historiografia especialitzada ens indica que es feia servir el pi de melis, per les seves qualitats i la seva fàcil obtenció. En època medieval, sabem pels llibres d’obra, que el tipus de material –els pigments i les dauradures- es preparaven segons l’encàrrec. Així, per exemple, Pere el Cerimoniós i Martí l’Humà preferien una coberta decorada i no “blanca”, és a dir, pintada o amb ornaments daurats. Als palaus civils barcelonins sovint destacaven escenes figurades o amb escuts. Tal com destaca Francesc Curet, «la moda dels estils decoratius imperants en el segle XVIII va sacrificar els enteixinats, aquesta sumptuosa manifestació de l’art gòtic, que heretà el Renaixement i que donaven tanta noblesa i majestat als salons senyorials» (1981: 64). Amb el Modernisme es recuperarien els oficis artístics i un retorn a l’esperit del Gòtic, tal com podem apreciar a l’encavallada i els enteixinats del Gran Saló del Cau Ferrat, obra de Francesc Rogent. En els anys de plenitud del Noucentisme, es continua amb el conreu dels bells oficis, però amb un canvi de repertori decoratiu, amb una recuperació de la tradició popular, conjuntament amb el classicisme mediterrani, que integra certs aires provinents del Renaixement i del Barroc. El 1914, Joaquim Folch i Torres aconsella als artífexs: «Feu coses, construïu mobles, feu ceràmiques, vidres, ferros, teixits, ennobliu murs, alceu edificis, ciselleu els metalls rics; en cadascun d’aquests fets, poseu-hi per tot “adorno”...».

El 1911 es va inaugurar la Sala gòtica del Maricel, seguida el 1915 pel gran Saló de festes o reunions (actual Saló d’Or). La decoració interior va anar a càrrec de Joan Cuyàs (tal com consta als llibres de comptes), amb un resultat eclèctic que presenta certes similituds amb la casa de Ramon Casas del Passeig de Gràcia, sobretot en la combinació de columnes salomòniques daurades i els enteixinats de fusta amb talla i daurats. Pel que fa als enteixinats del Saló d’Or, podem dir que estan clarament inspirats en l’antic Saló Daurat del Palau de la Generalitat de Catalunya, d’època renaixentista, cosa que no és d’estranyar perquè d’entre els artífexs del Maricel, «una reducida cohorte de obreros artistas, casi todos elegidos entre los artesanos de Sitges; destaca el carpintero de armar y de obra Juan Marsal, cuya escuela ha sido la contemplación de las viejas maderas que enriquecen nuestro palacio de la Generalidad de Cataluña y la catedral» (1918: 13).

A la fusteria Marsal, segons el testimoni del llavors aprenent Joan Puig, «van arribar degudament lligades unes motllures per fer el cassetonat (en castellà, “artesonado”), ja que calgué encarregar-les a un taller de Barcelona, degut a què no comptant amb maquinària s’hauria hagut de fer manualment i hauria estat el no acabar mai» (1918:2). La composició decorativa dels sostres es basa en una repetició de cassetons octogonals, que són ornaments buits geomètrics, amb una flor central. Es tracta d’un model provinent de l’antiguitat clàssica (en origen, del Panteó de Roma, i després del Renaixement italià). A l’avantsala, espai concebut per a recepció, apareix el mateix esquema decoratiu, però amb un color més suau, cosa que fa ressaltar el vermell amb daurats del Saló.

Entre 1916-1918 es va ampliar una part del palau, amb la construcció de dos espais singulars, que evoquen el cel i el mar, amb el color blau com a protagonista: el Saló Blau, que durant molt de temps va ser conegut com a Sala dels Retaules, i la Sala Claustre, que s’obre al magnífic claustre del palau i que tenia una funció auxiliar per als actes que s’hi feien. Per un costat, l’enteixinat amb cassetons i mènsules figuratives del Saló Blau va estar treballat «difícilment a mà i al centre uns ondulants amb bola al mig, els quals foren fets en la seva totalitat per les meves mans», ens diu Joan Puig, que d’aprenent ja havia ascendit a fadrí a Can Marsal, i «unes boles encarregades a un torner» (1918: 2). De fet, pel que fa a la forma tridimensional, continua dient, «hom ja endevina que l’ondulat i la bola plàsticament repetit ésl’heràldica imaginada per Utrillo: onades del mar amb el sol al cel». La feina de col·locació del conjunt del sostre va ser confiada a un jove de Cubelles, fill de fuster, que «el van haver d’ajudar entre tots perquè el “pobre xicot”, no se n’havia vist de més fresques…». Per un altre costat, el cobricel de la Sala Claustre combina el fons negre ribetejat per uns simples llistons pintats en blau turquesa que emmarquen formes matriu d’un estargit que s’empra per produir una flor estilitzada daurada al centre. En aquesta estança sobresurten, per la seva originalitat, unes mènsules estilitzades en forma de vaixell, probablement disseny de Miquel Utrillo.

Teresa Montserrat Sala i Garcia