Peça del Mes | Novembre 2017 | ‘Bust de Beethoven’

Obra: Bust de Beethoven.

Autor: Anselm Nogués i Garcia (Valls, 1864 - Barcelona, 1937).

Data i lloc: 1917, a Barcelona.

Tècnica: Guix.

Mides: 60 x 32 x 25 centímetres.

Col·lecció: Museu de Maricel, Sitges. Col·lecció Doctor Jesús Pére-Rosales, número d’inventari 3.292.

Descripció i context històric:
Anselm Nogués García va néixer a Valls el 27 de març de 1864. Primer fill d’una família modesta, tot i l’oposició familiar es dedicà al món de l’art. Les primeres oportunitats li arribaren amb l’encàrrec d’una il·lustració per a La historia de la villa de Valls, de Francisco Puigjaner (1881) i la realització de dos medallons representant a Calderón de la Barca i a Moratín, per a la façana del Teatre Principal de Valls el 1882. 

Decidit a progressar, es traslladà a Barcelona i s’incorporà al taller de Rossend Nobas, on s’assabentà que la Diputació de Tarragona convocava unes beques destinades a joves artistes. Guanyador d’una d’elles, gràcies a les cinc-centes pessetes anuals que li assignaren, es matriculà a l’Escola de Belles Arts de Llotja. Allí va ser alumne d’Agapit Vallmitjana Barbany i compartí aula amb Eusebi Arnau, Francesc Galofre Oller i Enric Galwey, entre d’altres. 

Com a alumne acredità unes qualificacions excel·lents i es féu mereixedor d’una bossa de viatge que li permeté marxar a París. Allí va ser admès a l’Escola de Belles Arts després de realitzar unes brillants oposicions, i col·laborà en el taller de l’escultor Jesús F. Contreras en la realització de la decoració del Pavelló de Mèxic per a l’Exposició Universal de 1889 i assistí a l’Académie Julian. Paral·lelament, envià algunes obres als Salons de 1888 i 1889, així com a l’esmentada exposició universal. Els èxits assolits li valgueren ser contractat com a professor d’art a Cauterets, on hi romangué fins al 1891 quan retornà a Barcelona. 

Un cop establert a la Ciutat Comtal, oposità per participar a la decoració de la façana de l’Ajuntament de Bilbao, on no resultà seleccionat, i concorregué a l’Exposició General de Belles Arts celebrada el 1891. Tot i aquest fracàs, assolí l’èxit a Madrid quan la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando li encarregà aquell mateix any la realització d’un medalló representant a Antonio Agustín i una estàtua d’Antonio Nebrija, destinats a les façanes del Palacio de Biblioteca y Museos Nacionales, l’actual Biblioteca Nacional. Gràcies a aquest projecte es convertí en un dels escultors més sol·licitats i el 1894, la direcció d’obres del Palau de Justícia de Barcelona li encomanà l’escultura d’Antonio Agustín per a la façana de l’edifici i el 1899, guanyà un concurs convocat per esculpir el Tercer Misteri de Dolor del Rosari Monumental de Montserrat. 

Ja entrat el segle XX, Nogués era un dels escultors més importants de Barcelona i el seu taller d’imatges religioses situat al Passatge de la Mercè funcionava a ple rendiment. A més, la seva participació a importants programes decoratius continuava, tal com acrediten la seva intervenció entre els anys 1908 i 1913 al Rosari Monumental del Santuari de Lluc (Mallorca) o el Bust de Lluís Dalmau (1910) per a les façanes del Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic de Barcelona, l’actual Parlament de Catalunya. 

A partir de 1910, la seva relació amb Valls es tornà més estreta tal com testimonien l’any 1916 el regal de la primera pedra per a la Biblioteca Popular de la ciutat; la realització el 1918 d’una placa commemorativa dedicada al militar vallenc Andreu Avel·lí Comerma, i que el 1924 esculpís gratuïtament una imatge de la Mare de Déu del Carme destinada a la façana de l’església del Carme de la ciutat, que va ser destruïda a l’inici de la Guerra Civil. 

Els darrers anys de la seva vida els compaginà presentant obres a exposicions nacionals, amb la realització de treballs com un grup de vuit àngels per a l’altar major del Santuari del Lledó, una placa commemorativa als Bonifàs que s’instal·là a la casa que els artistes habitaren al carrer Carnisseria de Valls, o una figura del Sagrat Cor de Jesús per a un santuari situat a Karachi (Pakistan). Finalment, Anselm Nogués morí a Barcelona el 3 de març de 1938 als setanta tres anys d’edat. 

L’any 1917, quan la carrera de Nogués començava a declinar, decidí esculpir aquest bust de Beethoven. L’obra presentava al músic alemany amb els durs trets facials i els cabells característics que s’havien popularitzat en els seus retrats, des de que Antoine Bourdelle a finals del segle XIX, i Max Klinger al 1902, plasmaren la seva efígie en diverses escultures. Pel que fa al vallenc, el bust representa una fita atípica dins la seva producció, ja que aquesta es concentrava bàsicament en la realització d’imatges religioses, obres commemoratives i escultures monumentals. Tampoc sembla tenir cabuda en la carrera d’un escultor que no participava de la visió de l’artista bohemi i maleït del tombant de segle. Per tant, entenem que Nogués amb aquesta peça no estaria interessat en perpetuar el culte a Beethoven que s’instituí a Europa a finals del segle XIX, quan el músic s’associà a la figura de l’heroi, al lluitador solitari i incomprès que patia durant el procés de creació. 

Els interessos del vallenc permeten pensar que la realització d’aquest bust responia exclusivament a satisfer la fascinació que el personatge generava a Catalunya. Un interès palpable en esdeveniments com el concert organitzat a la tardor del 1896 al Cau Ferrat, on Enric Morera, Gillet i Augenot tocaren peces del músic alemany; la interpretació del seu Quartet en do menor per a violins i viola a la Sala Parés durant la lectura d’El jardí abandonat organitzada per Adrià Gual l’any 1900 o la plasmació física en diverses escultures realitzades per Enric Clarasó o Torquat Tasso, sense oblidar el bust que Eusebi Arnau esculpí per a la façana del Palau de la Música Catalana. 

Un cop acabada, l’obra es presentà en públic a l’Exposició d’Art organitzada per l’Ajuntament de Barcelona el 1918 i, posteriorment, a l’Exposició Col·lectiva celebrada al Casino de Valls al Nadal de 1928. Finalment, en època indeterminada va ser adquirida pel doctor Jesús Pérez-Rosales i s’incorporà a la seva col·lecció amb dues peces més d’Anselm Nogués que, en l'actualitat, figuren als fons dels museus de Sitges. 

Sebastià Sánchez i Sauleda