Peça del Mes | Març 2019 | ‘Ebrar’

Obra: Ebrar.

Autor: Michel Tyszblat (París, 1936 - 2013).

Data i lloc: 1974, a París.

Tècnica: Poliuretà sobre tela.

Mides: 89 x 116 centímetres.

Col·lecció: Fons de la Fundació Stämpfli - Art Contemporani, Sitges. Donació de l’any 2018.

Descripció i context històric:
Michel Tyszblat va néixer l’any 1936 a París, on va morir el mes de novembre de 2013. 

Alumne d'André Lhote des de 1956 i de Robert Lapoujade el 1960, va rebre nombrosos premis entre els anys 1969 i 1978. Per exemple el dels Jardins de Pomona, a Cagnes-sur-Mer, a Vitry; el primer premi Europa d'Ostende; el premi Nichido i el primer premi de Toulon. 

Des de 1982 va ser professor d’arts plàstiques i d’història de l'art contemporani a l'Escola d'Arquitectura de Versalles i membre del jurat del Premi de Vitry entre 1973 i 1990. Va fer més de seixanta exposicions individuals i la seva obra figura als principals museus i centres d’art contemporani de França. 

El 1995 va ser honorat Oficial de l’Ordre de les Arts i de les Lletres pel Ministeri de Cultura de la República Francesa. 

El seu treball és un diàleg constant entre la figuració i l'abstracció. Entre improvisació i mètode, lirisme i ascetisme, colors vius i tonalitats trencades, les seves obres contenen quelcom de somni i de meditació. 

Tyszblat es va sentir proper a la Figuració Narrativa; amic i company dels artistes d’aquell moviment, com Bernard Rancillac, Jacques Monory o Hervé Télémaque, aviat va prendre un camí paral·lel, estimant-se més evolucionar en solitari. 

Aquesta recerca personal té com a mínim dues dimensions que definiran la seva obra. A diferència de molts dels seus contemporanis dels anys 70, Tyszblat no creia necessari abandonar la pintura abstracta, considerant-la una de les grans ruptures de l’avantguarda. Les figures biomòrfiques de Joan Miró, els colors saturats de Vassili Kandinski o, en uns anys posteriors a l’obra que ens ocupa, les transparències de les capes de pintura d’Arshile Gorky defineixen un tractament pictòric que demostra un acurat interès per l’Expressionisme Abstracte americà i per la pintura que s’havia fet des dels anys 50 als Estats Units. 

Paralel·lament, Tyzsblat s’aparta de la dimensió més política i social de la Figuració Narrativa, en un moment històric on els efectes del maig del 68 a París, les guerres colonials i les tensions socials estaven també molt presents en l’ambient dels artistes joves. Va veure en Arshile Gorky el model d’artista que, sense entrar en confrontació amb el seu amic Breton, des de 1947, va negar-se a ser reconegut com a surrealista mentre alguns destacats expressionistes abstractes, com Newmann i Pollock, van considerar-lo la llavor del seu moviment. Tyszblat, que sempre havia posat a les seves obres noms gairebé incomprensibles –que semblen acrònims més o menys fantasiosos–, va titular un tríptic de l’any 1973 amb el nom Hommage à Arshyle Gorki; és l’única referència a un artista al llarg de la seva obra. 

La síntesi entre dos models d’abstracció històricament antagònics, el model geomètric i el model orgànic, conviuen en la seva pintura. 

 Ebrar, de l’any 1974, forma part de la sèrie dedicada a l’univers de la tecnologia i del motor que Tyszblat pinta entre 1970 i 1978. Afirma: «el que m'interessa és la tècnica, els aparells, les màquines tan perfectes, tan polides en la seva aparença i tan complexes en el seu interior». El seu món il·lustra la mecanització dels estils de vida, “l’omnipresència i l’omnipotència” de la tecnologia. Desmantella els objectes i els remodela creant una síntesi inspirada en el món fred i invasor de la indústria i del motor d’explosió, símbol o metàfora de la matriu que genera energia. Cilindres, bugies, pistons, cables, tubs i pantalles floten en un espai irreal, dispersos o connectats formant noves combinacions mecàniques amb un aspecte elàstic que modifica la seva silueta original. Adquireixen un aire de ciència-ficció quan, en realitat, estan presents i juguen un paper fonamental en les nostres vides. 

Les formes estan clarament dibuixades i es retallen sobre el fons de manera nítida, sense superposicions ni confusions. L’ambient creat en l’obra és més propi d’un laboratori que d’un taller mecànic. 

L’ús de la pintura al poliuretà, tècnica utilitzada per pintar cotxes o paviments reflectants, dona una sensació d’espai asèptic. Sense presència humana, les peces tenen vida pròpia i semblen estar posseïdes per una vida autònoma. 

L’obra de l’artista es desenvolupa al llarg de quasi cinquanta anys, entre 1967 i 2013. El seus biògrafs la divideixen en una sèrie d’etapes que anomenen "illes". 

Després de la dedicada a les joguines i a la infància, entre els anys 1967 i 1970, es va submergir en la reflexió sobre la presència de la tecnologia, etapa a la que pertany l’obra que estem comentant. A partir de 1970, va anar evolucionant cap a l’abstracció fins al 1980, quan es va produir un canvi important. 

Apareix per primera vegada la tercera dimensió i la figura humana que, esquemàtica i estilitzada, es mou pels carrers de París en un espai esplèndid de color, però incòmode, dens i ple d’obstacles. 

En la dècada dels 90, l’anomenada sèrie dels retrats indica un canvi substancial. La superposició de capes pictòriques i la descomposició de les figures, sense abandonar un cromatisme intens, ens assenyala la manera en què l’artista s’endinsa en un expressionisme que ja no abandonarà. 

Les darreres etapes, dels grotescos i les sarabandes, fan referència a la dimensió musical de Tyszblat. Pianista, compositor, intèrpret de jazz des dels nou anys –havia actuat en públic al costat de músics de renom–, Tyszblat introdueix el jazz, «aquesta paraula màgica que sona com una descàrrega elèctrica», en la seva pintura. Títols amb noms de peces clàssiques del bebop, amb referències a grans artistes com Charlie Parker, Billie Holiday o Miles Davis, defineixen l’última gran sèrie de Tyszblat, que no va deixar mai d’obrir-se a noves temàtiques que es van interrompre, el 2013, amb la seva mort. 

Ferran Martínez i Sancho